dimarts, 22 de desembre de 2009

La loteria de Nadal...

Acabo de parar el transistor. Aquest garbell inacabable i la cantarella de la mainada m’han fet venir caparrassa.
Es veu que hi ha gent que la loteria de Nadal li agrada d’allò més. Segur que a algun dels nostres santuaris del bon esmorzar, o potser a tots, hi ha gent asseguda davant la tele amb la taula dividida. A mà esquerra el de sempre: un plat, dos llesques de pa de pagès torrat, amb tomata i negat d’oli. Al capdamunt la vianda. A tocar del plat un got de vi, un porró i potser un sifó i tot. Al costat el ganivet i la forquilla encara abrigats amb el tovalló i així seguiran fins que al comensal si regantelli una gota d’oli barbeta avall. Els coberts, en aquests esmorzars, només serveixen per mantenir el tovalló cargolat. La banda esquerra de la taula es completa amb un palilleru i un cendrer amb un caliquenyo apagat a mig fumar. La diferència està a la banda dreta, on normalment hi estintola el diari i avui hi ha estès un exèrcit de dècims, participacions i números de panera. Un arsenal de paperets de la il·lusió col·locats estratègicament per anar sent inventariats a mesura que es canten els prèmits.
Avui a Can Garriga, a Can Selvatà, a Ca l’Àngel o a la Brasa, la gent de pro no juga a cartes. La cridòria, la fresa i aquelles veuetes enfadoses no els deixa concentrar, es descompten en el control de trumfos i s’emprenyen entre ells més del normal. Ja fa temps que van decidir que el dia de la loteria de Nadal s’anul·lava la partida.
A mi tot plegat em neguiteja més que no pas m’il·lusiona. No és una qüestió de nervis o por a quedar-me igual, ni molt menys. Que no em toqui res no serà cap desgràcia, més aviat una continuïtat i confirmació de la tònica establerta. No senyors no, el que em passa a mi, i llamamau segur que a la majoria de vosaltres, és que em carda mitja basarda el pensar que la grossa pot tocar al costat de casa i jo haver-m’ho de mirar.
Si no m’haig de forrar jo, si no ha de sortir el número de l’Atlètic, que passi molt de llarg. Que toqui a Sort que allà almenys els veïns que com jo, no rasquen mai res, ja hi deuen estar acostumats.

2 comentaris:

En Samora ha dit...

Més fort ho hagués dit...

iaiapunkarra ha dit...

Guaita, un que pensa com jo, per sort ha tocat a Madrid i de Girona ha passat de llarg (i si toca al teu poble i tu no n'has comprat, encara és més cardat l'assumpte)

Bon blog, me l'aniré llegint.