dilluns, 28 de desembre de 2009

Els pessimistes

Els pessimistes abunden al nostre país de la mateixa manera que els olivets i els alzinars. El pessimisme aquí arrela amb la força que una figuera brota des de qualsevol pedra. No es pot pas combatre amb res, com una mala herba tornarà a sortir amb un delit inesperat i amb una exuberància considerable. El pessimista acompanya l'història d'aquest país i ja en el temps en que el rei Jaume I bastí l'imperi més fenomenal de la Mediterrània, els pessimistes no faltaren al país, segur que hi havia algú que advertia el rei amb foscos vaticinis "això, majestat, ha d'acabar malament per força". El gran error d'aquell rei va ser no decapitar aquests penombrosos personatges. I així ens ha anat. Els pessimistes van advertir que no hi hauria vida després del Compromís de Casp i, anys després, van anunciar que Castella engoliria Catalunya com un cirera acabada de bastar de l'arbre. I així els hem tingut sempre dient que el país no es podria aixecar després de l'11 de setembre de 1714 o que amb l'arribada de tants occitans ja s'havia acabat el broquil. Els pessimistes, asseguts al seu escambell, miraven el foc a terra i deien "la llenya s'acabarà tard o d'hora" i quan s'acabava afegien "no serà que us havia avisat". En tot cas, no trobareu mai cap pessimista movent el cul de la cadira o fent gaire res per evitar el compliment dels seus vaticinis. Quan Santa Maria va començar a cremar en aquell incendi de principis del segle XX, segur que havia pessimistes que s'ho miraven i deien "deixeu les galledes, mala gunyada aiga" i allí es quedaven, en un racó, veient el pas de les flames i quan l'incendi fou sufocat van seguir advertint "Santa Maria mai més serà atre". I així anar fent. Quan durant la guerra un avió va caure a l'Estany els pessimistes van dir "s'ha acabat poder beure aiga de l'Estany". I des d'aquella feta han anat encadenant els més dolorosos, tràgics, apocalíptics, catastròfics vaticinis. Els podem reconèixer fàcilment, els pessimistes, són gent que té una mirada fosca, tristoia, de bèstia apallissada. La veu trencadissa i feble només s'esvera quan anuncien el vaticini fatal i, després, després sí, recuperen una vitalitat desconeguda fins llavors. Després s'inflen, la mirada els brilla, les espatlles se'ls hi enforteixen, fins i tot semblen més àgils, més joves. Quan algú els demana ajut o col.laboració, el pessimista es desinfla de cop, torna a l'esllaguiment, a la mirada tova, al to de veu fràgil i ho remata amb un "jo què vols que hi faci, si no si pot pas fer ben re". En el fons, el pessimista és un indolent que contempla el món i el pas del temps des del seu raconet, i que l'incomoda que les coses puguin anar bé. Es d'aquells que veient com el Barça esqueixa rivals tot jugant meravellosament bé, sempre hi troba algun inconvenient, alguna nosa i avisa que "això no pot pas durar gaire, cal preparar-nos pels temps difícils". No us preocupeu pas aquest país sobreviurà als seus enemics i, fins i tot, podrà viure malgrat els seus pessimistes.

2 comentaris:

ferran ha dit...

Estic d'acord amb el vostre comentari,hi han molts de pesimistes en aquest pais,de tota manera el pessimisme no es bo per la salut, ni per un pais.

Maria ha dit...

estoy de acuerdo con todo lo que he leido