dijous, 14 de gener de 2010

El senyor Badia

El Senyor Badia era el mariscal de camp del Casa Nostra. No se'l cridava pel nom, ni per cap motiu, ni tan sols pel cognom pelat. Se l'esmentava amb el títol de senyor perquè ell era el mariscal de camp, l'oficial en cap, el general de divisió. Podia vestir roba de trebai, podia portar un tractor, podia fer feines d'estrassa però el senyor Badia no perdia mai el seu aire distingit, el seu posat d'oficial d'acadèmia, el seu caràcter majestàtic. Hi ha gent que la vesteixes amb la roba d'un almirall i sempre serà de pa-xucat-amb oli. El Senyor Badia era distinció, cerimonial, un punt d'aristocràcia rural. El Senyor Badia sempre caminava, o conduia, amb el cap test, mirant cap a l'horitzó, encara que l'horitzó fos una avinguda de caquis, una torre del rellotge o un passeig de cirerers. El Senyor Badia tenia la pell colrada de la gent que trebaia sota el sol, contra el vent, malgrat les gelades o a pluja batent. Era un home cepat, imposava el Senyor Badia. Però el que més es temia d'ell era el seu innegable principi d'autoritat. Els vailets en feiem de l'alçada d'un campanar. Ens perdiem i ens esgarriàvem en aquell pati interminable del Casa Nostra. I se'ns acudien ideies de saltamarges, de petits bandits, de salvatges amb bata d'escolaritat. Aquí on veus gent decent, endreçada, que avui en dia regenta negocis o té responsabilitats molt serioses., ahir eren petits esquilets perduts en aquell pati fantàstic, inacabable. De no ser pel Senyor Badia tota aquella turba hauria rebentat el món, engegat una nova revolució de guillotines i desordre, hauria capgirat la llei de la gravetat i subvertit l'ordre natural. El pas del tractor del Senyor Badia tenia uns efectes paralitzants en tots nosaltres. Quedàvem glaçats, quedàvem immòbils, quedàvem adotzenats. Quan convenia, ens engegava un crit i llavors tots fugíem escagarrinats. La subversió s'evaporava. Quedava el seny i la disciplina d'un mariscal de camp que per imposar-se no va haver de disparar cap tret: solament demostrar que enmig dels cirerers, dels caquis, de la torre del Rellotge, dels jardis de Santa Gemma i dels camps de fútbol hi havia un ordre natural. Sense proposar-s'ho, aquell home era un dels nostres millors mestres.

1 comentari:

carmen ha dit...

este señor tan galantey buena persona