diumenge, 31 de gener de 2010

Yeguada Boada

Hay en Bañolas, vos que te lo diga, la Yeguada de Boada, y lo hemos descubierto para la fiesta del SAnt Antonio de los Burros. La Yeguada Boada, llamamau, se presenta al mundo sencero como la yeguada española. Y nosotros nos preguntamos: "la Calle de las Rotas Es España?". Totes aquestes frases me les apunta algú que sap castellà i que l'ha après a base d'estudiar molt. Es veu que els de Can Boada han de vendre cavalls a l'estranger i no se'n poden estar de parlar amb català, que fa lleig i que fa pagès, i han d'escriure coses en foraster al cartipàs de la Festa dels Sant Antoni dels Burros. No fos cas que algú de Mas Palau o de Mata no els entengués. O podé es pensen que escrivint-ho en castellà fa més mundial. Com un de Can Po de Mata que estudiava per capellà i veient com un veí del seu barri es volia cardar daltabaix del pou, li va dir "no lo hagas, en nombre de Dios" i llavonses el veí anava dient "Déu m'ho ha fet repensar, i parlava en castellà". Però això passava als anys 40 i des de llavors ha plogut molt. Volem pensar que, tot plegat, això de la Yeguada Boada tabé és una broma i que tot plegat ha estat un error de la impremta. Volem pensar-ho. Perquè ja seria un fart de riure que els de Can Boada hagin decidit que al seu bestiar se'ls ha de parlar en foraster. El bestiar no ho entendria de cap de les maneres i als de Xisca de Gardi, i a la resta de banyolins, no ens carda gaire gràcia. Si s'han equivocat, que rectifiquin. Si no s'han equivocat, que demanin perdó a la Verge del Collell.

Diumenge a la tarda

Algun dia un Guàrdia Civil d'aquests de l'SGAE vindrà a Banyoles i es presentarà com a viatjant del món animal. I tot seguit dirà "tots els que pronuncieu noms d'animals, haureu de pagar un tantu". I vet aquí que quedarem esqulitats. Per cada vegada que diguem burro al nostre veí, trinco-trinco a pagar als pirates de l'SGAE. I llavors a algú se li escaparà allò de "vaig quedar conill davant de la meva veïna" i vet aquí que l'SGAE pararà la mà. I llavonses algun beneit afegirà "S'ha de ser ben vestrús" I pagant Sant Pere Canta. I el Guardia Civil de les SGAE, que tots el coneixem perquè carda cara de peix bollit, seguirà anotant incidències: la gent diu "se la pela més que un mandril" o "només falta veure com té la casa perquè és un truja" o "vaja porc que està fet" o "és un cabrit, o un cabronàs". O és un "rata" o "que el va parir quin ratbuf que està fet". I vinga a col.leccionar muntes i a fer informes. Llavors escoltarà "és un gossàs" o un "elenfantasma" o un "savi pollastre" (insult que sempre pot escoltar algú i portar als tribunals a un regidor) i més coses com dir-li a qualsevol que "vas gat" o "me mosqueges" o coses per l'istil com "ets una truja" o "ets un lluç". L'SGAE animal no pot dormir tranquil.la perquè sempre hi haurà algú que li digui a un altre el nom del porc, o que està fet una "vaca" que és un "vedell". Llamp ma mati. Si vénen a per nosaltres, trobaran el nostre poble. I només falta que busquin noms d'animals que hem dit tota la vida i que, de fons, ressoni la festa petita de Mas Palau amb l'OMEGA tocant una ranxera. I llavors l'SGAE voldrà cobrar pel sacseig del vano de la veïna, pel pet d'en Sidru, per la ranxera i perquè algú haurà afegit "fotut burro, m'han pessigat els randells". Si volen cobrar, els direm que nosatres només paguem a Martí d'Urgell, el rei que no va ser, i que des de llavors no reconeixem més autoritat que en Francesc Macià. I havent mort l'avi el desembre de 1933 ens hem fet apòstates de qualsevol règim per més dieta que ens vulgui imposar. I seguirem dient porc, burro, vedell i conill porquí cada vegada que ens plagui. I que l'E de l'SGAE és Espanya i això, vos que t'ho digui, no sabem pas on collons és. Vet aquí. I que no ens toquin la pera perquè Xisca de Gardi simpatitza amb en Puttin i aquest té arsenal nuclear.

divendres, 29 de gener de 2010

Les vergonyes d'una plaça

Xisca de Gardi també és un espai de denúncia i es fa ressò de les queixes que des de diversos punts de la comarca se’ns confien. Xisca de Gardi no es mossega la llengua.
Eus ací no fa ni un mes que en una empresa de solera banyolina un dels seus treballadors, vingut anys enrere de les amèriques, va prendre la decisió de retornar a casa seva amb la seva gent. Era un noi trempat, humil i bona persona, talment com si hagués nascut a Banyoles, cosa que va fer que els seus companys de feina li volguessin organitzar una festa de comiat amb tots els ets i uts.
Tal i com està el panorama i preveient com aquesta tendiria a desenvolupar-se, van optar per muntar una gimcana a cavall de bicicleta que els havia de transportar de prova a prova tot resseguint els bars compresos en l’itinerari. Proves d’habilitat, de coneixement per avaluar el nivell d’arrelament a la nostra cultura durant l’estança, i entremig, un acte simbòlic realment emotiu. Van decidir plantar una esqueix d’olivera al bell mig de la Plaça de la Vergonya, rotonda que a partir d’aleshores perdria aquest nom i qualificatiu per passar a adoptar el propi del compatriota que havia decidit tornar-se’n a casa.
Tres dels participants, amb una destresa tan admirable com sospitosa, travessaren la carretera, s’endinsaren al jardinet i amb poc més de tres minuts en sortien, eines en mà, amb l’objectiu acomplert.
La resta de la nit transcorregué entremig de brindis, pedalades, ballaruca i especulacions respecte a l’esperança de vida d’aquell brot destinat a dotar d’honra i honors aquella plaçota malparida.
L’olivera en qüestió va sobreviure tot el diumenge i el matí del dilluns, fins que algun carcamal, per iniciativa pròpia o seguint ordres superiors va cardar a can pixa el branquilló, la il·lusió dels nostres amics i amb tot això, les possibilitats de deixar enrere l’historial de vergonyes ocorregudes en aquella circumferència d’escassos vint metres de diàmetre.
Xisca de Gardi demana explicacions, vol dimissions i veure rodar caps. Exigim actes de reparació dels danys morals i el restabliment de l’olivera, per descomptat.

dimecres, 27 de gener de 2010

El record d'en Marc

Dir adéu a un xiscagardià sempre és una tasca complicada i dolorosa. En aquests moments tenim la sensació que la comarca es fa petita petita com una comunitat d’íntims veïns, i com més petita es fa, més clar veiem quant hi perdem.
En Marc era un xiscagardià majúscul, com majúscules són les lletres que relaten el seu pas móns tan nostrats com el Judo del Gimnàs Banyoles, on forjà una valuosíssima amistat amb el gran Piti Pinsach, les Gàrgoles de Foc, on m’expliquen que sempre estava a punt per executar la més estrambòtica performance inimaginable, o en les múltiples edicions de Barraques on, juntament amb els seus amics, comandava la barraca del Judo.
Xisca de Gardi s’uneix al record d’en Marc i l'Andrea i envia una abraçada molt forta a tots aquells, tants i tants, qui com nosaltres comparteix el dolor per tant inesperat i incomprensible comiat.

diumenge, 24 de gener de 2010

Serafí Gimeno

Podé en Gimeno és un dels grans escriptors comarcans. Entenem això d'escriure des del fet que la literatura faci girar el teu món com una virolla. Que en la teva vida, tot sigui escriure. I això està a l'abast de ben pocs: el nostre contramestre Pep, en Llamaraques, en Navarro i en Gimeno. I no gaire dingú més. Els altres, ai senyor, escrivim quan ens rota i això és poc, i és un no gaire res, i escrivim perquè tenim la varicel.la o el beri-beri perquè si estiguessim bé voltaríem per Falgons. En Gimeno, Serafí, és un escriptor de part de bo, de raça, de substància. Com en Conrad que tabé va provar la virtut del trebai. Com en Conrad que abans d'escriure va tastar l'inabastable univers de l'aventura. Me'l trobo't per Girona, en un bar, i en Gimeno escriu en una llibreta grossa d'aquelles que tenen anelles. L'he vist atres vegades: escrivint en llibretes grosses, en lletres que demanen exigència, treball i honestedat. Quan te'l trobes, fa un gest vergonyant com si demanés perdó per haver-lo enxampat escrivint. Aquests són els bons. Els demés, els que no valen res, porten megàfons i cartells explicant que escriuen i que publiquen i que són parts fonamentals de la literatura universal. Rampoines doloroses d'un món que ha produït massa porqueria per ser veritat. Als Gimeno en els anys nefastos del cop d'estat, allà pels volts del 36, els falangistes van cremar la seva biblioteca. Van haver de fugir de Salamanca cames ajudeu-me. Però els va quedar, en aquella nit amarga de foc i ràbia, la idea fixa que la millor venjança era escriure. Com en Conrad que volia combatre la dominació russa i reivindicar la seva vella i estimada Polònia. En Gimeno escriu i amb cada ratlla convoca els dimonis de les flames, del dolor i del càstig. I en qualsevol lloc on escrigui sap que allà hi apareix això que en diuen literatura, i que no és altra cosa que una llambregada de la veritat. Aquí estem Serafí, ens voldrien morts, però continuem ajuntant paraules plenes de gosadia, encant i força. Que Déu et protegeixi.

El mercat esbardellat

En Pep, ja ho sabeu, és el contramestre de Xisca de Gardi. En Pep ens ha manufacturat un dels seus teatrins, expressions de la vida i del saber estar, i en Quelfu l'ha grabat i el Gallegu l'ha acabat d'escolpir. Es una joia anomenada "mercat esbardellat" i no és altra cosa que una atzagaiada a aquest circ de secà que és el faisbuc. No hi ha un engany més descomunal que aquest faisbuc que ens fa creure que estem en contacte en mig món però que, en el fons, l'únic que veiem és una pantalla i un joc d'ous. I para de comptar. I d'aquí que en Pep l'anomeni mercat esbardellat i que en el seu teatrí ell ens mostri un armariet de plàstic, d'aquelles de les nines, ple a rebentar de fotos. Es això el faisbuc i cap altra cosa. Una fantasia de fireta que no porta enlloc. Contra el faisbuc d'enganyifa nosaltres contraposem el Col.legi de la Bona Vida del cèlebre Baró de Maldà. Aquell home rebia els amics no pas dintre d'una màquina fosca sinó en els amplis salons de la torre del Sitjar. Allà no hi havia xats ni mandangues, hi havia àpats a tothora i balls ben guarnits. Hi havia festetes, fruita i passejos per fer baixar el menjar. Els amics sempre anaven acompanyats de frares i de canonges perquè la part espiritual no quedés resguardada. I el Baró, com en el cas de Xisca de Gardi, escrivia quatre pulecres en el seu Calaix de Sastre que després llegia pels eixerits i castissos dels seus amics. I tots ho celebraven i vinga a menjar. I la majordoma anava passant perquè res hi faltés. El nostre feisbuc ja està inventat: el Col.legi de la Bona Vida. Avui pau i demà glòria.

dijous, 21 de gener de 2010

El Carrer de la Constància

Fa molts anys, un piló, un amic meu havia descobert un carrer emocionant i ple de perills. Era el carrer de la Constància que comença per la part de la Porta del Forn i voreja la Providència i els seus horts. Des de la Porta del Forn, el carrer de la Constància ens semblava un raconet ombrívol, un cul de sac tapissat de paia i fems que produia una vella casa convertida en corts d'animals. Però aquell carrer amagava una sorpresa per a les nostres bicicletes. I seguint el consell de l'amic vam decidir aventurar-nos a traspassar els límits impossibles de la Providència. Al principi vam pedalar amb una marxa lenta, expectants, esperant què podia haver-hi a l'altre costat d'aquell raconet ombrívol. Vam dibuixar la corba. I de seguit ens vam trobar amb un món nou. Ens vam sentir descobridors. El carrer es convertia en escales i les nostres bicis, sense proposar-s'ho, agafaven una marxa precipitada, embogida. A un costat hi teníem els horts de darrera de la Providència que sobresortien amb el seu fulgor vegetal, amb els seus colors de resplendent harmonia. I a l'altra costat emergia una casa colossal: Ca l'Ametller. No vam tenir temps de retenir les seves formes perquè les escales ens enviaven fins avall on anàvem a petar a la fàbrica de la Cola. Aquella descoberta ens va deixar corpresos, garratibats. No vam trigar ni cinc minuts en fer de nou el carrer de la Constància. En dibuixar el revolt de la Providència, en veure la frondositat dels seus horts i en quedar-nos esbalaits davant la magnificicència del casalot de Ca l'Ametller, sempre retallat pel sol, sempre perdut en la nostàlgia dels vells temps, sempre desbordant un fastuós aire senyorívol. Temps després he passat per aquell carrer i tot i que me l'han canviat, i tot i que s'han perdut els horts i Ca l'Ametller ha quedat rodejat d'edificacions i naus industrials, el sol de mitja tarda pinta i rovella aquelles pedres antigues. I miro els escalons del carrer, i tot i semblar-me molt més inofensius que en aquells dies que els feiem en bici, puc assaborir tota l'emoció d'una descoberta fantàstica. Perquè ser un infant és això: fer dels teus dies una sorpresa contínua. I és aquesta la gran consigna de Xisca de Gardi: negar-nos a créixer i viure cada dia com si fossin uns esquilets. Vet aquí.

dimarts, 19 de gener de 2010

El gos carmellós

El que és una vergonya és que s'hagi perdut "gos carmellós" com una manera de respondre a una ofensa o a una falta. La gent està cada vegada més cardada del cap perquè no pot esplaiar-se com Déu mana. Si a un català li cau una pedra sobre el peu no es pot esperar que respongui un "merda" o un "joder" dues expressions forasteres, fades i sense arrel. El català ha de convocar els seus propis esperits, ha d'alliberar-se del dolor, ha de desfogar-se. I què millor que els insults que sí formen part de la nostra llengua, i per tant neixen i broten en el nostre cap, que expressen el món que portem a dintre, que són lletres i signes i sons que duem gravats a foc i sang a la nostra pell. Quan un vailet ens escarnia o ens volia cardar a les caniques el miràvem amb odi i llavors li llançàvem la frase demolidora i definitiva: "ets un gos carmellós". Ho dèiem amb les dents serrades, pronunciant cada lletra com un cruixir de queixals, tancant els punys fins fer-los enrojolir de sang. Podé el vailet seguia cardant-nos, o podé ens fotia una coça o podé arrencava a córrer però el cas és que havíem ens havíem esplaiat. Gos carmellós té una sonoritat rotunda i majestuosa, no és una frase sinó que és un tret que espetega contra la cara. Gos és un insult molt complert, és com un complex vitamínic, vol dir moltes coses i quasi totes dolentes. S'hi afegim carmellós l'insult ja agafa un aire de malefici. Carmellós evoca aquells nanos deixats de la mà de Déu que deambulen amb mocs verdosos penjant dels foranius del nas. Es una imatge que ens reporta una certa desgràcia i misèria. Gos carmellós és d'una complexitat tremenda, si ens anomenen d'aquesta manera ens declaren mitja guerra i ens estan aventurant a una baralla sense quarter. Les parelles lingüístiques, aquesta magnífica causa ciutadana a favor del català, hauria d'introduir el tema dels insults. S'haurien de trobar diverses parelles lingüístiques i insultar-se a tall de boig. I que els nostres insults no es perdin. Si una llengua és un món, un insult és un bosc: un lloc ple de vida, oxígen i misteri. Per donar exemple, i sense que serveixi de precedent, deixaré que en Samora o en Mastegatatxes em diguin "gos carmellós" el primer dia que em vegin.

dissabte, 16 de gener de 2010

La botifarra

Xisca de Gardi ha declarat la botifarra patrimoni de la humanitat. Convé salvaguardar aquest joc de cartes, doncs és un dels nostres més preuats tresors culturals i que tantes tardes i caliquenyos ha ajudat a cremar.
Altra vegada els malparits dels americans s’han proposat neutralitzar la nostra identitat tot enviant-nos una de les seves andròmines d’invasió subtil. Primer les hamburgueses dobles amb extra de formatge van intentar fulminar la nostra gastronomia i amb els seus collons de “cangrejus” de riu van exterminar un nombre esgarrifós de “gambúcies” i capgrossos. Ara tornen a la càrrega amb un joc de cartes anomenat poker que si no hi posem fre ens cardarà a can pixa el truc, la brisca i la botifarra.
Aquest joc invasor ja fa anys que corre per casa, ens el van infiltrar i s’ha mantingut semi latent fins ara. Les alarmes s’han disparat en el moment hem detectat que diferents poblacions de la comarca, com les veïnes Porqueres i Serinyà han organitzar tornejos oberts de poker cardant a la cuneta el més tradicional, selecte i nostrat joc de cartes digne de competicions. Fallu, semifallu, doblo, redoblo, botifarra i Sant Vicens perillen de ser substituïts per flop, fold, check o all in. El full, poker i repoker amenacen d’esborrar les manilles, els trumfos o la puta d’oros de la memòria col·lectiva i això si que per res del món estem disposats a tolerar-ho.
La botifarra és un joc pedagògic, que t’ensenya a comptar, a deduir, a estabornir-te els nusos del puny sobre la taula, discutir-te amb al company i dir-li datpelcul o tros de burro, però és alhora un joc d’intel·ligents i prudents, doncs no vull ni pensar com acabarien les partides si a sobre hi hagués calers pel mig La botifarra, senyors meus, t’ensenya de bones a primeres tot l’arsenal del que disposes per aquella mà i dingú carda “farols” perquè qui té una merda de cartes es menja els mocs i així és com ha de ser.
Xisca de Gardi, que ens agrada la fortor de caliquenyo i conyac i ens trobem còmodes entremig de crits i trompades que presenten manilles o anuncien els trumfos, hem decidit deixar-vos jugar una estona al poquer, tenir-hi mitja febrada i fins i tot arrapar-vos-hi com a un amor d’estiu. Que us quedi clar, però, que aquesta noia no fa per casa perquè la coneixem i sabem que a més d’un l’ha plomat i li ha cardat la vida enlaire. Mala peça al tel·ler amb algú vingut d'amèrica i acostumat a freqüentar casinos i taules clandestines de rics i rucs...La botifarra, en canvi, és una bona mossa, coneguda de sempre i amiga de la família, que no ha fet mai mal a ningú, amb qui hem passat molt bones estones i que així per molts anys sia.

dijous, 14 de gener de 2010

Rocacorba sense neu

Avisem als que s'han tret de la màniga aquesta mandanga de les olímpiades de la neu: a Rocacorba no hi neva. Es fonamental que quedi clar que a la nostra muntanya sagrada no hi ha nevat mai. Si algú fa esment que s'hi ha vist neu, és que aquest algú no gira rodó. O explica sopars de duro, o fantasieja. Ni a Rocacorba ni a la Mare de Déu del Mont ni tan sols a Golany si ha vist mai neu. Que quedi clar per sempre més. De fet al Pla de l'Estany sempre hi ha hagut un extraordinari clima tropical. Si mai ens veieu amb abrics o amb bufandes és que tenim fondo d'armari i ens agrada canviar de tant en tant. Però la vestimenta típica de la comarca són les calces curtes i les camises florejades. Tabé ho són les uieres fumades i els barrets de paia. Vet aquí. Al Pla de l'Estany tot l'any fa una calor pantanosa, asfixiant. Tot això ho diem per estalviar a tots aquests de la martingala olímpica que ens facin, atre vegada, subseu. L'Autovia ja la tenim ampliada, no necessitem més carrils. El Passeig Mossèn Constans ja està bé com està. El carrer de la Sardana ja ens va bé. I la Vila Olímpica, per fi, la tenim plena de banyolins. Ara ens cardaria ànsia haver de passar pel mateix tràngol que l'altre vegada. Doncs això: a Rocacorba no hi neva i no hi nevarà.

El senyor Badia

El Senyor Badia era el mariscal de camp del Casa Nostra. No se'l cridava pel nom, ni per cap motiu, ni tan sols pel cognom pelat. Se l'esmentava amb el títol de senyor perquè ell era el mariscal de camp, l'oficial en cap, el general de divisió. Podia vestir roba de trebai, podia portar un tractor, podia fer feines d'estrassa però el senyor Badia no perdia mai el seu aire distingit, el seu posat d'oficial d'acadèmia, el seu caràcter majestàtic. Hi ha gent que la vesteixes amb la roba d'un almirall i sempre serà de pa-xucat-amb oli. El Senyor Badia era distinció, cerimonial, un punt d'aristocràcia rural. El Senyor Badia sempre caminava, o conduia, amb el cap test, mirant cap a l'horitzó, encara que l'horitzó fos una avinguda de caquis, una torre del rellotge o un passeig de cirerers. El Senyor Badia tenia la pell colrada de la gent que trebaia sota el sol, contra el vent, malgrat les gelades o a pluja batent. Era un home cepat, imposava el Senyor Badia. Però el que més es temia d'ell era el seu innegable principi d'autoritat. Els vailets en feiem de l'alçada d'un campanar. Ens perdiem i ens esgarriàvem en aquell pati interminable del Casa Nostra. I se'ns acudien ideies de saltamarges, de petits bandits, de salvatges amb bata d'escolaritat. Aquí on veus gent decent, endreçada, que avui en dia regenta negocis o té responsabilitats molt serioses., ahir eren petits esquilets perduts en aquell pati fantàstic, inacabable. De no ser pel Senyor Badia tota aquella turba hauria rebentat el món, engegat una nova revolució de guillotines i desordre, hauria capgirat la llei de la gravetat i subvertit l'ordre natural. El pas del tractor del Senyor Badia tenia uns efectes paralitzants en tots nosaltres. Quedàvem glaçats, quedàvem immòbils, quedàvem adotzenats. Quan convenia, ens engegava un crit i llavors tots fugíem escagarrinats. La subversió s'evaporava. Quedava el seny i la disciplina d'un mariscal de camp que per imposar-se no va haver de disparar cap tret: solament demostrar que enmig dels cirerers, dels caquis, de la torre del Rellotge, dels jardis de Santa Gemma i dels camps de fútbol hi havia un ordre natural. Sense proposar-s'ho, aquell home era un dels nostres millors mestres.

dilluns, 11 de gener de 2010

La porta comarcal

Estem fent la muralla del Pla de l'Estany. Aquesta no és pas Xina però quasi. De moment hem començat a aixecar el que ha de ser la gran porta d'accés al Pla de l'Estany. Aquests dies tots vosatres haureu vist com a la part de Palol hi ha un remenament d'allò més. Alguns vestrussos es pensen que és un pont pel TGV. Van dats si es pensen que el faran servir pel TGV! Aquesta serà la porta que necessitem per controlar qui entra i qui surt. Perquè aquí entra qualsevol amb l'excusa "vaig a caçar bolets" o "vaig a cardar un vol a l'Estany" i després tot són maldecaps, corredisses i es troben a faltar coses. No. Aquí s'ha de començar a ordenar l'entrada i, en tot cas, fer pagar com en el temps dels burots. Que un va a l'Estany a fer el voleio i no pensa ni fer el gasto d'una grasiosa doncs que pagui, i que esquitxi, què carai. Que un atre diu que ve per fer fotos a Santa Maria o al Monestir doncs, què caram, que apoquini que les pedres es fan malbé i llavors tot són "déus i hòsties". S'ha de fer pagar la gent perquè hi ha una informalitat que tira d'esquenes. Ve gent, no paga i només embrut i carda merder. Si un entra a la comarca per la porta grossa i diu "jo el que vull és anar a dinar a Can Bernat", el guàrdia el que ha de fer és trucar en Jordi i preguntar-li "hi ha un beneit que diu que té taula reservada", que en Jordi ho té tot ple doncs "bora nit i tapa't". Perquè el que no pot ser és que els forasters, a més de ser forasters, omplin les taules dels comarcans, esverin el galliner i després encara es fotin pets a la nostra salut. Ordre, senyors, Ordre. Que ja portem una diada que han entrat a la comarca set-centes persones i l'Estany és ple i a la Plaça jo si quep, doncs es tanca la porta grossa i el guàrdia posa un cartell que digui "ple, collons, ben ple". Total no passa re si no ens visiten o ens vénen a veure, no es moriran pas. A veure si algú perd la criatura perquè no ha pogut venir a Banyoles. Tabé es pot introduir un sistema d'oposicions. Així a Palol posarien tot un reguitzell de taules i cadires i el guàrdia diria "avui només tenim sis places per entrar a la comarca". I la gent vinga a trencar-se els colzes per guanyar aquest magnífic honor. Ens hem de fer valer. Perquè si no ho posem difícil al viatjant, la gent no ho valora. Es pensa que el Monestir és de goma, la plaça Major de cartró i que l'Estany ens l'hem inventat. Que suïn, que somiin amb la fantasia d'algun dia poder trepitjar la comarca, que es passin de pares a fills i d'avis a nets el desfici "ojalà pugui algun dia anar al Pla de l'Estany". I que disfrutin aquests dies que encara ens han de fer la porta grossa perquè quan la tinguem instal.lada, tancarem i s'haurà de trucar per venir-nos a veure.

divendres, 8 de gener de 2010

Xisca de Gardi recupera les sabates

Aquesta mateixa setmana, el nostre bloc exposava el cas d’una mossa que en el transcurs de la celebració del cap d’any va perdre les sabates, un cas que d’atenció prioritària i que ens va obligar a posposar tots els propòsits que preteníem establir amb l’arribada del 2010. Enguany, la llista que havíem fet era llarga i a fe de Déu que tots i cadascun d’ells hagués arribat a bon port. En Mastegatatxes prenia el compromís de donar senyals de vida cada tres dies, a tot estirar. El Comitè d’Orriols no escatimaria esforços en superar la seva addicció d’anar pels carrers tocant timbres i el Llobarro de bosc assegurava que deixaria de fumar o que en tot cas començaria a comprar tabac. Per la part que correspon, jo em veia en condicions de garantir que arribaria al cap d’any vinent havent perdut els quatre-cents grams de sobrepès que carretejo. Els objectius havien estat fixats i segellats amb una encaixada a quatre mans prèviament pringades de gardeles i el pacte només podria ser vulnerat per causes de força major com ho va ser el cas d’una banyolina orfe de calçat en dates de terres freds i constipats malparits a cada cantonada.
Xisca de Gardi va fer una crida a la concurrència i feu pública una directiva d’obligat compliment que forçava a tot aquell qui disposés d’informació veraç respecte la localització de les pertinències extraviades a posar-se en contacte amb la nostra oficina d’objectes perduts. Quatre dies després d’aquesta, ens posem drets, treiem pit, aixequem el cap i amb la més orgullosa de les xuleries us anunciem que ja hem trobat les sabates de la nostra amiga. Donem fe del que us diem mostrant-vos un missatge que hem rebut, novament via feisbuc, d’una xiscagardiana de qui també en preservem l’anonimat.
“Ei bones! ahir vaig llegir l'article de xisca de gardi... i vai veure que algú havia perdut unes sabates... les tinc jo a casa.... la veritat és que no c com van anar a parar al meu bolso, juraria que algu me les va donar... però, bé les tinc... :) no sé si seràn aquestes les sabates que busqueu... amb qui he de contactar?”
Xisca de Gardi ha tornat a mostrar la seva força. Xisca de Gardi no falla mai. La seva efectivitat és tan espaterrant i puntual que a hores d’ara agents federals del Pentàgon estan fent les maletes per agafar un vol secret des de l’aeroport JFK amb destinació al Pla de Martís amb la missió especial d’analitzar la logística del nostre funcionament. Estem començant a rebre pressions. Pretenen forçar-nos a convocar noves crides dirigides a localitzar en Bin Laden, l’Atlàntida i tot tipus d’obres d’art i delinqüents en condició de desapareguts. Els estem esperant. Ens trobaran acompanyats dels nostres abugats per deixar-los clar que la maquinària xiscagardiana no està a disposició de sotileses com la seguretat nacional o el patrimoni cultural. En nostre engranatge només entra en funcionament quan qui realment ho precisa forma part del més preuat tresor mundial, o sigui nosaltres. Xisca de Gardi al servei de la gent de pro. Visca nosaltres, els que son com nosaltres i qui ens retorna les nostres coses!!!

Fum, fum

Bones Festes i Feliç Any Nou! Vinga xampany, música i torrons! Alegria, alegria! Ai, aquestes calcetes vermelles, tan petitonetes! Festa, festa!
Eo, què hi ha algú? Osti, quin silenci tan fúnebre; fa com mitja basarda i tot. Hola. On sou? Collons, quin fred i quin mal de cap.
Quant deu faltar per setmana santa?

dijous, 7 de gener de 2010

Oruxo Xamima

Dinar de Santa Companya a l'Hostal de Sant Miquel: el Gallegu, en Vaqueta i un servidor de vostès i de Déu. Ens hem galdit amanit, pot i tripa, cigrons, mongetes, arròs a la cassola i carn a la brasa. A fora queien volves de neu i per les muntanyes d'aquells encontorns s'hi enfilava una mantellina de boira. La Vall de Campmajor tenia una fesomia esquerpa, feréstega, com ha de ser i està escrit en algun lloc. No ens agraden els climes i els paisatges manyacs, ha de fer fred, ha de ploure, han de caure volves de neu i clavar-se sobre la terra. En Planaferrana s'ha passejat per l'hostal amb la seva armilla de Can Prats Sala. Què seria l'hostal sense la visita a l'hora del cafè de l'alcalde. Riure sorneguer, mirada d'esquilet, bromes suades, l'alcalde és l'autoritat per excel.lència, faci fred, nevi o caigui un xàfec descomunal. Amb Santa Companya hem repassat l'estat dels nostres projectes, tot va bé, tot s'enfila. Hem fet via cap al Terraprim i el Gallegu i jo hem entrat a Xisca. D'allí m'ha lliurat una ampolla de l'Oruxo Xamima. Licor de vida, de la terra, de l'esplendor de Finisterre i dels confins de l'apòstol. L'he col.locat en el seient de l'acompanyat: com ha de ser, un Oruxo Xamima no pot viatjar al portabultos, no pot dur-se de qualsevol manera, ha de viatjar com una persona, amb totes les lleis i tots els drets possibles. Aquesta nit quan a tot arreu neva, gela, glaça, plou abundosament i ens frega el pitjor vent de les Sibèries, quan tot sembla una devastació de tundra, hem begut una copa de l'Oruxo Xamima. El licor d'un groc verdós ha traspassat el llindar dels nostres pal.ladars. Feréstec i alhora perfumat, dur i aromàtic, escalf de la terra i manyagoia festiva. Els gaèlics tenen la seva aigua de vida, els de Banyoles tenim l'Oruxo Xamima: beure dels temples sagrats, recull de totes les herbes, temps de Finisterre, abric en aquestes nits polars. El nostre país és un glop d'Oruxo Xamima, història i vida dels avantpassats, de les generacions que ens han batejat, dels dies feliços dels nostres infants, salut, vigor, i un altre glop de la vida catalano-galega. Monforte és el dotzè municipi del Pla de l'Estany, el tretzè és Barcelona i el catorzè: Galdakao.

dilluns, 4 de gener de 2010

Xisca de Gardi, secció objectes perduts

Ahir em vaig trobar un missatge al feisbuc. Com ja deixa entreveure el Comitè d’Orriols, els de Gàrgoles vàrem muntar una petita festa al pavelló per celebrar l’arribada d’un nou any. Res, una reunió íntima d’uns quants milers de persones. Aquest tipus de celebracions acostumen a resoldre’s amb un extraordinari nombre d’intercanvi de pertinences que fa que difícilment arribis a casa amb la mateixa jaqueta, bossa, jersei, xal o corbata amb la que n’has sortit. A diferència de la fira de Mieres, aquest es produeix de forma absolutament aleatòria i involuntària. Si el global de permutes s’efectua de forma compensada i ordenada les conseqüències no han d’anar més enllà d’intentar obrir la porta de casa amb unes claus mai vistes o rebre trucades de desconeguts a un telèfon que no et sona de res. Fets, d’altra banda, que sumats a l’estat de cansament natural i “potser” alguna beguda en mal estat només fan que la consciència es mostri un pèl lenta alhora de adonar-se’n de tal insignificant confusió.
Els problemes més greus vénen quan algú, amb més o menys mala fe, arriba a casa seva amb més jaquetes, mòbils, carteres... de les que duia quan n’ha marxat, cosa que comporta forçosament que algú es trobi en la situació justament contrària i com n’és el cas de la persona que via feisbuc va contactar amb mi.
Tornant al missatge, una mossa de qui no en revelaré la identitat, em comunica que durant la nit de cap d’any va extraviar les sabates. Servidor de vostès que més d’unes xancletes ha perdut al Club Natació i moltes vegades s’ha deixat les botes al vestuari de l’Atlètic, no serà ara qui es sorprengui o garbelli hipòtesis de quines vies poden desembocar a perdre de vista unes sabates en els transcurs d’una festa de cap d’any. No obstant, aquest cas em porta a plantejar-me el meu propòsit per aquest 2010 i que no és altra que el de resoldre aquesta “confusió” intentant restablir l’equilibri d’una sabata per peu.
Vull fer una crida a tota la població: Si algú de vosaltres va veure una persona de quatre grapes amb dues sabates per guants, qui de vosaltres alhora de despullar-se hagués de descordar-se quatre nusos o tingués la sensació de portar uns mitjons massa gruixuts, si algú va veure un parell de despistats/des esmorzant unes espardenyes o situacions quotidianes d’aquesta tipologia, té el dret moral de comunicar-ho a Xisca de Gardi secció objectes perdut. Quedi dit.

Elroytlanphear ens escriu

Es veu que aquest bloc deu ser lligit hasta Navata com a mínim. Perquè ens escriu algú que no l'entenem pas de ben re. Es diu Elroytlanphear i deu ser de Ca l'Elroytlanphear de Navata o podé de Madremanya. La gent es complica la vida que és un contentu. Poguent-se dir Martirià o Xicu, i podent tenir un cognom castís va i es fa dir de qualsevol manera. O i lo més bonic que ens surt amb estirabots que no els entenem pas de cap de les maneres. Ens diu "hello nice" i no sé pas què més i es queda tan pantxo. Amb lo poc que costa dir "què? vas bé, manyac, com et prova, l'any? La família bé, gràcies." I va i ens parla amb una cosa que si no fos que no sabessim que és de Navata ens pensaríem que és inglés. "Hello nice to meet u" ens diu l'Ellroytlanphear i això cap a la part de Navata vol dir que "Gel Ou nais tu mi tiu". Anem a desxifrar la frase: gel és gel de tota la vida, malgrat tabé li podem dir glaç, ou és l'ou de gallina o és l'ou dels baixos, nais és l'abreviatura de nonis que vol dir no. "Tu mi" no vol pas dir re, és per decorar la frase, per fer-la més greixanda. Tiu és l'oncle. La cosa quedaria així: "L'oncle no té pas gel ni ous". Ja sabem que la frase és una mica estranya. Però no em direu que és estrany que ens escriguin des de Navata i es facin passar per inglesos. I a més es busquin un nom tan estrafolari com Elroytlanphear. Són coses de Xisca de Gardi. Qui els entengui, que els compri.

dissabte, 2 de gener de 2010

Cap d'any 2010

Vam celebrar el traspàs de l'any gràcies a l'amable hospitalitat d'un senyor de Banyoles: en Lluís Vilà i Vendrell, que a més és un exquisit artista però això ja n'hem fet esment en d'altres fulls. El nostre Ajuntament s'ha entestat en organitzar cap d'anys fora muralles, en el recòndit i més aviat tètric espai de la Draga. La Draga, com és sabut, és aiguamoixos i bressol de temibles bèsties. No ens estranyaria que entre els concelebrants hi hagués el nostre Samora tan avesat a jugar amb foc i a esmascarar-se seguit els dictats del maligne. Nosaltres, gent d'ordre i de llei, vam preferir l'aixopluc de dintre vila per rebre el 2010. Va ser-hi present el bo i millor de Xisca de Gardi- si exceptuem en Llobarro i l'inefable Samora- i vam despatxar-nos un sopar servit, i cuinat, per la destacada joia de la restauració local: Can Xabanet. Del sopar i de la festassa no en donarem detall perquè això no és pas una crònica de paper cuixé. Només descriure la vistosa panoràmica de la Casa del Senyor Vilà: des del balcó s'abasta un tros de la magnífica Plaça, que l'Arquitecte Moner va definir amb precisió com un espai urbanístic on es sobreposen diferents places. Des de casa en Vilà l'esplèndida nit del 2009 al 2010 es contemplava la placeta que hi ha davant de l'Ateneu i les voltes que van a petar al carrer Mercadal. Els llums del carrer, esgrogueïts i volgudament migrats, ens oferien una visió immortal d'aquest empriu de Banyoles: les pedres velles i els llocs antics de nit restaven impassibles al pas frenètic del temps. En Llamaraques van rematar la vetllada amb una frase solemne "vinc a Banyoles a fer diàlisi lingüística". Es a dir ve a Banyoles a purificar la llengua que a Barcelona grinyola, s'arrossega i s'omple de verdet. Dues imatges fascinants: la plaça inalterada i la llengua viva. Això és Xisca de Gardi. La nostra gent, el nostre temps, la nostra llengua, els nostres carrers, i que les úniques companyies forasteres siguin les de la ginebra i la tònica. Vet aquí. Debi guard que ens ho canviin.