divendres, 18 de desembre de 2009

Ens han comptat bé?

El Fútbol només ha tingut dos entrenadors: en Bill Shankly del Liverpool i en Xavi Agustí del Banyoles. Ja ho he dit. La resta són gent que hi posa interès, carinyo i potser sap alguna cosa d'alienacions, però poca cosa més. En Shankly era la filosofia i l'Agustí és la inventiva, la tàctica i l'estratègia de part de bo. En Shankly va dir allò que un equip de fútbol és com un piano: necessites vuit tius que el moguin i tres que el sàpiguen tocar. Voleu millor filosofia que aquesta frase amarada d'intel.ligència? L'Agustí, és clar, era home de solucions imaginatives. En Shankly i l'Agustí haurien fet una carrera fenomenal si haguessin aplegat les seves virtuts mítiques. Tot això ho deia per aquella nit en què l'equip d'en Xavi Agustí jugava immers en una boira espessa, demencial, cegadora. L'Agustí estava tip d'aquella situació ingovernable. I per comptes de cridar com fan tots els entrenadors autèntiques bestieses, va decidir pensar una mica. L'Agustí comprovava que els jugadors del camp no s'hi veien de cap ull, i l'àrbit encara s'hi veia menys, l'Agustí va descobrir la cara d'avorrits que feien els seus suplents incapaços de veure un burro a quatre passos entre la carregosa boira. Tant es així que l'Agustí decidí fer sortir un suplent al cap sense rellevar cap jugador. Ja eren 12. Ho va fer per trencar l'avorriment i per posar a prova la vista dels rivals i de l'àrbit. Va esperar cinc minuts. I ningú notà res de particular. El jugador de més s'havia confós entre la boira que a cada segon era més espessa. L'Agustí va tornar a mirar els suplents: els pobres nois feien cara de fastiguejats. I va decidir treure un altre jugador a esbravar-se en la boira. Ja eren 13. El tretze és un mal número i per això va animar a sortir a un nou futbolista. Catorze i dingú notava res. L'àrbit ja no veia ni el xiulet. Van anant sortir més jugadors de l'equip fins esgotar el total dels convocats. Suposem que l'Agustí tabé va estar temptat de sortir però no va gosar, i el que feia fregues i el segon entrenador. Hi havia tants jugadors del Banyoles que començava a ser sospitós. L'Àrbit veia que a cada jugada participaven quinze o vint futbolistes del Banyoles i va dir-se "tafot, si en Shankly sempre deia que es necessitaven 8 per moure el piano i 3 per tocar-lo bé, i 8 més 3 a casa meu fan onze i no quinze o vint". L'Arbit va manar aturar el partit i va ordenar un recompte. El Banyoles era un equip de 15. Tota aquesta anècdota serveix per il.lustrar la inventiva d'un dels dos grans entrenadors que ha tingut el joc de la pilota. Però la frase també em ve al cap cada vegada que em trobo amb gent de Banyoles en els llocs més insospitats. No trobeu que a tota arreu hi ha molta gent de Banyoles? Al camp del Barça, a la Plaça Roja de Moscú, a la costa del Brasil, a les plantacions de la Guinea, en barca i en avió, a l'Indoxina i a l'Indostan, a Canet d'Adri i Granollers de Rocacorba. No trobeu que algun àrbit hauria de manar un recompte com aquell que es va fer entre la boira? Potser llavors ens adonaríem que no soms pas vint-i-cinc mil com diuen els de Padró sinó milions. No dirieu que fins i tot en Sarkozy és pastat a un noi que vivia a la Plaça de les Rodes? Més val que ens comptin bé, perquè pot haver una sorpresa majúscula, definitiva des del punt de vista demogràfic i internacional.