dijous, 21 de gener de 2010

El Carrer de la Constància

Fa molts anys, un piló, un amic meu havia descobert un carrer emocionant i ple de perills. Era el carrer de la Constància que comença per la part de la Porta del Forn i voreja la Providència i els seus horts. Des de la Porta del Forn, el carrer de la Constància ens semblava un raconet ombrívol, un cul de sac tapissat de paia i fems que produia una vella casa convertida en corts d'animals. Però aquell carrer amagava una sorpresa per a les nostres bicicletes. I seguint el consell de l'amic vam decidir aventurar-nos a traspassar els límits impossibles de la Providència. Al principi vam pedalar amb una marxa lenta, expectants, esperant què podia haver-hi a l'altre costat d'aquell raconet ombrívol. Vam dibuixar la corba. I de seguit ens vam trobar amb un món nou. Ens vam sentir descobridors. El carrer es convertia en escales i les nostres bicis, sense proposar-s'ho, agafaven una marxa precipitada, embogida. A un costat hi teníem els horts de darrera de la Providència que sobresortien amb el seu fulgor vegetal, amb els seus colors de resplendent harmonia. I a l'altra costat emergia una casa colossal: Ca l'Ametller. No vam tenir temps de retenir les seves formes perquè les escales ens enviaven fins avall on anàvem a petar a la fàbrica de la Cola. Aquella descoberta ens va deixar corpresos, garratibats. No vam trigar ni cinc minuts en fer de nou el carrer de la Constància. En dibuixar el revolt de la Providència, en veure la frondositat dels seus horts i en quedar-nos esbalaits davant la magnificicència del casalot de Ca l'Ametller, sempre retallat pel sol, sempre perdut en la nostàlgia dels vells temps, sempre desbordant un fastuós aire senyorívol. Temps després he passat per aquell carrer i tot i que me l'han canviat, i tot i que s'han perdut els horts i Ca l'Ametller ha quedat rodejat d'edificacions i naus industrials, el sol de mitja tarda pinta i rovella aquelles pedres antigues. I miro els escalons del carrer, i tot i semblar-me molt més inofensius que en aquells dies que els feiem en bici, puc assaborir tota l'emoció d'una descoberta fantàstica. Perquè ser un infant és això: fer dels teus dies una sorpresa contínua. I és aquesta la gran consigna de Xisca de Gardi: negar-nos a créixer i viure cada dia com si fossin uns esquilets. Vet aquí.