diumenge, 19 de desembre de 2010

Que ho pagui l'Angeleta

Cardeu un cop d'ull a casa vostra. I digueu-nos: quants productes alemanys teniu. La cosa és fàcil perquè aquesta gent del nord, durant aquest mig segle, ens ha venut de tot. Des de piles a neveres, passant per embuts, mocadors d'eixugar-nos el nas i robots de cuina. El que ha endossat aquesta gent és monumental. Fins i tot, al garatge, podem tenir-hi algun auto de procedència germànica. Això, primer. Ara els alemanys tenen la barra de dir-nos malgastadors. Té collons. Es com si un venedor de llibres t'engaltés, durant anys i panys, tota sèrie d'enciclopèdies inservibles i t'oferís còmodes pagaments a terminis. Després de comprar-li setanta mil volums i gastar-te una picassada en euros, el venedor et digués: "Ep, noi, has estirat més el braç que la màniga". I tu, ingènuament, li responguessis: "Fota'm un cop de mà, ara, va, que ja t'ho pagaré". I, ell, marrà, que "nonis" que per pagar-li els llibres has d'apagar la calefacció, donar-te de baixa del telèfon, treure quasi totes les bombetes de casa i no sé quants sacrificis més. Doncs això és el que ens fan els amics alemanys. Primer es van fer la barba d'or venent-nos de tot i ara ens ho volen fer pagar de mala manera. Queda clar que la culpable és aquesta senyora amb cara de pàmfila que es fa dir cancellera. Cancellera és una paraula horrible que s'ajusta amb aquesta senyora d'ulls bovins, de galtes plenes, que fa la pinta d'una governanta amb fuet i mala jeia. No, senyora, a nosaltres no ens vingui amb romanços. Xisca de Gardi no pagarà: es declarà profundament insolvent. I menys pagararem a gent tant cap quadrada, que mengen mantega a cabassats i beuen cubells de cervesa aigualida. Re. Ni un xavo sortirà de les nostres butxaques, Angeleta. I no només això: cada cop que anem a un bar, o a qualsevol establiment, i ens portin la dolorosa nosaltres direm allò "Que ho pagui l'Angeleta". I tant campantes. I avui pau i demà glòria. Vetaquit.

divendres, 10 de desembre de 2010

Està bé, el puta

No pot ser d’altra manera. Trobar-se a algú a qui s’aprecia i valora sempre és agradable, però quan poc més de mig minut de conversa et deixa la certesa que aquell individu proper està en hores altes, la satisfacció és enorme. Per això, i com deia, no pot ser d’altra manera, estic content.
La persona que m’he trobat, encara no fa vint minuts, caminava pel Passeig de la Indústria ocupant totes dues voreres. Malgrat les seves més aviat poc generoses dimensions, i més ara que assegura haver-se reconciliat amb els darrers traus del cinturó, el paio de qui us parlo marxava decidit carrer amunt a l’alçada de la casa de la Vila, cap dret i amb una trempera d’espatlles que anul·lava absolutament el poder de reclam del conjunt de guirnaldes nadalenques que llueix la casa consistorial.
De bones a primeres no l’he vist, però com fa la gent que es mira el món de cara, m’ha cardat un xiulet que m’ha fet girar a l’instant. Veure’l amb aquella melena que ja feia temps que no lluïa m’ha fet adonar que feia massa dies que no coincidíem. Tot seguit he pensat que de tots, és el pentinat que més bé li queda, i no només això, sinó que aquell luc augmenta el poder i la força visual de la seva imatge.
Hem recorregut escassos trenta metres de costat, ell a peu i jo amb bicicleta, doncs en igualtat jo hagués estat absolutament incapaç de mantenir-li el ritme. Temps just i la capacitat de síntesi pertinent per explicar-me que anava a comprar una carpeta per adjuntar la documentació que alguna infeliç misèria assalariada a hisenda li reclamava. Res... una futilesa que no venia a representar ni la xavalla que li queda a un adolescent a les 7 de la matinada del dissabte de Carnestoltes, però ja només el “tiquismiquisme” d’un xupatintes de l’administració, a qualsevol ésser mortal hi hagués cardat el jorn enlaire. Doncs no, aquest contratemps i el seu somriure mentre m’ho explicava no ha fet més que reforçar el convenciment que el puta està en més que bona forma. Aleshores és quan he pensat que la meva alegria devia ser proporcional, si fa o no fa, a la ràbia que sentiria aquella infeliç misèria assalariada a hisenda, si veiés amb quina afició el meu amic es disposava a fer-los entrega de la documentació i una grapadet de mainada mercantil, tot adornat amb una carpeteta ben xula.

diumenge, 5 de desembre de 2010

103 anys

L'àvia de Can Castañer ha temptat el Temps i la Raó. I s'ha plantat als 103 anys amb convicció i puny de ferro. En els temps petits ja la recordo gran i la recordo enèrgica, forta, capaç de fer quadrar a aquells marrecs impossibles que erem nosaltres. Aquella senyora d'edat, prima, de tarannà sever aconseguia el que no aconseguia la resta: abaixar-nos el cap. Ni la policia, ni l'exèrcit, ni la secreta, ni els jutges ho haurien fet. Ella, amb la seva mirada, amb paraules decidides, sense necessitat de recórrer als crits, ens anyocava. Aquella asturiana criada a Banyoles va contribuir necessàriament a la nostra educació: va colpejar el ferro de la nostra burriqueria fins a donar-li un mínim de forma, fins que la cosa no semblà tan primària, tan rude, tan barroera. Em trobo amb en Loren al Passeig, ens saludem efusivament, i em comenta l'aniversari de l'àvia. I me n'alegro de tot cor, amb el convenciment que aquella energia feta dona forma part dels meus dies, i que el seu centenari és un orgull per a tots els qui l'hem tractada. 103 anys no és cap gesta, no és cap glòria, és, en el seu cas, una determinació, una juguesca sobre el calendari gregorià. En la seva bicicleta, i el pedalar lent, la recordo, la veig i sempre la veuré. Si el món disposés de gaires asturianes de l'estil i la condició de l'àvia dels Castañer, tots els maldecaps i totes les tribulacions s'haurien acabat. L'energia i el convenciment haurien aplastat el mal i haurien vençut el dolor. Per molts anys, doncs, i moltes gràcies de tot cor.

divendres, 3 de desembre de 2010

Filtracions a dojo

El boig que filtra tots els documents oficials del Pentagon s'ha fixat amb la nostra comarca. Aquest beneit, per força, havia de cardar el nas a casa nostra. I l'ha cardat d'allò més. D'entrada ha publicat la fòrmula secreta de la Tortada amb anotacions del Senyor Boadella. Després ha filtrat la composició exacta de l'aiga de la Puda i la raó per la qual no raja i qui és el tarambanes que l'estira per regar quatre tomateres. L'insensat d'aquesta pàgina tabé ha publicat els plànols secrets de les bombes inventades pel senyor Fèlez, gran entre els grans. Tabé ha explicat com s'ho feien els de Can Plami per fer aquells sifons i com els de Can Comas apliquen els últims retocs per fer els seus memorables secrets. No contents amb això, han filtrat les penúltimes pàgines de l'última novel.la d'en Solana(s) i la primera estrofa d'un poema inacabat d'en Salvador Oliva. Ho han publicat tot. Han publicat, els de Wikiliks, una radiografia d'en Samora quan es va trencar coll i barres i els resultats de colesterol del Contramestre. Una factura de Can Trui de l'any 1931 i un bitllet de la TEISA guixat pel mateix senyor Butinyà. Cap secret ha quedat sense saber-se: converses de veïnes en el rentador de Serinyà, converses de dimecres al mercat, de barberia de Can Dutras, de l'estanc de les Cases Barates, crits del camp del Banyoles i, fins i tot, han grabat un tros de sardana d'en Saderra. El cas és que a Casa Ciutat s'ha convocat una reunió d'urgència i s'ha decidit la creació d'un gabinet de crisi encapçalat pel senyor Rector, un veterinari, l'agutzil, el batlle d'aigües, el delegat de protecció civil i un pintor paisatgista. Això per començar. Tot està a l'espera que s'hi afegeixin un xofer de la TEISA, el regidor de via pública, un que s'ha parat per ell, el decurió dels Manaies i el campaner del Monestir pel que pugui passar. La vila està alerta davant la possibilitat que puguin aparèixer més secrets i secreters. La consternació és total. I s'han venut totes les espelmes i totes les enganyifes de Can Mateu. Les Gàrgoles de Foc s'han ofert per patrullar de nit als carrers. Ningú toca vores. L'Atlètic mentrestant entrena sense cap novetat i és l'única notícia positiva en aquest apocalipsi lleuger. Dos més dos ja no fan quatre, com era costum i com ens havien ensenyat a estudi.

dijous, 2 de desembre de 2010

La NASA ha vist marcianos

Tal i com deia aquell que anava a buscar aiga a la Font del Molí: "el cel e' molt gros, hi ha d'haver-hi marcianos per força". El prenien per boit. No el tenien per re'. L'home, per sortir de dubtes, va trucar a la NASA i va tenir la santa llet que el telefonista era de Crespià i eren mig parents. El telefonista va dir-li "de moment, no hem pa trobat re', i això que es fa un fart de taialar el cel que és un contentu". Van quedar que l'avisaria en cas que s'hagués descobert un ovni, un platillo volant, un beneit de color verd o un marciano. Aquell home que anava a buscar aiga a la Font del Molí se n'havia de sentir de tots colors. "Tarambana, com vols que hi hagi marcianos, si Adanieva no tenien coets i es van haver de quedar aquí baix" (A Banyoles pronunciem Adam i Eva tot d'un plegat, com si fossin una sola persona, soms així) Altres li feien pam i pipa o l'escarnien. Com no podia ser d'altra manera, un altre gamerús va batejar aquell home com en "Quimet Marciano" i aquell motiu ha acompanyat tota la família i la seva casa durant anys i panys. En Quimet Marciano, el de l'aiga de la Font del Molí, cada nit quan surt a tirar les quatre peles de poma al femer mira cap al cel i espera, com un nen pitit, que surtin els marcianos d'algun costat d'Afrodita o de Venus o de Malitsiga. El cas, però, és que la nit passada va rebre una trucada que el va esverar. "Tafot, qui truca a aquestes hores" va dir la Remei, la seva dona, amb els rulos al cap. En Quimet va acostar-se al telèfon amb l'ai al cor i el va despejar. Reconegué la veu que parlava a l'altre costat, era aquell noi de Crespià, mig parent seu, que trebaiava a la NASA. El de Crespià va dir "nano, calça't, hem talaiat un platillo volant més gros que la Mare de Déu del Món". Es veu que avui, dilluns, a les vuit del vespre, la NASA anunciarà un fet revelador que en Quimet Marciano ja sap. Demà, quan tothom quedi amb un pam de nas, i tot el món vagi ple que hi ha ovnis i gent rara, en Quimet anirà a buscar aiga a la Font del Molí, i amb el cap ben alt, i amb un orgull molt nostre, dirà "Cagom la mare que us va hasta parir, que en sou de burros i senglars, ja us ho deia jo, però vosaltres marrans-marrans.." I en Quimet marciano passarà a dir-se Quimet el Savi. I, ves a saber, podé el primer lloc que trepitgin els marcianos de la nostra terra serà la Font del Molí i preguntaran "No heu pa' vist aquell noi de Mianigues que es diu Quimet?" I llavors, en Quim Nàndez, diria que la gent va quedar estupefacta.

dimecres, 24 de novembre de 2010

Tabé m'agrada el tennis

Una capital, ho hem dit, no e' pa' ben re' si no disposa d'una gran rivalitat futbolística. L'estimada Liverpool es desviu amb l'enfrontament entre el Liverpool i l'Everton. A Glasgow es cuiden matar els del Rangers contra els nostres estimats Celtics. A Roma hi ha la lluita caníbal entre la Lazio i el club que porta el mateix nom de la ciutat. A totes les capitals d'importància tenen dos equips a mata i degolla. A Uot només tenen un equip i el mateix passa amb aquella urbs provinciana que diu tenir quatre rius però que només té un equip i encara gràcies. A Banyoles, com era d'esperar, ja s'ha començat a forjar una rivalitat espantosa, cruel, carnívora, entre els dos equips de la ciutat: el que duu el mateix nom que la vila i el nostre Atlètic. Una rivalitat que va creixent, que separa famílies, que trenca amistats de tota la vida, que encén els ànims i que esvera el més calmat. Nosatres estem amb l'Atlètic perquè toca, perquè tenim raó i "vols fer el favor de callar la boca, gamerús". I en aquest aire de rivalitat, de cairuts contra rodons, ja comencen a créixer els nostres vailets. Tothom sap que l'Atlètic ha començat a treballar el fútbol base i que la nostra mainada és la millor del món. Els vailets s'emmirallen amb aquest club gloriós que ja és líder i que no pararà fins fer saltar la banca i apoderar-se de la glòria de l'olimp. Preguntat un vailet perquè jugava a l'Atlètic i perquè no ho feia a l'altre club de la ciutat que li reportaria més benefici, va respondre amb una frase que ja hauria d'estar pintada amb lletres d'or al nostre camp "Tabé m'agrada el tennis". Cosa que vol dir que prefereix jugar al que sigui abans de jugar amb un altre equip que no sigui l'Atlètic. Amb aquesta mainada fanatitzada i entregada només podem fer que comprar vitrines ben grosses perquè, en un futur proper, les omplirem de trofeus. El món està esperant aquest vailet i els seus companys perquè recullin els grans honors del fútbol. Guanyarem. I serà molt més aviat del que tots nosaltres pensem. Guanyarem perquè tabé ens agrada el tennis però som fanàtics de l'únic equip que és de part de bo.

dimarts, 23 de novembre de 2010

Reconeixement a Xisca de Gardi

Aquest espai ha estat considerat, per la junta central d’internet, com a blog Ni-Ni. La nostra manca absoluta d’activitat i el “ni fer ni deixar fer” que ens caracteritza ens ha dut a rebre aquesta condecoració.
Un cop rebuda la notificació que ens assabentava de la nostra nova situació, hem encarregat al nostre bufet “d’abogats” que tramiti tota la documentació necessària per tal de rebre els ajuts i subvencions pertinents amb què el govern obsequia a la gent que, com nosaltres, es resisteix a acceptar que fer alguna cosa de profit hagi de ser sinònim de fer qualsevol tipus d’esforç.
Estem bé, estem tranquils, estem relaxats i amb la mà a punt per rebre la morterada.
Això si que és un reconeixement com Déu mana i no aquesta collonada del Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

dijous, 4 de novembre de 2010

El govern fa bé la feina

No parlem mai del govern de la metròpoli perquè no trobem oportunitat de fer-ho. Des de la colònia hi ha tanta distància que no sabem què es pasta allà baix. Però vet aquí que han tret una llei interessant. Potser l'única interessant des que va començar l'ocupació. Es la llei dels cognoms. Resulta que a partir d'ara la mainada rebrà el cognom en funció de l'ordre alfabètic dels cognoms dels pares. Magnífica idea que posa les coses al seu lloc. Posem exemples: si una noia amb cognom Aguirre es junta amb un element que es fa dir Zamora, el primer cognom de la mainada serà Aguirre i s'ha acabat el cuentu. La cosa és d'un sentit comú que tira d'esquenes perquè ja són ganes de tenir un cognom amb una lletra tan reculada com la Z. I tan impronunciable. I tan estranya que s'ha associat a la signatura que un bandit fa amb l'espasa. La llei del nostre govern posarà les coses al seu lloc. L'ordre alfabètic regeix el diccionari i la guia de telèfons, regeix l'ordre de qualsevol classe entenimentada. En aquest ordre, aristocràtic i il.lustrat, la Z ocupa l'últim lloc, la fi del diccionari i les lletres, un finisterre de la saviesa i una Nova Terra on l'inconegut es barreja amb la barbàrie, l'incivisme i, si m'apureu, la mala fe. Per últim, els presidents de la metropoli, els pitjors, han tingut zetes en el seu cognom.

Dibuix linial

Teníem a l'Institut un mestre de dibuix que ens feia anar molt rectes. He oblidat el seu nom. El dibuix linial m'ha semblat sempre una cosa ridícula i força inservible. De què li serveix a la gent un compàs, un tiralinies, un rotring o un cartabó? De res. Els únics que en deien bé eren els de les papereries que es feien la barba d'or amb les nostres comandes: que si carpetes, que si regles, que si mandangues. Tot aquell patir, per res. Perquè l'arquitecte, quan ha de dibuixar, ho fa amb un llapis i guixa la paret de les cases i després et porta la factura feta amb impressora i para de comptar. El delineant quan dibuixa ja ho fa amb ordinador i així anar fent. Aquell mestre, despòtic i inflexible, ja n'era conscient que tot allò no ens serviria de ben re. Però jo sospito que fruia fent-nos dibuixar aquelles impossibles coses geomètriques. Fruia encara més quan repassava els treballs amb l'afany i el zel d'un guardià de camp de concentració. I trobava taques, imperfeccions, dobles ratlles i algun forat de tant passar-hi la fulla d'afaitar per dissimular les restes d'una escorreguda de tinta. L'home, sense pietat i sense caritat, suspenia a mitja classe. I era llavors quan aquella aula de dibuix es convertia en una metàfora de les desigualtats: per un cantó els bons, els que seguien, els que aconseguien salvar totes les dificultats, una classe de privilegiats, els nobles i els aristòcrates del dibuix i per un altre cantó els demés, els pàries, els miserables, els que mai aconseguíem resoldre aquella geometria de la complicació, aquell enfilall de rectes i corbes, de paràboles i circumferències. El mestre, amb el seu mocador al coll, ens mirava com un general observaria una tropa de reclutes que no poden sortir del fang. L'any següent alguns vam passar-nos a hogar i almenys vam aprendre a fer madalenes i truites de carbassó, coses que encara ens serveixen per alguna cosa. Els altres van continuar amb les taques de tinta i amb el compàs. Atrapats per una cosa tan perillosa i tan criminal com la recerca de la precisió. Precisió deia el mestre sense riure mai, sense mostrar cap gota de misericòrdia. Les madalenes, mestrestant, feien l'olor deliciosa del forn i no presentaven cap taca de tinta.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

El Senyor Parnau

El Senyor Parnau ha rebut l'homenatge de la seva gent, els del Foment de la Sardana. Cosa que significa que una part bàsica de Banyoles ha reconegut la feinada del Senyor Parnau. A Banyoles les coses no duren gaire, això ja ho deia en Manel Saderra tot lamentant-se de la fi prematura de la Polifònica. I és cert. Som(s) caníbals de mena i ens devorem i ho trinxem tot amb una alegria que fa feredat. Qualsevol projecte, per més endreçat que sigui, en mans de banyolins pot acabar com el rosari de l'aurora. Però el Senyor Parnau ha aconseguit una cosa inaudita en el cosmos banyolí: pujar el Foment, multiplicar-lo, fer-lo perdurable en el temps, fer-hi brotar i rebrotar projectes i, finalment, cedir el testimoni sense cap divisió, controvèrsia o maldecap. Al cim, la seva tropa, els seus, li han dedicat un homenatge sorpresa enmig del Concert de Música per Cobla d'aquesta anyada de Sant Martirià. El Senyor Parnau ha rebut els honors sense fer-ne gaire escarafalls, sense aquell carregament dels homenatjats, amb una naturalitat tan sorprenent com ho ha estat el propi homenatge. Si mirem la feinada del Senyor Parnau en aquests vint-i-sis anys al càrrec del Foment ens vindrà cap rodo. No només ens deixa bagatge i balanç sinó que deixa un llegat d'unitat i concòrdia, d'estima i consideració, de fet sardanístic i de fe en la nostra cultura. El Senyor Parnau deixa el Foment sense arestes, sense guerres colossals, sense complots destructius, i això, tractant-se de la nostra capital i del nostre món cultural, és una excepció digníssima, és d'una anomalia històrica que mereix tots els honors. Les viles que es fan grans són perquè en l'escudella del seu cens d'habitans hi ha alguna perla com el Senyor Parnau. Nosaltres, els de Xisca de Gardi, amb el contramestre Pep de Can Blat de Coure al capdavant, només podem fer que donar les gràcies a aquest cavaller de la Sardana.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Sant Joan el Baptista per Sant Francesc.

Hi he tornat.

No me'n he pogut estar, volia tornar a veure-la, l'arqueta.

Però, pel que hi ha de més sagrat...han engiponat la plaqueta amb el nom de cada personatge i m'han posat el pobre Sant Francesc, amb els braços oberts mostrant els estigmes i l'hàbit amb cinyell, i a sota una placa que diu Sant Joan el Baptista...com si hi hagués la possibilitat de confondre'ls!!! El baptista s'ha de representar amb el cap tallat, o batejant Jesus, però mai amb estigmes i vestit de frare.

Ai, ai, ai...els nous estudiosos de la història de l'Art, com patinen en iconografia. Com ho vegi el doctor Yarza, els estirarà les orelles.

A veure si algun dels xiscaires que estigui viu encara fa alguna gestió amb l'Ajuntament o el bisbat per corregir la malifeta.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Novetats a Ca la Brugada.

Hi ha gent que quan et comenta que se li ha fotut una història al cap ja pots començar a treure l’agenda. Saps que allò ja té dia i hora i tu, en aquest cas jo, hi estàs implicat fins al coll encara que no en tinguessis constància. Un d’aquests exemplars a Banyoles porta el nom de Francesc Viladiu.
Justament aquest diumenge passat, quan es complia el tercer aniversari de la publicació en aquest blog de l’escrit que precisament porta per títol “L’Emèrit Viladiu”, el tàndem Viladiu/Amela havia convocat tota una brigada, ordenada en horaris, per una missió d’extrema delicadesa: Executar tasques de neteja, ordenació i reestructuració de Ca la Brugada.
Una jornada excepcional entremig de relíquies de desigual valor, d’un descomunal còctel de documents i troballes inhòspites compartida amb un grup de mitòmans de les nostres coses de sempre, i per tant també i sobretot de Ca la Brugada.
Era vital mantenir l’equilibri entre l’impuls de cardar-ho tot a la bassa i la temptació de preservar-ho tot. Un pols entre l’anar per feina i la nostàlgia.
L’ambient era el de les grans ocasions i la maquinària de treball funcionava a la perfecció, només condicionada a voltes pel duel particular que mantenien la Brugui i en Viladiu que des de primera hora no havien deixat de vigilar-se de cua d’ull. Respecte el que calia llençar i el que no, en Francesc ja havia advertit que el peritatge de la Maria Àngels no ens duria enlloc, doncs havia adoptat la postura de decretar de vital importància fins l’última partícula de pols que viatjava per l’atmosfera d’aquella botiga. I així, tot allò que en Viladiu havia aconseguit fer desaparèixer subtilment, podia tornar a aparèixer a l’altra punta de mostrador de forma no menys dissimulada.
Curiosos i més mitòmans se succeïen arrupits davant la persiana mig baixada i en Toni Torras, retratera en mà, no desaprofità l’ocasió d’immortalitzar les històriques escenes.
A quarts de deu de la nit de diumenge disset d’octubre de dos mil deu, finalitzava la més important obra de restauració mai vista.
Xisca de Gardi fa una crida a tota la ciutadania a visitar el temple de la venda en unes dates tan màgiques com és la proximitat de la nostra Festa Major. Certifiquem que Ca la Brugada manté intacte la força del reflex del que som nosaltres i la gent com nosaltres d’ara i tots els temps. Es demana paciència a tota la clientela de testos, ciris i planter de Ca la Brugada, doncs la Maria Àngels fa saber que es troba en període d’adaptació de la nova distribució i aquest necessita el seu temps. Així mateix, anunciar-vos que molt properament la botiga encararà la tan esperada campanya de Nadal amb tot allò indispensable pel tió. Ja per finalitzar, a tots aquells que tenen la mà llarga, Xisca de Gàrdi els adverteix que s’han instal·lat càmeres de videovigilància controlades simultàniament des del Pantàgon i el Kremlin, i no només això, sinó que la nova distribució ha dotat a la Brugui d’un excel·lent camp de visió i a hores d’ara ja us tenim a tots clixats. Quedi dit.

dilluns, 18 d’octubre de 2010

la creu i l'arqueta

Confesso que poca cosa he pogut aportar darrerament al meu bloc preferit, puix he estat uns mesos catatònic amb tot el batibull de si sóm una nació, una república, un Estat o una autonomia. Jo em pensava que tot això ja ho vam deixar ben resolt llavors, en vida meva, quan a les Corts Catalanes vam aconseguir de tenir el pany i la clau de la caixa, però sembla que més tard, la vam perdre, la caixa, amb la clau i el pany i tot, i mai més els hem trobat.

Ara que ja m'he recuperat, m'arriben dues notícies colpidores, de coses que també hem perdut: m'he assabentat que el fragment de la Vera Creu que vaig portar d'Egipte amb tota mena de penes i treballs i que va anar a parar a l'ànima del Sant Crist de Santa Maria dels Turers, va esdevenir gairebé clandestina durant segles, car el monestir es va afanyar a prohibir que s'ostentés com autèntica reliquia; i, per fer-ho pitjor, sembla que "algú" se la va vendre per un grapat de florins d'or o com coi es volgués dir la moneda de llavors, i ara campa en un Museu dels Estats Units, perduda per als banyolins. Curiós interès el dels que reneguen del món de la matèria en nom del món de l'esperit, per obtenir peces d'or, ben materials. Un dia d'aquests, hauré d'anar a Nova Iork i recobrar-la, amb els fantasmals poders que em dóna el meu esperit inquiet; segurament em costarà menys ara que quan vaig obtenir-la de les mans de l'emir Fakhr al-Dihn Utman al-Nasirí.

A més, hem perdut, per què ens l'han robada, l'arqueta d'argent de les relíquies de Sant Martirià, que jo no he vist mai completa, car estava mort quan la van fer i quan la van robar. Sembla que estava mal custodiada i un belga mal parit se la va endur i la va fer a miques i les va subhastar. Doncs qui va comprar-li al lladre ha tornat a cobrar per tal que els banyolins la recuperessin, i encara no tota, que ens manquen algunes de les figures... Em vaig filtrar per la paret de Sant Esteve l'altre dia, per veure la casa dels meus enemics, i, casualment, hi havia tot de prohoms amb l'arqueta recobrada, i amb els dits de l'esperit la vaig acaronar voluptuosament, tant que crec que la ministra de Cultura es va estremir en la seva intimitat, i us puc ben jurar que és esplendorosa, l'arqueta, no la ministra...I el bisbe, amb una creu que amb prou feines hauria pogut arrossegar el Natzarè, ben cofoi que estava de recuperar-la, amb els diners d'altri.

Ja cal que la protegim bé, que si no l'haurem de tornar a pagar...i, per moltes vegades que la paguem, mai serà ben bé nostra.

dijous, 14 d’octubre de 2010

A tot arreu, un de Banyoles

Algú va titllar aquest bloc de "xovinista estripat". Era pel fet que sempre parlàvem de Banyoles i que Banyoles era, per nosatres, el ring-ring del món. Heus aquí una nova demostració que mai parlem de més. Quin ha estat el succés mundial més impressionant dels darrers anys? La proclamació de Barcelona com a candidata d'uns jocs fantasmals d'hivern? Para quiet. El fet que a Perpinyà hi aixequin un teatre? No fem riure. Nova York revisitada per Obama? Re, fred-fred. El fenonem mundial evident i inquestionable és que trenta-tres miners han ressucitat com Llàtzers ultramoderns: des del cor de la terra fins a la superfície terrestre. Una mena d'anada a la lluna però a l'inrevés. En aquest fenomen que serà recordat pels segles dels segles de la mateixa manera que encara recordem la manera que van matar Juli Cesar, la passada dels elefants pels Pirineus portant les tropes d'Anibal, la batalla de Waterloo o les expedicions suïcides a l'Antàrtida. Estem parlant de Xile i aquell desert inabastable, terrorífic i les profunditats d'unes mines no aptes per a mecs i tiquis-miquis. Va resultar que 32 homes de pedra van ser sepultats en un accident nefast producte de l'afany de quatre amos malparits. Fins aquí tot correcte. Llavors va ser quan Xisca, veient la dimensió que agafava tot plegat, es preguntà: "com pot ser que no hi hagi ningú que sigui de Banyoles?" I tot seguit vam concloure que sense algú de Banyoles seria molt difícil apel.lar aquella màxima de "salveu-me primer a mi, que sóc de Banyoles". Llavontes va ser quan vam agafar el tiu més a prova de bomba que tenim i que de nom acostuma a respondre per Samora. El Gallegu és al.lèrgic a la pols, el nostre contramestre Pep sortir de Banyoles li fa angúnia, en Vaqueta va dir que tenia massa feina a la fundació, en Mastegatatxes és com és i jo la claustrofòbia em rosega per dintre. En Molina, com sempre, no contestava el mòbil, què hi vols fotre. En Llamaraques tenia classes a l'Institut del Teatre i el Director Comercial era a Corea del Nord presentant un festival. Total, no ens va quedar més remei que avisar en Samora. Dit i fet. El nano va entrar al catau vestit de gàrgola de foc i va decidir a quedar-s'hi. Hi estava tan bé que no en volia sortir. A la fi, no va tenir més remei que pujar per aquella mena de supositori anomenat Fènix. La cosa no va ser fàcil perquè va ser necessari aixamplar la màquina, reforçar-la i aguantar els ossos del nostre amic. Va pujar com va pujar: ara s'aturava, ara bufava, ara picava contra la pedra i ara semblava que anava cap per avall. Quan va sortir, les imatges que heu vist per la tele han estat falsejades pel servei d'intel.ligència xilè. La realitat de la sortida és que en Samora va beure en porró un trago llarg, va cardar un petardu contra la càpsula Fènix que la va deixar partida per la meitat i va cridar "Banyoleeeeeeeeeeeees" d'una manera tan forta, tan bèstia, tan tremenda, que va estar a punt de provocar una altra esquerda fatal sobre aquella mina. Per comptes de carretejar-lo cap a l'hospital, li van donar un bitllet de Teisa i ara és camí cap a Banyoles. Explicarà el que vulgui, ja sabeu com és, però aquesta és la pura veritat.

Cert, vaig ser el número 13.

En veure que fins i tot les previsions del temps més optimistes asseguraven que cauria el cel i davant un inexplicable llarg cap de setmana, vaig aprofitar per demanar-li a en Coro que em portés a cardar un volt amb la seva piragua. Un parell de palades seves i quan encara no havia paït els popets de can Ralita ja em trobava estirant les cames per fer gana al desert xilè d'Atacama. Se sobte em vaig trobar al mig d'un sidral de càmares, gent amunt avall traginant trípodes, micròfons i gairebé tots ells amb el telèfon a l'orella i els auriculars penjant del coll. Això és cosa d'aquell en George Lucas que ja deu estar rodant la vint-i-cinquena entrega de la Guerra de les Galàxies, em vaig dir, i com que no feia massa que havia estat al desert tunissià de Matmata vaig pensar que cardaria bona feina d'anar-los a donar un cop mà per si necessitava refrescar la memòria respecte l'anterior filmació.
De camí vaig notar que el meu organisme necessitava imperiosament respondre a aquell parell de cafès i la cervesa que no feia massa m'havia pres assegut sota una volta de la plaça major i així que el vaig trobar, em vaig tancar dins el que creia que era un lavabo d'aquests mòbils que avui dia s'instal·l a qualsevol obra Un cop a dins d'aquell habitacle minúscul i quan encara no havia trobat l'interruptor de la llum, tot plegat va començar a bellugar-se de mala manera. Qui collons eren aquells cabrons que m'estaven sabotejant la pixada? Allò no parava i aquell trontoll s'havia convertit en rutinari i constant, cosa que no va fer més que incrementar la urgència de les meves necessitats fins que a les fosques i sense possibilitat de reconèixer l'orifici adequat, vaig aconseguir alleugerir líquids. Vint minuts més tard, a l'interior d'aquell espai transportable es va recuperar la calma i quan vaig obrir la porta per sortir-ne el decorat d'exteriors havia canviat completament.
Visca la tecnologia i els efectes especials i... PATAM! Eencara no havia tingut temps d'aixecar el puny, un casc amb frontal incorporat va impactar contundentment contra la viga nassal del meu rostre, cardant-me un trau del que ben aviat en va regalimar una via de sang. Vaig endevinar d'on provenia, doncs només un d'entre un grup de persones que devien fer cua per evaquar necessitats mostrava el seu cap al descobert. Quina mala llet, precisament el que més cara de bulldog i més gruixudes em dirigia les paraules. Anava xop i estava emprejat ben bé com si algú se li hagués pixat a sobre. Vaja... A l'instant, em van agafar un parell per banda i em van cardar fora a clatellades d'aquell wàter.
Un noiet bolivià, del grup dels del casc, em va explicar que formava part d'un grapat de 33 miners que havien quedat entrampats a gairebé un quilòmetre sota terra feia més dos mesos despré, que hi havia hagut moments que fins i tot els havien dat per morts i justaments aleshores, començava una delicada operació de recat. Resulta, també, que allò que ja havia concebut com un lavabo, era la peça clau per al rescat, la càpsula que els havia de retornar a la superfície i per acabar de resultar, mentre anciosament el capatàs esperava l'arribada d'aquesta tot mirant enlaire, algú, o sigui jo, l'havia obsequiat amb mig litre d'aigües menors.
Sense voler, la meva s'havia convertit en la vida menys preuada de totes aquelles i de la qual ningú hauria de passar comptes si tips de foscor i embriacs de claustrofòbia, els miners decidien que jo no tornaria a veure la llum del sol.
Dec la meva vida a la superstició. A partir d'ara la malastrugança serà la meva religió i els mal “farios” la constitució. Un cop van ser salvats els dotze primers miners, es va liar un espetec d'hòsties per no ser el número tretze. Un quart d'hora de discussió xilena que va acabar quan el bolivià em va proposar a mi com a passatger del viatge de la mala sort. Així doncs, en Samora va ser el rescatat número 13.
A la sortida, una nova plantufada, aquesta del president Piñeira, i cop de genoll als picarols de l'Evo Morales, que aguardava darrera seu, i que sembla que hi comença a trobar la gràcia a aquest gest.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

El Negre és viu

Recentment han aparegut a la premsa sensacionalista un seguit de notícies i articles assegurant que el Negre està enterrat sota el banderí de corner d’un camp de futbol, a Botsuana. És absolutament fals. M’ho va explicar ell mateix.
Després de ser acomiadat del Darder, el Negre va haver de buscar-se la vida i va rodar una mica pel món. Entre altres coses, va aprendre a tocar el piano. I ara treballa tocant per les nits a un night-club molt conegut d’una ciutat nord-africana. Un lloc molt agradable, em va explicar: paguen bé i no fan preguntes sobre el passat. Es fa dir Sam.
Vam parlar d’això i allò. Ell és una persona molt culta, naturalment: s’ha passat la vida dins un museu. Va criticar abastament el model DMP, pel qual han rebut el premi Nobel d’economia els seus creadors, Diamond, Mortensen i Pissarides. Segons Sam, es tracta d’un model rudimentari, incomplet, que no va al fons de les coses. Ell, Sam, ha creat un altre model que demostra que si s’anul•len tots els subsidis d’atur i les pensions de jubilació, es privatitzen la medicina, l’educació i el transport públics i, a més, molt important, s’obliga a la gent a treballar sense cobrar, l’economia entra en una espiral de productivitat i competitivitat fabulosa, com no s’ha vist mai abans. Em va ensenyar els gràfics i són irrebatibles. Espera que, un cop ho tingui tot passat en net, li donin un Nobel a ell també.
Li vaig dir que a Banyoles feia molt mal temps, que ja no és el que era i que potser no valia la pena plantejar-se tornar a viure-hi.

dimarts, 5 d’octubre de 2010

Notes de societat

Al mercat esbardellat- nom que el Contramestre de Can Blat de Coure li dóna en aquesta pulecra del facebook- he fet amistat amb el Negre del Darder. Què hi vols fotre! El Senyor Samora em demana alguna opinió sobre una notícia apareguda a la premsa en que el Nostre Negre jau enterrat en el còrner d'un camp de fútbol de Botswana. A algú li pot semblar un escarni o un mal lloc per reposar i esperar l'eternitat. A mi, fanàtic del fútbol, em sembla fascinant. A tots els fanàtics ens haurien d'enterrar al nostre camp predilecte. Tant per tant jo triaria San Mamés i ja podria ser com aquells canonges les despulles dels quals se serven en sepultures de pedra a les Catedrals. Posats a triar triaria el còrner d'Ingenieros de San Mamés. Altres amics meus confiarien les seves restes en el mig camp del Barça on els Xavi i companyia comencen a teixir les seves meravelloses jugades. S'hi s'ha d'escollir un lloc del Nou Camp per descansar en pau el lloc on es congrien totes les meravelles. El nostre Negre, sense saber-ho, ha deixat un Museu per un camp de fútbol i és ben bé que un camp de fútbol tabé és com un museu: s'hi guarden i conserven joies fonamentals del patrimoni futbolístic, s'hi exhibeix i s'hi ensenya, s'il.lustra i es conrea la saviesa. Qui sap si algun dia, un metge tiquismiquis, acudirà al camp i s'esfereirà perquè en el ditxós còrner hi ha enterrat un pobre home. I remourà cel i terra. I llavors els presidents de fútbol rebran les envestides dels ministres. I el metge marrà, i els presidents acabaran canviant el Negre enterrat en el còrner per algun calé per arreglar la grada. Cordills. El Negre, diran, serà sepultat amb honors. Temps després algú el trobarà dins el maleter d'un Simca 1200. I què creieu que passarà, a la fi, amb el camp de futbol? I què passarà amb el Simca 1200 i amb el Negre del Darder? Segur que es troba amb un altre metge perapunyetes. I avui pau i demà glòria. Tornant a les notes de societat, que perdo el fil i em faig gran, el dissabte que ve em toca substituir al gran Xena en el seu programa radiofònic. Demano comprensió als dos convidats: els savis Angel Vergés i Josep Maria Massip. Demano al Senyor Samora s'abstingui de comentaris punyents. Demano a l'audiència, la que sigui, una mica de clemència papal.

diumenge, 3 d’octubre de 2010

Joan Crous, el meu veí

Els veïns són una mena de família d'estar per casa i jo diria que els veïns són per a tota la vida. I ho són encara que ells deixin de ser veïns teus i tu te'n vagis a un altre continent. Perquè queden els records i la impressió de formar part d'una mateixa comunitat. Queda la memòria que reté i serva els noms, les cares, els passatges i les facècies, queden les olors i els colors, els noms de les cases i les cares dels més grans que ja no hi són. Tot això em passa per la barretina llegint el diari i veient com el banyolí Joan Crous ha exposat a Palafrugell en una parada de la seva peripècia per Itàlia. En Crous és un dels meus veïns del carrer Nou, fill d'aquella botigueta d'ultramarins situada just a tocar la plaça del Monestir. La seva mare, la Carmelita, regentava aquell negoci mantenint un equilibri ponderat entre el sentit comercial i la conversa. En aquelles botigues d'abans se sabia quan s'hi entrava però era difícil conèixer l'hora de sortida. Les cues eren circumstancials i volgudes, la gent hi estava bé i participava de la conversa general a la vella manera de les tertúlies de les penyes del cafè. Vaig arribar a sospitar que hi havia gent que anava a Ca la Carmelita a comprar uns tristes unces de formatge ratllat per poder participar d'aquelles substancioses tertúlies. En Joan va créixer en aquell ambient i ja diran els seus biogràfs si en la seva vocació d'escultor hi ha tingut influència l'aire pesant del Monestir, les bafarades pageses del Carrer Nou i aquella botigueta amb les seves tertúlies i el govern impetuós i sarcàstic que imposava la seva mare. Aquell vailet va doctorar-se en Història de l'Alimentació- qui sap si l'ambient, les flaires i les textures de la botiga van empènyer-lo a aquest doctorand- i s'ha plantat a Bologna on projecta, pensa, i regira tot el que després s'esculpeix. Entro en el seu web i veig, de nou, la seva fesomia i penso que els veïns malgrat les distàncies, les separacions i el temps impossible seguim compartint un univers de dies i de rostres anomenat Carrer Nou.

dimecres, 29 de setembre de 2010

Sant Miquel, conte per vailets no descreguts

De sobres és conegut que Sant Miquel i altres van fer fora el dimoni de les portes del cel. Si fa o no fa, va haver-hi un jec de llenya que deu n'hi do. El dimoni i la resta de la seva tropa va tirar cap avall amb el cos masegat i veient la padrina per tot arreu. Llavors Sant Pere va pujar xino xano cap al despatx de l'Esperit Sant que era el que estava de guàrdia del triumvirat i li va fer saber la gesta. L'Esperit Sant va plegar ales i va gratar-se el bec. Rumiava la manera de recompensar aquell Sant Baró de nom Miquel i el va cridar al seu despatx. Sant Miquel no les tenia totes perquè allà dalt et podien dir macu com engegar-te a pastar fang. L'Esperit Sant estava de bones, havia menjat blat de moro i aquell matí més aviat estava de bones. Què vols per haver cardat a fora en Pere Botero i tota la patuleia? Sant Miquel s'ho va rumiar: "home em cardaria gràcia tenir un tros de terra en nom meu, però si no pot ser, no pot ser". Un tros de terra? Llavors l'esperit Sant va pensar en quin tros de terra seria mereixedor d'aquell home que havia salvat el cel de les grapes del sofre, les banyes i tota aquella corrua de dimonis. Va mirar el mapa de la terra i va veure que tot estava disponible. Però hi havia deserts i Sibèries, hi havia illes plenes de mòsquits i ciutats carregades de portland. Però es fixà en un tros del mapa que des del cel es veia d'un esplèndid que tirava d'esquenes. Un país petit, amb alguna muntanya i molt de verd, amb estanyols i bona gent. L'esperit sant va fer la pregunta: "T'agrada això de la Vall de Campmajor?" El Sant s'ho va mirar i no va dubtar ni un trist instant. "Doncs tot teu" va afegir l'Esperit Sant i va preparar l'informe de cessió del nom perquè fos signat per la resta del triumvirat. Des d'aquell dia, el paradís duu el nom de Sant Miquel de Campmajor.

dilluns, 27 de setembre de 2010

Silenci

Un tal Darder va donar la seva col.lecció a la vila de Banyoles. En Darder tenia la pinta dels exploradors de principis de segle: mirada arrauxada, barba, tocat de barret, i una expressió en la boca que només els savis poden arribar a fer. Aquell home ens va deixar les seves bèsties dissecades i algunes restes humanes perquè fossin exhibides a la nostra vila. Banyoles va muntar un grau sarau amb l'arribada d'en Darder. Se li va dedicar una festa, la del peix, i tabé un passeig al seu honor i la seva glòria. Va obrir-se el Museu i vam ser la sensació del país: només nosaltres teníem aquella fabulosa col.lecció del que llavors se'n deia història natural. El Museu va anar fent vida gràcies als Marín que el tenien a tocar dels nassos i procuraven bé prou per la seva integritat. De petit, un dia de cada dia, la Lola Marín ens deixà entrar cap dins. I va ser la visita més impressionant que jo recordo: endisar-nos en aquelles sales, contemplant aquelles vitrines, aturant-nos davant el Negre, captivats per les pells humanes i per la mòmia. Tot allò era sorprenent i ens remitia a les pel.lícules d'aventures que veiem als Catòlics. Al cim, ens vam explicar que el gos i la lleona que hi havia allà exposats tenien a veure amb el fatídic final d'en Darder. Misteri, foscor, preguntes sense resoldre, mirades monstruoses, voleu un altre escenari per la imaginació d'un vailet? Temps després vaig escriure un primer conte dedicat al Darder que ja he perdut per culpa de la meva habitual desgana. I el primer article que vaig escriure al Punt el vaig dedicar al Darder i a la polèmica amb aquell metge de Cambrils. Va ploure molt i vaig topar-me amb aquell metge en un dels estrambòtics programes que feiem a Ràdio Banyoles. Recordo també una divertida passejada nocturna pel museu de la mà d'aquella companyia de frenopàtic que encara s'anomena Babaus. Una passejada que em recordava la primera visita que vaig fer-hi essent només un vailet. Recordo que en les pàgines de Xisca vam esmentar la inauguració del nou i remodelat Museu. Avui Casa Ciutat ha decidit tancar el museu els dies de cada dia. Sobre les portes tancades penso en la primera visita de vailet, en el conte perdut, en aquell article primerenc d'un que volia ser articulista, en aquell programa de ràdio que vés a saber com es deia, en el Doctor Arcelin que ja és mort, en el Negre que no se sap on reposa, i en aquella tortada tour embogida de Babaus. Penso, recordo i només escolto silenci al meu voltant.

dissabte, 25 de setembre de 2010

La Triopssea

Suposem que deixem anar un triops al començament del rec Major. Un triops al qual, prèviament, li hem encastat un microxip que ens permet seguir-lo per GPS. Aquestes coses es fan avui dia, no és pas ciència ficció. El dipositem solemnement a l’aigua, i convindria que fessin acte de presència les autoritats polítiques, intel•lectuals i eclesiàstiques perquè això podrí acabar tenint conseqüències greus, com es veurà. El triops es deixa arrossegar pel corrent, rec avall, i nosaltres el seguim fins que el perdem de vista. L’alcalde pot dir algunes paraules, el bisbe unes benediccions i els periodistes poden fer fotos i intervius. Després, marxem tots al centre de control que haurem instal•lat al Passeig i muntem un dispositiu de guàrdies de vint-i-quatre hores.
Des dels nostres monitors podem seguir la trajectòria del triops. Els triops són éssers senzills, sense gaires estudis i només pensen en menjar, dormir i cardar; sempre que poden, van en línia recta. L’endemà, el triops baixa ja pel Terri i li falta poc per empalmar amb el Ter. Tres dies després, de matinada, desemboca en el mar a prop de l’Estartit. Immediatament, el corrent se l’emporta cap el sud-est. El diumenge de Rams, el triops deixa enrere Barcelona i es dirigeix cap el Golf de Sant Jordi. Menja i dorm bé, però no troba altres triops amb les quals relacionar-se i això li amoïna. Per Pasqua Florida creua l’estret de Gibraltar i s’endinsa en l’oceà Atlàntic, immens i misteriós. Al centre de control tots aplaudim emocionats. Sabem que, si enganxa els alisis, serà capaç d’arribar a Amèrica.
Però, per Corpus, el triops s’engolfa. Fa voltes i voltes al mig de l’Atlàntic sense cap sentit: no avança, no retrocedeix, no va enlloc. El desànim s’apodera del centre de control. L’ombra del fracàs planeja pel Passeig. Què està passant? Els patrocinadors protesten, indignats, i amenacen amb accions legals. (Amb aquesta gent, alerta: convé adoptar una actitud activa, preocupada, com si s’estigués fent tot el que es pot. Si no, deixen de pagar els gintònics.)
Els experts –se’ls reconeix perquè exigeixen Seagram’s– arriben a una conclusió demolidora: el triops ha anat a parar al Mar dels Sargassos on, segurament, ha trobat congèneres d’altres parts del món. Les femelles americanes de l’espècie ‘longicaudator’, cosmopolites, sofisticades i de costums liberals, haurien fascinat fàcilment el nostre triops, el qual, no havent sortit mai d’Espolla, s’ha begut l’enteniment. Acabarà irremeiablement arruïnat, vençut pel vici, lliurat a la degradació. L’entenem, és clar –fins i tot hi ha qui sent com una enveja– però no s’hi pot fer res.
Llavors, quan tot sembla perdut, arriba un cicló tropical amb la seva força apocalíptica, purificadora, inexorable, i xucla el pobre triops que, l’únic que pretenia, era ser feliç. De sobte, la formidable tempesta anul•la el senyal GPS i perdem tot contacte amb l’intrèpid viatger. Amb els monitors en blanc, sense noticies d’ell, els minuts cauen com lloses al centre de control. Es parla en veu baixa. Hi ha cua als lavabos. Alguns baixen el cap i ajunten les mans, en humil actitud de pregària. Finalment, es restableix el senyal. El triops sura plàcidament per la tropopausa, a deu mil metres d’alçada. Es desferma una alegria incontenible que ens obliga a treure les nostres vuvuceles i bufar fins a l’extenuació.
Atret pel anticicló de les Açores, el triops viatja ara cap el nord-est, sense que ell ni nosaltres podem fer res al respecte, afortunadament. No el podem veure, però és fàcil imaginar que procura mirar endavant amb els dos ulls normals mentre que amb el tercer, l’ull dorsal, llança llargues mirades plenes de tendresa i nostàlgia cap el Mar dels Sargassos. Un viatger s’enfronta sovint a conflictes emocionals de difícil solució, obligat a deixar enrere, enganxats a les bardisses del camí, trossos de la seva ànima esparracada; la vida mateixa és com un viatge i tots som en realitat viatgers. Sí, un altre gintònic per a mi també, gràcies.
La trajectòria del triops es corba amb elegància a la dreta alhora que perd altura lentament, tot seguint amb indolència les pautes de l’anticicló. Ell no ho sap, però una borrasca s’ha obert pas a traïció per l’idíl•lic camp d’altes pressions i amenaça amb destruir el seu delicat equilibri. De sobte, sense entendre res del que passa, el triops es veu arrossegat per la violència caòtica d’un front fred, puja vertiginosament fins nou mil metres, gira, s’atura un moment, i es precipita sense alè cap el buit amb una acceleració infernal, envoltat d’aigua, gel, llamps i trons, al mig d’una voràgine dantesca, un cafarnaüm ensordidor. Nosaltres, que seguim la seva trajectòria per GPS, obrim els paraigües i marxem corre-cuita cap a l’estany.
Per una casualitat d’aquelles que donen sentit a la vida, el triops ve a caure just davant dels Banys Vells. El recollim, el reanimem, el declarem banyolí de l’any i el tornem a casa seu on podria explicar les seves aventures als seus nets si no fos perquè els triops no els saben reconèixer. Animals primitius, creuen que tothom és fill de tothom. I així, una vegada més, queda científicament demostrat allò que ja sabíem tots: l’estany és el centre del món.

divendres, 24 de setembre de 2010

Sóc fora, què hi vols fotre!

A Xisca de Gardi hem estat aquests dies molt ocupats. Tot va començar fa uns dies quan vaig rebre una trucada a quarts de cinc de la matinada. Quan vaig agafar el mòbil vaig adonar-me que a la pantalla hi sortien lletres xines. Tafot, vaig pensar, qui deu ser que truca per oferir-me un xop-suei? Al despenjar vaig escoltar la veu de l'assessor de contraespionatge del govern de Corea del Nord, un tal Siset, de Vilavenut, que fa anys que va penjar els hàbits de rector de Rocacorba per demanar asil a l'ambaixada nordcoreana. Mossèn Randell, era així com el conexíem llavors, va dir-me que m'esperaven a la capital de Corea del Nord per un tema "molt delicat". Un avió de l'exèrcit coreà m'esperava al camp d'aviació de Martís. Vam enlairar-nos després de tocar l'himne amb una trompeta de plàstic que m'havia tocat en una tòmbola a l'Aplec de Sant Mer. El viatge en avió va ser, en paraules d'en Mastegatatxes, rocambolesc. El vol va patir dos o tres intents de segrest per part de pirates aeris, l'ajudant del pilot va cardar un pet com una aglà de tant de bitxo confitat com s'havia cardat, l'hostessa va resultar una tergivesti, una ala de l'avió va caure daltabaix de Xina, vam estar a punt d'estimbar-nos sobre Austràlia. Total, vaig rojar quinze o setze vegades, em va venir caprodo, caparrasa, engins, i vam acabar aterrant al palau presidencial estrompassant amb vint o trenta tancs de fireta. Des d'aquell dia, i recordo el número ni el mes, estem tancats a la zona noble del palau per decidir un afer importantíssim. La successió del líder. Abans, emperò, he hagut de dir que no conec el director comercial i que no sé pa ben re de l'obra de teatre on escarneix el govern nordcoreà. De moment ja hem decidit que l'hereu no seré jo. Em fotia manra governar tant lluny de casa i haver-me d'estirar els ulls i crepar-me el cabell. Això sí, em cardava gràcia tenir missils a la meva disposició i pensar quin tipus de venjança podria fer contra els meus, molts, enemics. El més segur és que l'hereu sigui l'Elvis ja que, com sap tothom, no la va pas dinyar. El rei viu a Corea del Nord i es passa tot lo dia mirant capítols de l'Abeja Maya. Vet aquí.

Hores baixes a Xisca de Gardi

Hem fracassat i estem dessolats. Ho hem intentat tot i per totes bandes però no ens n’hem sortit. Tot un any d’inacabables accions i immaculada conducta per res. Per segona vegada, el Banyolí de l’any ha passat de llarg de Xisca de Gardi.
Quan fa un any, en assemblea extraordinària, ens conjuràvem per situar-nos en destacada posició entre tot possible candidat, absolutament ningú de nosaltres contemplava una altra possibilitat que no fos la d’obtenir tant preuat guardó.
Estem desfets... Ens hem gastat fins l’últim caler en pernils, sopars, “passes” per Melianta (sabem que van arribar a destí però ignorem si han estat utilitzats), en entrades d’Aphònica i fins i tot en produïr una obra de teatre amb l'únic objectiu de fer-nos populars entre tots vosaltres. No us penseu que ens va sortir barata la criatura... Llogar gent que ompli tot el Municipal durant tants de dies no fou qüestió de calderilla. Ens vàrem veure forçats a pagar plus de nocturnitat, festiu de Sant Martirià i fins i tot un complement de perillositat. Tot plegat a més de cent euros per butaca i dia, per no parlar de la morterada que costaren els serveis un director com Déu mana i uns actors de reputació que ens fessin semblar mitjanament decents.
En fi..., tres-cents seixanta cinc dies de camises planxades, d’afaitada diària, de dutxa setmanal, de vetllar les aparences i tot per rè. I ara què?
El Comitè d’Orriols fa cinc dies que no diu ni piu i no només ens ha fet mutisme sinó que ha començat a pixar-se al llit. En Mastegatatxes deambula pels carrers sense solta ni volta. Ahir va entrar a la ferreteria Puig i li va demanar un gintònic a l’Estevet. Aquest, com fa sempre que no té el que li demanen, me’l va enviar a can Manxa (o can Taca, com en diu ell). Ens ha ben perdut l’oremus en Mastegatatxes... En Pep, pobric, tota la setmana que passeja amunt i avall amb el tren pinxo preguntant-se quan arribarà a Girona. El Gallego ha promès no sortir de casa fins que no tingui instal·lat el uindous vista al seu nou ipad mentre Vaqueta ha estat vist vagant per la gran capital amb el xandall d'en Pochettino. Jo, gràcies a la meva inconsciència, continuo sense acabar d’entendre que el que ens ha passat representa el més gran cop de paiella de la nostra història.

dimarts, 7 de setembre de 2010

Adéu, estiu

Gràcies a Déu! Quan tothom parla de la depressió post vacances, quan teles, ràdios i diaris omplen el cel d’ones i pàgines d’articles que lamenten el retorn a les obligacions rutinàries i de les tardes fosques, qui signa aquesta misèria d’escrit exclama Gràcies a Déu!
Amb els dies llargs, les vacances, els viatges, les tardes i vespres de terrassa amb gintònic i totes les delícies estivals que us puguin caure al pensament, també marxen els més emprenyadors inconvenients que maltracten la meva existència.
Si, celebro la fi de les rodanxes a les camisetes i que quan arriben aquestes dates començo a guanyar la batalla a les mosques. Aquelles males putes que toquen els ous a tota hora i que no hi ha manera d’atrapar-les s’han convertit en uns insectes burros i lents que tontegen que és un contento i cauen com elles mateixes amb una facilitat desmesurada. La mosca, si sempre fos setembre, ja seria un animal extingit.
Perquè anar a comprar a l’estiu carda fàstic. N’hi ha que no aixequen persianes fins les deu i a les tardes ja ni obren. D'altres van ratats de gènero perquè a l’estiu tot es fa malbé de seguida i a d'altres ja no els queda gairebé res i esperen a setembre que els arribarà la nova temporada.
Eh!, i que no se’t espatlli el cotxe, que si tens la llet de trobar un taller obert pensa que t’hauran de canviar una peça que no els arribarà fins que treballin a fàbrica. Quina merda l’estiu per tot aquell a qui li han plantificat un lot complert de contenidors al davant la porta de casa i participa en diferit de la sardinada dels veïns... Per aquests, per d'altres i per mil motius més
M’he guardat, però, el trumfo pel final:
GRÀCIES A DÉU que s’acaba l’estiu perquè torna l’Atlètic, diguem-ho clar. A prendre pel sac els tornejos de tercera amb camps de futbol plens de gentussa amb la cara pintada i trompetes emprenyadores. Futbol és l’Atlètic, una mica el Girona i el Barça i para de comptar.
Amb el setembre arriba el futbol de part de bo. L’Atlètic torna amb un equip tremendu que ja només de posar-s’hi s’ha adjudicat el seu torneig, el més important del món Torneig dels Gladiadors.
L’Atlètic d'enguany té cares noves però manté la fórmula de l’èxit, el combinat perfecte de veterania, joventut, en Feli, en Runi en Lari i en Txirri, el timó a les mans d’en Refeques i l’afició sota la batuta d’en Ditus. Màgia pura. Enteneu perquè m’agrada que s’acabi l’estiu?

dimarts, 31 d’agost de 2010

Els Fortuny d'Esponellà

Esponellà és la part de la nostra comarca que s'estén sobre el dolç Terraprim. Esponellà ja és terra de confluència amb l'Empordà, i això ens fa rics, variats i complerts. Tenim de tot com l'aparador de les millors confiteries. Per què s'ha perdut el terme confiteria bescanviant-lo pel postís pastisseria? Fa ser més català? Cosa absurda perquè confiteria ve de confit i això ho trobem catalaníssim ja que a Orfes, ho sap prou bé en Barretina, hi havia hagut el ball del Confit que feia peça amb el Ball del Tortell que encara es dança a Esponellà. I ja que tornem a ser en aquest poble del Fluvià avui hem sabut que tornen a tenir Baró després d'uns plets successoris tan típics en la nostra pàtria. El senyor Epifani de Fortuny s'ha fet càrrec de la baronia i nosaltres que hom celebrem. Estava clar que la baronia havia de recaure amb un dels Fortuny i és bo que recaigui amb un baró que s'anomena Epifani, el nom fa la cosa, li dóna esplendor, prestància, saber estar. Imaginen-mos que la casa hagués recaigut amb un Kevin o un Jonathan. Quin desastre, quin final de raça, quin epitafi per una baronia tan distingida i tan assenyalada. Recordem que els barons d'Esponellà són els amos i senyors del noble Castell, on un dels seus avantpassats, en un atac de fúria, va donar mort al rector per una missa començada abans d'hora. Aquesta gent té estirp, noblesa reculada, història de pedres senyalades i consignades. Llarga vida a Epifani de Fortuny, baró d'Esponellà. Tan de bo aquesta família pugui, algun dia, aixecar de nou el castell i tornar a aquella vida d'homenatges, àpats, combats, gresques, tornejos, assalts i algun que altra mal ús que sempre ve bé per servar la tradició. Si aixequessin de nou el castell seria convenient disposar d'una masmorra per tancar-hi malfactors comarcals per posar una mica d'ordre i concert al Pla de l'Estany. Jo ja els proposaria noms com també m'oferiria per alguna feina d'escrivent que sempre és necessari en tota família nobiliària. Doncs això, salutacions als Fortuny i molta sort en això de la Baronia.

diumenge, 22 d’agost de 2010

Sidral Brugulat

Catalunya sempre ha disposat de grans i petits fabricants. El fabricant català és un visionari, un home de món, algú que serva en el seu cap un torrent d'ideies, un estimbarro d'il.lusions i unes quantes manies. El fabricant del país té l'ànima dividida com tot bon català: és a dir porcions de rauxa i porcions de seny a vegades a a parts iguals. Tot això m'ha passat per la cabòssia en llegir, a destemps, l'entrevista que en Vadoret de Besalú li fa al Senyor Xena de Banyoles. El senyor Xena és un d'aquests fabricants, un home que reconeix que la dèria de fer vi seria fabulosa si no se l'hagués de vendre. El fabricant català no és home de vendes, és home d'impulsos, d'aventures, de capficaments més o menys endreçats, de cops de sang, de tancar-se en un taller fins que surt la cosa de l'enginy i s'inventa l'ictineu o el xupa-xup, o la mery o el que faci falta. Llavors s'ha de vendre i és quan el fabricant del nostre país s'arronsa i li ve aquella vergonya del temps petits. Als nostres fabricants els agrada viatjar i són gent viatjada, i per això els productes d'aquesta terra poden anar molt lluny, però el fabricant d'aquest país sent una gran contracció a l'hora de parlar de preus i de descomptes, de trocs i de tractes. Per això aquest país ja té els tractants de bestiar que poden vendre quasi tot amb una facilitat que enlluerna. Però el fabricant no és capaç de posar preu a les seves creacions, a les seves dèries, a les seves aventures fascinants. I sovint encongeix les espatlles i deixa que algun negociant de bestiar es faci amb la part comercial de la cosa. Al nostre país sempre hi ha gent com el senyor Brugulat que un dia va inventar-se això del sidral i ho va posar en sobres molt minúsculs. Algú li devia dir que Brugulat no era un nom comercial però ell marrà va entestar-se en etiquetar així el seu producte. Va pensar que una dèria sorgida del seu caparró havia de portar necessàriament el cognom de la família. Algú pot preguntar-se, als ulls d'avui, per què servia el sidral Brugulat i no sabríem massa bé què contestar. Fequis que ens cardàvem cabassats de sidral. Hi xucàvem esprits i ens els anàvem menjant amb aquella barreja de gustos dolços i picants. Alguna vegada havíem provat de vessar el sidral a l'aiga i obtenir així un sucedani de les Fantes o Mirindes. Allò tenia un resultat molt justet, però estic segur que tenia potencial comercial. Però el Senyor Brugulat ja en feia prou amb el seu Sidral i no li calia una nova aventura de consequències incertes. Alguna vegada m'he preguntat si el Brugulat del sidral tenia res a veure amb el Brugulat de l'Acadèmia Abat Bonito. Tots dos havien protagonitzat romàntiques aventures empresarials amb la mainada com a client bàsic i fonamental. En fi, llarga vida als nostres fabricants.

dimecres, 18 d’agost de 2010

Cuques de llum de Chernobyl a l’Estany de Banyoles

Ens tenen acollonits i ningú sap com han arribat a casa nostra. Ja fa prop d’un meset que fan guàrdia des de la font del Vilà i fins a tocar al camp de futbol del filial de l’Atlètic. De forma endreçada i en fila índia controlen tota aquesta zona màgica del nostre santuari d’aigua. Les bestioles, de desproporcionades dimensions, només poden haver sortit d’aquesta zona ucraïnesa situada prop de la frontera amb Bielorrússia, deserta des de la xafada nuclear del 86 i que tantes mutacions ha engendrat.
Aquestes cuques de llum de pam per pam provinents de l’est, curtides de part de bo després de peleiar amb ones electromagnètiques i partícules madamecurienianes, han de tenir una mala hòstia que riu-te’n tu de la d’algun algun conegut comerciant de la nostra ciutat. A resultes, doncs, tenen bloquedes la sortida sud de les casales i l’accés a la nova mansión situada on anys enrere hi teníem l’anyorat Barbiland.Clamem al cel l’arribada d’un nou Sant Mer que les faci fugir a cops de manyagues o la presència d’algun valent cavaller que a trucs de massa restauri la històrica calma lumínica d’aquella zona i la tranquil·litat dels habitants de les nostres contrades.
Com ho veieu vosaltres, xinos?

divendres, 30 de juliol de 2010

Els toros

Han prohibit els toros i jo que me n'alegro. Una nosa menus, que diria aquell. Qui vulgui veure pot anar a Madrid amb el TGV i disfrutar del paisatge. O anar a Ceret i comprar ais en el mercat o pujar més amunt i descobrir Nimes. Si en el fons, els fem un favor. Els toros ara seran un paquet turístic i els seus seguidors visitaran i coneixeran altres latituds cosa que sempre va bé. Viatjar cura el nacionalisme, això no sé qui ho deia però li va com anell al dit. Per què s'han prohibit els toros? Pels principis de l'eficàcia i l'eficiència, no pe re més. Tenir escorxadors tan grans, tan cars i tan costosos, on només es maten sis toros cada quinze dies és d'un luxe que no ens el podem pas permetre. Així de clar. Als escorxadors de la comarca, per exemple, es maten milers de bèsties cada dia, i se'ls maten sense espectacle afegit, sense dolor per la víctima, amb respecte i elegància, i amb totes les normes de la higiene europea damunt la taula. A les places de toros la matança és bruta, és agònica, és dolorosa i al cim és perillosa pel matarife. Re. On s'ha vist? A més, la carn de toro ja no se la menja dingú. Què vols que se la mengin si ha estat arrossegada per la sorra, si ha estat punxada amb banderilles que no han passat cap control sanitari, si ha estat marejada, exposada al sol, esquitxada de sang i de suor. Quina verreria. Després hi ha aquesta excusa d'ignorant de dir que s'ha de protegir els toros perquè inspiren els artistes i la gent de la cultura. Els artistes i la gent de la cultura s'inspiren sols. Quasi sempre s'inspiren a base de licors i d'articles no massa legals. Vaja uns els artistes i la gent de la cultura. La guerra del Vietnam tabé ha inspirat moltes obres d'art i no per això s'exigeix el manteniment dels bombardejos de napalm sobre Hanoi. S

dijous, 29 de juliol de 2010

Josephine Libido, per dar-ne fe.

Ben poques vegades us trobareu amb el Comitè d'Orriols i jo caminant de bracet per la mateixa vorera, però en aquest cas no hi ha més collons, la sentència és definitiva. Canela fina, mamella de monja, puntes de ganxet... Us parlo del punt de trobada del nostra Atlètic amb un grup de música tan nostrat com els Josephine Líbido... Una combinació perfecte com la granussa i el moscatell. Així, per donar fe del que diu el Comitè, us adjunto la lletra amb un enllaç cap al maiespeis del grup on, clicant a la dreta, on posa Atlètic 2.0, podreu deleitar-vos com el bufó de Xisca de Gardi va fer ahir.

HIMNE DE L'ATLÈTIC DE JOSEPHINE LIBIDO
http://www.myspace.com/josephinelibido

Qui juga? El·lètic Banyoooles
Qui gonya? El·lètic Banyoooles

Entre el Terri i Rocacorba
a can Quim del Rec s'hi aplega gent valenta.
No cal ser en Maradona,
només volem que no s'esperxi la pilota
només volem que no s'esperxi la pilota!

Del Matamors al Clot d'Espolla
tothom sap la mida que té la nostra colla.
I si el "papu negre" ens pita orsai
sabrem xericar com un godall,
que es senti l'alè d'aquesta terra d'alls!

Qui juga? El·lètic Banyoooles
Qui gonya? El·lètic Banyoooles

Al Camp Vell ara la juga l'avi Bota,
en dribla quatre a cops de tràmec,
xuta i passa la pilota,
para als peus d'en Morgat que corre ell i bou i esquelles i remat(a)
el boiximà que marca gol amb la mà!
Un hat trick ben banyolí, tic i taca de futbolinnn!!

Xisclen les gojes bojes
s'arremanguen les fandilles,
plouen calces dins el camp!
Mandarina i xocolata ens bullen a la sang!

Qui juga? el Lètic Banyoooles
Qui gonya? el Lètic Banyoooles

Xisclen les gojes bojes!
Llamamati, els taronja i negre em faran trempar st. Merturià!
Escolteu el bruel del "mamonstru" de l'estany.

Atlètic 2.0

Hem sentit l'himne del nostre Atlètic a càrrec dels Josephine Libido. Fa mija hora que l'he sentit i encara em dura l'estaborniment. He hagut de cardar el cap sota l'aixeta i encara em dura la patacada. Tinc cap rodo. La lletra d'Atlètic 2.0 em rodola pel cap com un rierenc i no em puc treure del cap els cops de guitarra dels Josephine Libido. En Samora m'havia avisat que es tractava d'una peça sensacional. I com que jo a en Samora no me'l crec gaire he obert la cançó pensant que al cap d'uns instant ja li estaria maleint els ossos. Però vetatquit que he quedat amb un pam de nas. I encara em dura l'estaborniment i el cop de calor. Encara em dura la patacada. Encara em dura la sorpresa. L'Atlètic no ha pas gonyat ben re dels títols que reparteix la miserable Federació Espanyola. Però ha gonyat honor d'haver-se creat i orgull de defensar Banyoles i tota la comarca. Ha gonyat el tenir la condícia de creure's que el futbol de part de bo encara existeix. No ha gonyat trofeus però ha gonyat l'estima d'una part essencial de la gent d'aquest país. L'Atlètic, a més a més, ja té música per caminar cap a la glòria. I té el video del director comercial. I ens té a nosatres. Que s'apartin els atres, que ve l'Atlètic i tot el que representa. Josephine Libido, per exemple.

dimecres, 28 de juliol de 2010

Invasió de senglars

Els senglars s'estan fent els amos de la comarca. I les coses no pinten bé. Perquè els senglars que són un piló ja s'han atipat de viure al bosc. Al bosc tot són misèries, no hi ha llum elèctrica ni aiga corrent, el bosc és un incovenient i dingú hi vol viure. Els senglars són espavilats i ja baixen fins als sembrats per veure què poden collir. D'aquí passaran a les cases de pagès a remenar el rebost i obrir l'armari cantoner per veure què tal estan aquelles galetes i com n'és de bo el vi dolç. A les cases de pagès es trobaran amb els seus cosins, els porcs. I el més segur és que els senglars decideixin alliberar els cosins. Serà com Espartac però amb més astúcia i no tant de manaia amunt i avall. Porcs i senglars es faran els amos de la comarca. Dictaran les seves lleis i no és descartable que tanquin algun pagès o algun turista a la cort. Després baixaran fins a Banyoles i el drama estarà servit. Podrà la policia local contenir els milers de porcs i senglars que baixaran pertot arreu? On seran les colles senglaneres i la resta de caçadors? Tenen bon armament els nostres mossos? Tot estarà perdut però encara la cosa pot ser més greu quan la tropa de porcs i senglars desbocats arribin a Can Mià i desfermin els porcs vietnamites. Els porcs vietnamites, acostumats a la guerra de guerrilles del seu país, seran els cabdills de l'operació contra Girona. Pobra Capital de províncies! Quaranta o cinquanta mil guerrers entusiasmats i motivats assaltaran les seves fràgils muralles. I no hi haurà Alvàrez de Castro que ho pugui evitar. Ocupat el Govern Civil, Correus i Can Vidal, els tres llocs estratègics de Girona, els porcs llegiran un bàn que només entendran ells. En Zapatero farà unes declaracions optimistes, com sempre, que seran l'avantçala de la tragèdia. En Montilla, per no dir, no dirà re. Lentament els porcs dominaran els països catalans i pactaran amb l'Islam una Aliança Tàctica per apoderar-se de la civilització occidental. Recordem que els moros no mengen porc i això pels porcs sempre és una garantia. Xisca de Gardi serà il.legalitzada. El món viurà una convulsió terrible. La resistència es reunirà a Can Batlle per matar el porc i menjar algun greixot escadusser. La gent serà reclosa en granges i haurà de menjar pinso per força. El món, doncs, tal i com l'entenem no durarà pas més de dos o tres telenotícies. Els senglars que vam veure anit a la tele són el primer senyal. En vindran més. Com que això s'acaba, i com que han dictat sentència contra Xisca de Gardi, deixeu-me anar a la nevera a buscar una mica de xoriço. Pel que pugui ser. Ens trobaran a casa amb un fuet a la mà disposats a defensar els últims pams de civilització.

dimarts, 27 de juliol de 2010

L'Oficina de Tocar els Collons a la Gent

L'hem descobert i ara parlarem d'ella, del seu perfil sinistre, dels seus terribles objectius. S'aixeca en la perifèria d'una ciutat remota. Té cent plantes i totes elles sense finestres, sense cap mena d'obertura. El seu color, com no podria ser d'altra manera, és el negre sinistre, funebre, de camp de batalla devastat. Ningú que no sigui de l'organització pot superar els temibles controls de seguretat. Si passa un esquirol dels boscos del costat és abatut a trets sense cap mena de mania, el mateix passa amb un pardal o un rat penal. Si passés un estrany aquest seria torturat fins a la mort i després el seu cadàver desapareixeria en el descomunal femer que l'Oficina té en un racó de les seves instal.lacions. Hi treballen cap a quatre mil empleats de totes les races, condicions, religions, formes i mides. Tots ells han passat un procés de selecció severíssim, sense contemplacions, sense fisures. L'Oficina, cada any, s'encarrega de passejar-se per les millors facultats del món i tria els possibles candidats entre alumnes d'expedients exquisits. Llavors ve la selecció: els millors entre els millors. Quan un empleat no respon a les expectatives se'l tortura fins la mort i se'l liquida en el gran femer. No tenen manies. L'Oficina disposa d'ordinadors descomunals i de satèl.lits que segueixen a tot el món. Tenen plànols, tenen bases de dates, guarden milions d'imatges i grabacions. L'objectiu genèric de l'Oficina és tocar els collons a la gent el sentit més ampli de la paraula. El mètode és senzill. A l'oficina es detecta un col.lectiu, un barri, una agrupació de persones, un carrer, i els indicadors avisen que aquesta gent viu bé i és feliç. Senyal d'alarma. Llavors un grup d'experts es reuneix per proposar mesures per acabar amb aquest estat insuportable que és l'alegria o la platxèria. Arriben les propostes i s'apliquen sense badar. Resulta que en aquell barri es decideix fer passar una autopista de vint carrils o instal.lar-hi una planta atòmica coreana en mal estat. Resulta que en aquell carrer es prohibeix d'aparcar-hi o s'hi tallen els arbres. A l'Oficina saben que qualsevol mesura serveix per acabar amb la tranqui..litat de la gent. Si heu notat canvis o alteracions en la vostra vida quotidiana, familiar o laboral no aneu a buscar-ne les causes prop vostre. L'Ajuntament no té la culpa d'una senyal de trànsit mal col.locada o d'una decisió arbitrària de la policia local. La culpa viu lluny, la culpa és remota, la culpa habita en aquesta Oficina fosca i sinistra de Tocar els Collons a la Gent. Tranquils. Xisca de Gardi ha col.locat el suficient explosiu en aquesta oficina com perquè no en quedin ni els retrats de l'empleat del mes. Volarà tot i desapareixeran aquests mangants que ens perjudiquen la vida. Tot i la dimensió de l'explosió i la quantitat de víctimes culpables que hi deixeran la pell la notícia no sortirà enlloc. No es vol donar publicitat a una Oficina d'aquestes característiques. I el més probable és que, tot seguit, nous empleats siguin reclutats en les millors universitats i un nou edifici, fosc i funebre, s'alci sobre les runes de l'anterior. Però no patiu. Xisca de Gardi té més dinamita.

dilluns, 26 de juliol de 2010

Vilademires

Vam ser convidats pel Doctor Cortada a la seva trobada de Vilademires. Més ben dit: jo m'hi vaig autoconvidar forçant l'hospitalitat d'aquest nostre referent que és en Tomàs Cortada. Vilademires és un lloc prodigiós, quasi màgic, que es troba als peus de la Mare de Déu del Mont. Paisatge de cruïlla entre la Garrotxa i l'Empordà. Pel camí que segueix cap a Vilademires hi ha la millor mostra de les cases fortes del país, cases que han mantingut el tremp i el vigor, la solera i la prestància. Quan el camí ja s'acaba arriba Can Cortada, el feu d'aquesta família que sempre ha fet costat al país. Una estelada, la bandera rebel de la nostra causa, es retalla en el vent. La casa projecta senyals de robustesa, de tradició i com totes les cases que es fan valer acull de seguit els convidats. Els Cortada han vetllat perquè les obres de restauració no s'enduguin l'atmosfera i l'esperit de la seva casa pairal. La magnífica galeria de la casa descobreix vistes d'aquell racó del nostre món: la boscúria immensa, penetrant, agreste, ens talaia i alhora sembla desafiar-nos. Aviat passem al que és el motiu de la nostra visita i de l'acollida de la família Cortada i no és altra que les jornades de Vilademires sempre amb el país com a nord. Aquesta vegada el tema és la independència del nostre país. Els Cortada, i els seus amics, confrares i aliats ja havien triat el tema abans de l'esclat del dia 10 de juliol i abans que mig país ja s'estigués declarant per la llibertat. No és gens estrany, aquesta gent ja eren independendistes quan aquest moviment era un petita llavor d'un roure enmig d'una pineda. Ara la roureda desplaça lentament a la vella i revinguda pineda. A la trobada de Vilademires tres homes il.lustres Terricabras, Joqueras i Joan Francesc Mira. Van ser unes jornades a la fresca de l'era de Can Cortada, sota palmeres i ascàcies, escoltant amb atenció el mestratge d'aquells homes i escoltant les preguntes i aportacions dels assistents. El dia de la llibertat haurem de tenir un record especial per aquest lloc màgic, a voltes mans i a voltes esquerp, cap aquest paisatge vell i cap aquesta casa forta. Es aquí on la lluita i el somni del país no deixat de tenir continuïtat. Podem dir que en llocs com Vilademires és on ha començat tot. El dia de llibertat farem baixar la bandera rebel, l'estelada, i hissarem per sempre més la senyera. Ja no ens caldran banderes rebels perquè serem un país com Déu Mana amb els defectes i les virtuds de la resta de nacions del món. Vilademires, doncs, seria un bon lloc per posar-hi el nostre Parlament Nacional.

divendres, 23 de juliol de 2010

Mai no caminaràs sol

Hem vist, de nou, la gent de Liverpool i de Glasgow, irlandesos de fortuna i de destí, cantant el mai no caminaràs sol. I hem recordat el malefici que havíem llençat sobre el Girona miserable que va fer d'en Gusó i patuleia una directiva vergonyant. Per sort aquesta colla de pirates ja són fora. Si creguessim en la justícia aquesta gent seria picant pedra en un penal. Però la justícia és forastera i només crida a la pubilla de Can Teixidor del Terme acusant-la d'una cosa que hauria d'estar bonificada i és cremar la foto d'aquests reis que, temps abans, van cremar el país i les seves constitucions. En Gusó, deiem, és fora i amb ell tota la vergonya que carretejava. Això ja és suficient com perquè Xisca de Gardi retiri el malefici que va llençar contra el Girona "no hi hauran prou regionals" i que aquest any va estar a punt d'enviar l'equip cap a l'estimbarro. En Gusó, el verregàs, és fora i ara hi ha gent que es pot mirar a la cara. La primera decisió, un encert. I és cridar un entrenador de luxe com és el noi de Mequinensa. L'Agné. Sempre ens ha caigut bé perquè és rural com nosaltres, mira a la cara, com nosaltres, i si convé te les deixa anar, com nosaltres. L'Agné, de seguit, s'ha posat a la butxaca a Xisca de Gardi perquè ha recuperat l'Albert Serra. S'ha acabat la vergonya i el desastre. S'ha acabat l'intent d'humiliació contra Banyoles i la seva gent. Dalt de tot, en un pedestal immens, hi ha aquesta glòria de l'Agné. L'Albert Serra torna com un senyor i qui va intentar escopir-lo ha fugit com una rata pestillent. Ara és el moment de deixar de dir "no hi hauran prou regionals" i cridar ben fort el mai caminaràs sol. Com a Liverpool, com els catòlics de Glasgow, com els seguidors de l'Agné i d'en Serra. Gusó on ets, que no et sentim? Si tornes tenim la trampa de ratalius a punt.

dimecres, 21 de juliol de 2010

En Marti, barber de Santa Maria

El carrer Santa Maria és el carrer dels barbers per excel.lència. En Marti, pronunciat amb l'a tònica, n'era un d'ells. En Marti era un barber pagès, o sigui que combinava el menar un hort amb l'esquilar. Potser per això era el barber preferit dels hortolans i dels pagesos banyolins. En Marti podia interrompre el taiat de cabeis amb comentaris sobre les patates que acabava de collir. I vet aquí que feia aixecar la concurrència i la portava fins a la rebotiga i allà, amb l'orgull que ha de tenir tot hortolà, ensenyava les patates que havia acabat de treure de l'hort. A can Marti no s'acostumava a parlar de política, ni de fútbol, ni de controvèrsies vàries, allà es parlava de les coses de part de bo: dels assumptes de pagès. En Marti no tenia pressa per esquilar, ni la clientela per desfilar. Allà s'hi entrava al vespre del dissabte i se'n sortia inveriablement de matinada, cap a les dugues tocades la gent enfilava les llums primes del carrer Santa Maria, potser després d'haver sentit els dos retocs amargs de la campana. Avui tot són corredisses, la gent va obligada pel rellotge, per l'agenda, va de bòlit i fa tard a tot arreu. Seria impossible una barberia fina com de la Can Marti on el temps és un concepte relatiu, i s'allarga o s'encogeix sense que dingú hi pari atenció. Ben sopat del dissabte cap a Can Marti, trico-trico, i llavors a deixar fer, a fer-la petar, a participar en una conversa d'assumptes de pagès, a aixecar-se i fer un cop d'ull a les patates noves d'en Marti. Aquell home, petit, no gaire cosa, que caminava una mica coix, ens ha deixat el rastre i el senyal que haurien de seguir tots els barbers i tots els seus parroquians: temps per xerrar, temps per esquilar, temps llarg que va caient a poc a poc i sense neguit del gran rellotge de sorra de la vida. Temps per sortir amb el cap pelat i veure com a Santa Maria repiquen les dugues i queda encara tota la nit per acabar d'arribar a casa i mirar, de reüll, els horts i pensar que les nostres patates potser seran millor que les d'en Marti.

diumenge, 18 de juliol de 2010

L'educador de polítics

No fa pas gaire vaig veure un programa americà on una noia, un xic greixanda i amb pinta d’haver quedat per vestir sants, arribava a cavall d’un cotxe antic a la casa d’un matrimoni carregat de mainada. El fet és que parella havia perdut tot el control i autoritat sobre un grapat de petits cabrons que havien convertit aquella família en “can Pixa fan ball de nit”. La tasca de la protagonista era procurar restablir l’ordre, la coherència i ajudar als pares a recuperar els comandaments d’autoritat.
També he vist un altre programa on un especialista es dedica a visitar cases tot redreçant-ne el comportaments dels seus gossos.
Jo no en tinc de gos ni de mainada però he pensar que un servei d’aquesta mena em podria ser útil. Concretament un educador de polítics. El país no està per assumir noves depeses però unes quantes idees d’aquests educadors professionals ens irien de perles.
La senyora que educa nens fa servir un tècnica que es diu “el racó de pensar”. Allà cada vegada que un petit dimoni carda una bertranada de l’alçada d’un campanar, la senyora l’agafa i l’aparca allà, per tal que, sol i amb calma, reflexioni respecte la inconveniència de la seva conducta. Es cert que el racó de pensar del Parlament hauria de tenir dimensions estratosfèriques i seria més concorregut que no pas l’hemicicle en sí, però estalviar-nos algunes escenes de la nostra fauna de polítics ens ajudaria a viure amb més dignitat.
El domador de gossos, en canvi, insisteix contínuament en la importància que l’animal tingui clar qui és l’amo, qui mana i de qui depèn. Possiblement aquest és l’aspecte que més convindria treballar amb la nostra classe política i si per això convé dur-los de quatre potes, lligats amb cadenes i collarets de punxes no tindrem més remei fer l'esforç. Tot sigui per una bona educació dels nostres representants, tan important com inexistent avui dia.

dissabte, 17 de juliol de 2010

Refranys

El país és el seu refranyer i la resta són mandangues. El país és el suc de la tradició que vessen els seus refranys i la resta, pulecres. Però com que "soms" més putes que bonics a la fi ens en descuidem dels refranys i acabem parlant com si fossim tarambanes. Fins fa poc dies teníem l'àvia ben viua i la feiem callar per sentir la tele. "Calleu, malitsiga, que no sé pas què diuen a la tele" i la iaia ben arrodida, pansida, fins que estirava la pota. I llavors tota la ciència de la iaia a penre el sac i avui pau i demà glòria. Llavors venia l'avi i ens volia explicar coses del camp, i del seu temps i refranys que deien en aquells dies i nosatres el feiem callar: "voleu fer el favor de deixar-nos sentir la tele, avi, ja n'arribeu a ser d'emprenyador". I així fent callar els veis, els que són custodis del temps i de la saviesa, els que són portadors de les idees i dels costums, hem perdut bous i esquelles i hem vist que a cada fornada perdíem un pa. Què hi vols fer. Això sí: els refranys que ara diem són de l'enemic, els hem escoltat de les teles espanyoles o els hem llegit de quatre revistotes de l'ocupant. Tant putes que ens creguem ser! Només per anar a contracorrent, que és l'ofici de Xisca de Gardi tres refranys dels nostres, de la gent veia, dels nostre padrins, tres refranys contra l'ocupant que és el que un bon català ha de fer des de que s'aixeca fins que se'n va a dormir. Malitsiga! Per començar un de senzill: "burro nafrat, tots són mosques" que parla prou bé de la desgràcia dels miserables. A continuació un altre que també s'explica per si sol "qui no té feina, el gat espluga". Molt millor que l'habitual de "qui no té feina, el gat pentina". A partir d'ara els de Xisca de Gardi direm "qui no té feina, el gat espluga". En cabat, dels que no estan mai contents, dels que sempre es queixen els hi podem dir "és un porc mal abeurat" que al Pla de l'Estany pronunciem amb aquesta limitació o estalvi de lletres que ens caracteritza: " és un porc mal aburat". I acabo i me'n vaig a cardar el cap sota l'aixeta.

dijous, 15 de juliol de 2010

Les nits d'istiu

El vestrús d'en Shakespeare va escriure allò del somni d'una nit d'istiu perquè no era de Banyoles. Si hagués passat un sol istiu a Banyoles s'hagués cagat en tot, hauria renegat ferros i claus i segur que hauria acabat escrivint "cagom la mare que les va hasta parir, les nits d'istiu". Les nits d'istiu es pren a la fresca per fer alguna cosa civilitzada: llavors passa un bri d'aire i la gent s'acaba creient que "ha refrescat i és hora d'anar a jeure". Que etivocats que estan, els gamerussos! Retiren la cadira de balca del carrer, passen el baldó de la porta i fan via cap al llit. Després s'adonen que l'habitació és una California. Llamamau. Obren les finestres, retiren el cobrellit i s'estassen pensant que agafaran el son de seguit. Que etivocats que estan, els tabernacles! La California de l'habitació crema com un rostei, els llençols s'enganxen a la pell, i la gent comença a suar de mala manera. N'hi ha que carden el cap sota l'aixeta i tornen cap al llit pensant que aquella frescor durarà la resta de la seva vida. Que etivocats que estan, els pàmfils! L'aiga s'asseca de seguit i el cos torna a suar a raig. Les nits d'istiu són un emprenyament d'allò més. I són traïdores perquè de tant en tant s'agafa el son i, llavors, et despertes amarat de suor i amb la sensació que han cardat una bomba atòmica de bullor i xafogor. Després agafes el son un atre cop i et tornes a despertar amb un ai al cor: un gos no para de bordar perquè té calor i té ganes de matar el primer que passi pel carrer. O et desperta un carcamal que es passeja amb la moto per tocar el bolet als veïns. Després et cagues amb tot, tornes a ficar el cap sota l'aixeta i tornes al llit que és mig Estany de Banyoles. Tornes a agafar el son per quarta o cinquena vegada. I llavors et desperta una escorissor o dues o tres. Els randells t'han pessigat. Els randells t'han deixat marques que semblen erupcions i allò et carda una gratera sensacional que diria algú tan primitiu com el Senyor Fernàndez Callís. Et grates, et cardes pomada, flites l'habitació del líquid de mosquits o d'ensulfatar, tan n'hi carda. Tornes al llit. Escoltes el fill de puta del randell que fa aquella fressa d'avió suïcida japonès. Obres el llum per atrapar-lo i ja no el sents. Tornes a tancar el llum i tornes a sentir la fressa d'avió i una altra escorissó, ara al peu. Més pomada, més gratera. No saps què fer. Et cardaries daltabaix de la finestra però penses en el jutge de pau que no en té cap culpa i ho deixes córrer. Tornes a agafar el son, ja clareja a l'horitzó. Al cap de cinc o deu minuts sona el despertador. I descobreixes que ara corre una mica d'aire i s'hi està mig bé, però cagom l'ou és hora d'aixecar-se. Si en Shakespeare hagués passat una sola nit d'aquestes segur que vindria a nosaltres a donar aquest títol "la rojada d'una nit d'istiu".

dilluns, 12 de juliol de 2010

Del pou estant

Fa calor i el canti i el porró no s'haurien de moure de la vora nostra. Fa calor i l'ombra d'una bona figuera o d'una roureda sempre ens haurien d'acompanyar. Fa calor i la mitdiada convindria tenir-la en compte, una mitdiada llarga amb els finestrons ben tancats, l'orinal sota el llit i alguna manyagoia per acabar de fer el duro. Fa calor i s'haurien de calçar espardenyes de veta i regar els horts cap al vespre i seure mentre l'aigua es passeja per les regues i ho omple tot de vida. Fa calor i caldria anar fins a l'Estany, remuiar-se i sortir quan el sol s'hagués colgat. Llavors penre una cervesa ben fresca i cardar un rot que se sentís al Puig de les Gitanes, com a mínim. Fa calor i hauríem de tenir un soterrià on passar tota la nit i a l'endemà anar ben refets cap a la feina. Fa calor i del canti raja una aigua fresca que e' mija vida. Fa calor de part de bo, i estella les pedres i deixa estabornits els encantats. Fa calor hauríem d'anar despitragats, calçacurts i amb un barret protegint la nostra closca. Fa calor i convé menjar amanits i no botir-se gaire perquè en cabat tots són ais i cebes i et ve aquella galvana que no pots cuidar ni aixecar el cap. Fa calor, collons, si en fa! Fa calor i hasta fa manra mirar a la tele els biciclistes de França. Fa calor i el ventilador s'ha entortilligat amb una bandera espanyola i aquesta ha quedat trinxada, tant, que se la cardada el gat, i després ha cagat uns fils estrambòtics, suats, plens de mosques. Fa calor i el canti s'ha trencat de tant aixecar-lo i beure a galet. He trepitjat un tros de canti i m'he fet una xuia al peu i m'he cagat amb el ceramista. M'he cardat aiga oxigenada, esprit de vi i una mica de mircurumina. El peu semblava una aixeta. Fa calor. M'he cardat a la ferida vi de Vilavenut a raig de porró i no només ha deixat de rajar sinó que ha cicatritzat a l'instant. Fa calor i el gat que s'havia cardat el tros de bandera no para de petar-se, l'he cardat escales avall, i ha sortit com un espiritat pel forat de la gatera. Fa calor i la tele ha començat a treure fum i m'ha semblat que els biciclistes de França treien foc pels queixals. Fa calor, cagom la puta d'oros i el set de bastos. Fa calor: he sortit a fora a regar les tomateres i el gat m'esperava amb un racó per esguerrinxar-me. Fa calor, la casa s'ha emplenat de fum per culpa de la tele que cremava, l'únic que em sap greu és pel porró on encara hi quedava un petit de vi de Vilavenut. Fa calor. He regat les fuies de les tomateres i sé que demà totes estaran rostides pel sol. Fa calor. En cabat, sense casa, sense porró, sense canti, sense tele, sense llit per fer eixeres, sense espardenyes de veta i sense tomateres m'he cardat daltabaix del pou. Per fi i després de picar contra la paret i després d'una caiguda que en Mastegatxes titllaria de formidable he trobat la fresca. No penso sortir d'aquí en tot l'istiu. Vet aquí.

diumenge, 11 de juliol de 2010

Xisca de Gardi hi era

El que sempre ha mantingut Xisca de Gardi: "el nostre país no l'anyocaran pas mai". D'entre les cendres sembla surt una brasa. I la brasa sempre aprofita un cop de vent per començar a cremar. I quan comença a cremar ja surt aquella flama viva i eixerida. Així ha estat Catalunya al llarg d'aquestes tres-cents anys d'ocupació i miseria, de càstig i humiliació. Molta de la gent que ha vingut abans que nosaltres ha tingut la temptació de cardar el barret al foc, de dir "no hi ha res a fer, ara sí que ens tenen vençuts". Però el país se'n surt. Ahir cap a Barcelona vam marxar set o vuit autocars per fer tronar la veu de la comarca, altres hi van anar en cotxe i jo crec que algú hi va arribar a peu. I a Barcelona ens vam trobar amb els nostres compatriotes i pel cap baix jo diria que erem més d'un milió i mig, pla més. No erem pas una gentada, erem una gentada i mitja. Una fabulosa gernació de personal de totes les edats, famílies senceres, gent de totes les procedències i, fins i tot, colors. I això que en el recompte es deixen els que no anant a la manifestació hi eren amb l'esperit. Perquè molta gent gran es va quedar a guardant la mainada petita o guardant-se de la calor, els pagesos guardaven la collita, els botiguers feien les vendes del dissabte, els sanitaris vetllaven els hospitals i els forestals els nostres boscos. Tots nosaltres sabíem que a casa s'hi havia quedat vint vegades més gent de la que havia pujat als autocars. I per aquesta gent vam cridar i vam desfilar. I aquesta gent també s'ha de sumar a la Catalunya que reneix. No és una Catalunya pitita-pitita com alguns voldrien, és una Catalunya que té al darrera un passat gloriós i té per davant el millor futur. El que s'escriu amb la paraula llibertat. Xisca de Gardi hi era.

dijous, 8 de juliol de 2010

Tothom a Barcelona

El dissabte tot el país al cap i casal. Les modistes i els escolàs, els rectors i els trabucaires, els cabuts i els saberuts, sardanistes, mecs, gitanos i algun secretari. Tothom darrera la pancarta digui el que digui. Perquè ja està tot dit. Perquè en tenim la pipa plena. Perquè la terra ja ha dit prou. La gent anirà a Barcelona encara que sigui a peu, en moto, amb el carro o amb avions supersònics. Petits i grans, grassos i prims, geperuts i tibats. Tothom a Barcelona per defensar el mateix i que és aquesta paraula meravellosa que ens hem passat de generació en generació i a la qual s'hi han afegit nouvinguts i sobrevinguts i que no es altra que Catalunya. A les sis de la tarda, peti el sol, rebentin les pedres, caigui calor a plom o bufi la marinada. Tothom a Barcelona, al nostre cap i casal, pàtria dels gitanos d'Hostafrancs, dels coreanos, dels anarquistes, d'en Dencàs i d'en Companys, de l'Amades i de les seves tradicions, del Barça i de les tapes de la Barceloneta, d'en Gaudí i de la mare que el va parir. Tots al nostre cap i casal, a desfilar perquè ens vegin i ens escoltin. Perquè ens hem de fer sentir. Perquè ens sentirà l'esperit d'en Macià i d'en Tarradellas, d'en Villarroel i d'en Pau Claris, l'esperit dels que hem heretat la causa i la raó. L'avi va dir "Catalans, Catalunya" i nosaltres ho repetim. El poble farà tronar el Passeig de Gràcia i després dels trons caurà la pluja. La pluja de la llibertat. Tothom a Barcelona i que a comarques només quedin els galaputs i els senglars. Ells, en nom nostre, vigilaran les nostres cases. I nosaltres, en nom de la terra, farem avançar la història. La història d'un país que ja no té por. Xisca de Gardi hi serà.

Se'ns colen els xinos

Demà els xinos poden portar els de la quinta del 56 de la regió de Shian a l'Àfrica i demà passat tot Àfrica serà groga i Shian continuaria igual de plena que sempre. En Mau, aquell líder que tenia nom de gat, va dir que si els xinos s'enfilessin a una cadira i saltessin tots de cop a terra hi hauria un cataclisme que no hi seríem pas a temps. Tot plegat demostra que aquesta gent ja són els amos del món i nosaltres tan campantes. No us hi heu fixat que el senyor Fernàndez -Callís té ulls de xino? Amb això no volem pas dubtar dels seus progenitors només demostrar que els catalans comtal de quedar bé soms capaços de tot. El senyor Fernàndez-Callís ha set sempre un avançat i ja en el seu dia va predir la invasió xina i és per això que cada nit, plogui o faci calor, surt a l'eixida de casa seva i s'estira els ulls. Només per agradar. Només perquè algun dia un alcalde xino de Banyoles no li hagi de cridar l'atenció. Cada vegada hi ha més banyolins que compren al tot a quatre rals dels xinos. Per què? Perquè són gent que imita al senyor Fernàndez-Callís i vol agradar els nous amos del món. Així la gent decora les seves cases amb pulecres xines, amb estovalles xines, amb garrafes xines. La gent ja no compra quadres dels germans Palau, compra estampes xines i anar-hi-anant. La gent ja no llegeix Navarro-Santaeulària llegeix Confunci i encara que no entengui re es fa l'entès. La gent, i això ho he vist amb els meus propis ulls, ja no mira la Tele Banyoles de l'amic Fuster, mira Tele Pequín o Canal Xino-Shangai i fa veure que parla el mandarí encara que faci una mica el préssec. Els xinos compraran les nostres hipoteques i els nostres deutes i ens fotran tots a trebaiar en els seus restaurants. Llavors seran ells qui en mandarí ens demanin plats incomprensibles i nosaltres a mirar les fotos de la carta i a procurar fer veure que hem entès la comanda. I a Xisca de Gardi, a part de l'obsessió Fernàndez-Callís per estirar-se els ulls, en Samora s'emprova quimonos, el Gallegu ja es fa dir el Manxú, en Vaqueta s'ha apuntat a tai-Chi i jo aprenc a treure'm els pèls del nas amb palillos. Per acabar-ho d'adobar, no heu notat que darrerarment en Sacutell no escriu cap comentari? I no heu notat que cada vegada hi ha més comentaris en xino. Això és perquè en Sacutell ja s'ha rebatejat i es fa dir Li-Shing-Piao.

Els estanquers

Ahir al vespre regava les tomateres i vaig sentir tres o quatre pets de petardus. No gaire re. Vaig sortir a treure el cap i algú es passejava amb el pendó dels estancs. Es van reunir tres o quatre que cridaven com beneits i vaig dir-me "deu ser el patró dels estanquers" i me'n vaig anar cap a jeure. La bandera dels estancs, per si ningú ho sap, és un retall de la nostra senyera. Es veu que un estanquer no se li va acudir re més que copiar la senyera perquè va pensar "coi, aquesta bandera si que fa goig i porta sis o set segles passejant com una reina pel món" i heus aquí com la va convertir en la bandera oficial dels estancs. Llavors va venir un espanyol i com que li faltaven insignies pel seu invent va dir "quina bandera més castissa que tenen, els estanquers" i ja veus que se la va fer seva per aquest artefacte d'estat. Ahir, doncs, els estanquers de la província devien fer festa perquè no paraven de remenar el seu pendó i cridar com beneits. Es clar que els estanquers que conec són gent més aviat civilitzada, d'ordre, que parlen amb l'istil i la gràcia que parla el país, i els que vaig veure eren més aviat gent per civilitzar. No serà que els estanquers subcontracten les seves festes patronals a gent forastera? Al cap i a la fi, també van subcontractar la seva ensenya a uns altres. Coses rares. Podé sóc jo que he agafat un cop de calor i no giro gaire rodó. Vet aquí.

dilluns, 5 de juliol de 2010

El Tribunal i la Constitució

Finalment hi ha hagut sentència. Ja trigaven. El Tribunal de l'era de Can Lura ha dictat sentència al recurs que Xisca de Gardi va presentar contra el Constitucional Espanyol. Des del 1978 que Xisca de Gardi havia presentat el recurs veient el nayp de la Constitució. El problema és que el Tribunal de l'era de Can Lura s'agafen les coses d'aquella manera. Per començar, i el dia que el vam presentar, van dir "això s'ha de mirar bé perquè encara penríem mal". Va passar tot un any amb les seves collites d'ais, d'enciams, de patates, de tomates de Montserrat i de tomates de penjar, de cols i de bròquils, d'olives i el Tribunal no va pa' dir pa' re'. L'avi Lura, el president, tenia prou feina a l'hort i feia que el portaveu del Tribunal fos qui parés els trucs. El portaveu era en Siset de Can Garganta i com era més aviat quec no l'enteníem pa de re. Van fer que preparés la ponència de sentència un esquena-dret. I com que sempre jeia, sempre era a l'hostal jugant al canari i o cardant-se uns cargols a la tornem-hi, la feina era per fer. El Tribunal es va reunir a l'hort al pic de l'istiu de l'any següent, pensàvem que hi hauria sentència, però no-nis. El Tribunal es va galdir set o vuit xindries, tres o quatre melons i després va cardar una becaina sota la figuera. Estàvem arreglats. Van treure la ponència a l'esquena-dret i li van donar a un borni. Com que el borni tenia l'ui a la birulé, no hi havia pas maneres de fer-li escriure re. Cardava cada esgrigot! La mare que el va hasta parir. El borni, en cabat, va escriure la sentència en un tros de fui i llavors el seu fill pitit s'hi va eixugar el cul un dia que anava lleuger de ventre. Au torna a començar. Els del tribunal es van passar quatre o cinc anys cardant-se els plats pel cap. Que si es deien el nom del porc, ara renyien i demà anaven a plantofades. Després s'hi va haver de posar hasta el batlle d'aigües perquè la cosa hagués acabat de qualsevol manera. Van cardar a fora quinze o vint magistrats i van nomenar de nous. Una nova ponència va ser encarregada a un de Falgons. Van passar cinc o sis anys més i, recoi, la sentència no arribava. A la fi, van trobar el de Falgons a mercat i li van dir "què, morenu, no hem pa' d'anar acabant". El de Falgons va respondre "què vos dir, ara sí que no t'entenc". Els altres van afegir "collons, la sentència, que n'estem avorrits de tant esperar". El de Falgons va respondre tan campante "cordills, fa sis anys que la vaig cardar a la bústia de davant de Cal Ferrer". Va resultar que els de la lleva de la guerra del carlí van fer un àpat a l'hostal i com que després del tiberi anaven una mica torrats li van cardar foc a la bústia i la sentència va quedar socarrimada com un pèl de truja. La mare d'en tano, un altre cop sentència nova i aquesta vegada la van encarregar a n'en Quimet de Cal Mestre que com que el seu pare era mestre d'escola no va voler apenre a lligir per fer la guitza a n'el pare. Així que ja ens tens esperant quatre o cinc anys més a que el magistrat anés a estudi i sabés lligir i escriure. En va apenre, es va emprejar amb l'avi Lura i en cabat no va voler fer la ponència. Ja anem acabant. La cosa no hi havia maneres de desembussar-la. Era com una espina de peix que et queda clavada a la gola i no hi ha pas maneres que baixi. S'hi va presentar el rector de Pujarnol i va cridar l'alto als magistrats: "no us en dóna vergonya, gamerussos, goita jo em pensava que us trobaria trebaiant en la sentència i us he trobat aquí fent titits amb el porró, el Déu que us pela". La sentència no arribava. Va venir la de l'Estatut abans que la del Tribunal de l'Avi Lura. I quan els nostres magistrats, amb els peus amb remull a l'aigua fresca del rec i amb una arengada a la mà, van saber la sentència de l'Estatut van acordar, tots, per unanimitat: "Cordills, vist que ja ens han donat pel sac, acordem que la Constitució ja se la poden fotre pel dallonsis". Feta aquesta declaració solemne van traguejar una mica de vi novell que aquella hora del vespre passava d'allò més bé.

dimecres, 30 de juny de 2010

Cases del país

Les cases del país poca cosa tenen a veure amb les conilleres que avui rogen certs arquitectes. Hi ha tipus que quan dibuixen en un plànol sembla que hagin picat amb el cap amb una paret. Hi ha cases d'ara que semblen nius d'ametralladora de la segona guerra mundial. La gent sembla que té basarda, pobrics! i per això més que viure es refugia. Això sí: l'entrada pel cotxe que no quedi, on vas a parar! unes entrades on sembla que podria sortir un tanc, un barreirus o un elefant. Allà hi guarden el cotxe o els cotxes. Els jardins d'aquestes cases són mecs de tan perfectes. Ni una bardissa, ni una ortiga. I al cim l'herba sintètica l'estassa una mena de planxa amb rodes que es mou com un beneit per tot el pati. Les cases del país tenen un altre aire. Per començar no tenen jardí sinó redere o eixida. Xida en diem per aquí. Al redere sempre hi ha un hort amb un mínim de condícia. Tomateres, quatre enciams i una rega d'apit, pel cap baix. Sempre s'hi veu una estesa de canyes, un gos nerviós i un gat mandrós, tirant curt. En el redere s'hi pot veure un desori complert, absolut. Canyes al costat de ferros, pedres, ensats, plàstics, eines de tota mena i un interviu ratat. En el garatge el cotxe s'ha de fer un racó entre bótes de moscatell, vi ranci, garnatxa i vi novell. A les bigues del sostre hi pengen tomates i un rast de maria lluisa, ais i a la paret, ben clavat, hi ha un calendari de pinsos sanders amb una mossa dalt d'un tractor i amb barret de l'oeste. Vet aquí. A les cases del país, noves o seminoves, les parets de fora estan per pintar i a la planta baixa s'hi sol tenir el bestiar i quatre grilleries. A dalt, ja ho sabem hi ha cuina, menjador, un quarto de bany o dos i les habitacions per dormir. El gat mandrós que fa poc jeia al redere en un tros de solei ha pujat a la part de dalt perquè ha sentit que l'amo ha obert l'armari de la cuina. L'interès del gat mandrós i tabé del gos nerviós rau en l'última botifarra que l'amo ha guardat de la matança del porc. Perquè aquestes cases del país solen ser habitades pels masovers que als anys 70 van deixar pagès. Però havent deixat pagès encara recorden i mantenen els vells costums civilitzats. Com ara matar el porc cada any i fer totes les botifarres, pernils i llonganisses que convingui. Com ara plantar una bona rega de tomateres. Com ara mirar el cel i saber si plourà o si farà vent. Com ara viure la vida com qui menja un gra d'ai, a poc a poc, procurant-ne agafar-ne lo bo i escopint-ne el grill. Es en aquestes cases on el país encara e' viu, no pas en aquelles conillleres on el país és un conill petit i poruc que mira desconfiat mentre el cor li va a tot tai.