dimarts, 1 de desembre de 2009

Més referèndums

De referèndums inútils n'hem tingut molts en la història trista del nostre país. Per començar el del Referèndum de l'Estatut de Núria que els espanyols, com sempre, es van passar pel folre dels calçotets. Després van venir aquells dos referèndums fantasmes que va muntar el Mussolini del Ferrol, o sigui en Franco. El criminal en sèrie va muntar dues votacions que van servir de comèdia. El poble ras no sabia què anava a votar. La gent es preguntava "conxo, quina diferència hi ha entre el sí i el no". Algú de la conya contestava "El Sí és fer fer costat en Franco i el No és per dir que No se'n vagi". Tafot. El meu pare el van cridar a la feina perquè anés a votar. Li van donar dues paperetes amb la condició que tornés la que no havia fet servir. Total els del Sindicat van saber que havia votat que no. Però en aquell referèndum el no tenia el mateix sentit que el sí. I el règim va continuar matant una bona colla d'anys. Franco va muntar dos referèndums, el 1947 i el 1966, que van ser un escarni sobre la gent. Encara van passar deu anys entre el darrer referèndum i el primer que obria camí a una tristoia i vigilada democràcia. El referèndum del 1976 tabé va ser un joc d'ous. Un engany, una camama, una aixecada de camisa. Va venir després el de la Constitució del 1978 i ja sabem com va acabar la cosa: es va votar una Llei que és la gàbia de Catalunya. Referèndums d'Estatuts d'estar per casa i de l'OTAN en que es van votar autèntiques collonades. Anar a votar el dia 13 de desembre no comporta efectes secundaris, no ens vindrà cagetes, no agafarem dolor, no patirem vèrtic, no ens vindran oits ni cap rodo, no rojarem, no ens agafarà caparrassa. Què hi podem perdre? Cinc o deu minuts? Què són cinc o deu minuts per un país que ja perdut tres-cents de la seva llibertat. Reconxo, Catalunya ve val un referèndum, encara que no sigui oficial. Potser és per això que un país que sempre ha sobreviscut malgrat l'estat, se li escaigui tan bé una cosa mig clandestina i mig d'estar per casa.

2 comentaris:

Sacutell ha dit...

En el de 1966 jo vaig votar i recordo com el president de la mesa mirava a contrallum el sobre per veure el SI o el NO. Massa gracia no em va fer però en el fons era un orgull que descobrissin contraris entre els seus coneguts

Tremendu ha dit...

Hi ha qui diu que això poca porta gaire enlloc, que tot plegat ha de passar perquè els que remenen les cireres decideixin emprejar a la mare dels ous i fer canviar d'opinió als que tenen la paella pel mànec. Vos que t'ho digui: em sembla que és hora que ens creiem que les cireres, els ous i les paelles estan a la cuina de casa, i que som nosaltres, els de peu pla, i no els altres, els que ens toca cuinar i menjar-nos l'entrecot. No ens deixem enganyar, si aquest dia 13 i tots els altres que vénen darrera surt un SÍ gran com el monestir de Banyoles, només voldrà dir que soms majoria, perquè els del NO, prou que correran tabé a dir-hi la seva, i els de "no val pa p' rè" o "tal l'hi fum" són dels nostres, i ens els guardarem si cal per d'aquí 4 dies, pel referèndum de vritat,vritat.