dimecres, 16 de desembre de 2009

La causa dels catalans

S'amoïna el germà Samora amb els crits i la remor de quatre gamerussos després del gran jorn del 13 de desembre. La fressa i l'escandalera sempre han acompanyat el país, de la mateixa manera que els llamps i els trons formen part del nostre cel. De gamerussos disposats a esbudellar-se sempre n'hi ha hagut, són gent d'un ego immens que els perd el protagonisme i l'afany i per això es diputen vés-a-saber quina trona i quin campanar. El país és viu i cada cop soms més els que ens posem de la seva part. I això és el que compta i la resta són mandangues. Samora, no t'amoïnis, que més enllà de dos o tres vestrussos la resta és prou endreçada i el país té una salut de boig. Recorda què va escriure el gran mossèn Cinto: "Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra, mes resta sempre el monument de Deú; i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra al Canigó no el tiraran a terra, no esbrancaran l'altívol Pirineu". Catalunya és el Canigó i el Pirineu i quatre saltimbanquis no el fotaran pas a terra. Que s'esbatussin, que s'esgargamellin cridant, que s'estirin de la perruca i que es ventin totes les coces que vulguin, però aquest país ja ha començat a tirar pel dret. I que l'enemic no es confii i vulgui treure conclusions etivocades: soms molts més del que és compten i dels que ells voldrien comptar. Som una mutitud i tenim clar on volem anar a parar. Que vagin buscant pis que hauran de començar a pensar en posar una embaixada.

1 comentari:

En Samora ha dit...

Mira que arriba a ser lleig esbraiar-se entre germans...