dimarts, 19 de gener de 2010

El gos carmellós

El que és una vergonya és que s'hagi perdut "gos carmellós" com una manera de respondre a una ofensa o a una falta. La gent està cada vegada més cardada del cap perquè no pot esplaiar-se com Déu mana. Si a un català li cau una pedra sobre el peu no es pot esperar que respongui un "merda" o un "joder" dues expressions forasteres, fades i sense arrel. El català ha de convocar els seus propis esperits, ha d'alliberar-se del dolor, ha de desfogar-se. I què millor que els insults que sí formen part de la nostra llengua, i per tant neixen i broten en el nostre cap, que expressen el món que portem a dintre, que són lletres i signes i sons que duem gravats a foc i sang a la nostra pell. Quan un vailet ens escarnia o ens volia cardar a les caniques el miràvem amb odi i llavors li llançàvem la frase demolidora i definitiva: "ets un gos carmellós". Ho dèiem amb les dents serrades, pronunciant cada lletra com un cruixir de queixals, tancant els punys fins fer-los enrojolir de sang. Podé el vailet seguia cardant-nos, o podé ens fotia una coça o podé arrencava a córrer però el cas és que havíem ens havíem esplaiat. Gos carmellós té una sonoritat rotunda i majestuosa, no és una frase sinó que és un tret que espetega contra la cara. Gos és un insult molt complert, és com un complex vitamínic, vol dir moltes coses i quasi totes dolentes. S'hi afegim carmellós l'insult ja agafa un aire de malefici. Carmellós evoca aquells nanos deixats de la mà de Déu que deambulen amb mocs verdosos penjant dels foranius del nas. Es una imatge que ens reporta una certa desgràcia i misèria. Gos carmellós és d'una complexitat tremenda, si ens anomenen d'aquesta manera ens declaren mitja guerra i ens estan aventurant a una baralla sense quarter. Les parelles lingüístiques, aquesta magnífica causa ciutadana a favor del català, hauria d'introduir el tema dels insults. S'haurien de trobar diverses parelles lingüístiques i insultar-se a tall de boig. I que els nostres insults no es perdin. Si una llengua és un món, un insult és un bosc: un lloc ple de vida, oxígen i misteri. Per donar exemple, i sense que serveixi de precedent, deixaré que en Samora o en Mastegatatxes em diguin "gos carmellós" el primer dia que em vegin.

2 comentaris:

estrip ha dit...

me l'apunto i contribuiré a la salvació del insult!

iaiapunkarra ha dit...

Jo el que dic de tant en tant és allò de "gos tinyós". Carmellós no ho havia sentit a dir mai.