dijous, 25 de febrer de 2010

L'Eufòria continua

Trobada casual d'atlètics a Girona. Els de Banyoles estem pertot arreu i quan ens trobem a can foraster sempre acabavem parlant de temes d'interès. Es a dir parlem de temes de Banyoles que per això és el centre magnètic del món. Segons l'artista Vilà en Dalí va errar en la seva atribució a Perpinyà com punt genital del cosmos. Estava clar que el gran Salvador es referia a la nostra còsmica i fabulosa Banyoles. Total ens hem trobat atlètics a Banyoles i de seguida he copsat aquest estat d'eufòria que viu el nostre club prodigiós. Ha encadenat resultats que ens han fet passar de l'optimisme realista al convenciment que vam fer la millor de les tries. Podíem haver escollit ser socis de qualsevol equip del món- n'hi ha per donar i per vendre- i vam anar a fundar la mística, l'heroisme i la grandesa en un únic club. Anem llançats i seria convenient que els altres equips de la tercera ens deixessin passar. Els mites no poden enfangar-se, els mites no poden esperar, els mites han nascut per tocar el cel amb els dits i per beure's una Atlètica entre els núvols gasosos de la Via Lactea. Ara ja hem tastat el triomf i ens prova, ens fa sentir a prop de la plenitud. Ho veig en qualsevol cara d'un afeccionat a l'Atlètic: desborda entusiasme, mostra una alegria intensa i acolorida. No hem fundat un club, hem fundat l'Illa del Tresor. L'Atlètic és una mina de diamants de la qual en som propietaris i accionistes principals. Si ens veus somriure pel carrer és que soms de l'Atlètic. Soms de l'Atlètic, collons.

dimecres, 24 de febrer de 2010

En Pere de Can Mià, Guanyarà

El Rei del Rostit, aquest monarca que habita a la rodalia de Palol, ha vençut la primera batalla del seu via-crucis particular. Els jutges i tota la patuleia han topat inesperadament amb un home que es fa el rústic però és me' llarg que tot el Poder Judicial junt i arreplegat. Podé aquesta gent es va mirar en Pere i no en va donar un duro. La gent estirada es mira els pagesos de soca-rel amb una suficiència malaltissa. Un pagès com en Mià és un home que ha anat a la més selecta de les universitats: la terra. La gent de peu pla sap de lleis perquè ha après a distingir el que és just del que és injust. Els pagesos quan n'hi fa alguna, no hi ha imperi o rei que pugui aturar-los. Mireu en Verntallat, mireu en Serrallonga, mireu els Segadors, mireu els Rabassaires. Mireu tots els que s'han alçat des del fons del temps, que deia en Raimon, i han fet el crit al cel, i han mogut cel i terra. Es van pensar que en Mià seria manso i manyac. Van pensar "aquest pobre home, a pagar li toca". Però els pagesos si hi vas de bones són capaços de parar-te la taula i convidar-te al millor que tinguin al rebost. Si hi vas de males, ets pell. El Rei del Rostit i el seu Palau de la Pagesia s'han convertit en un malson pels de la toga. S'han trobat amb un os de mal rosegar. I aquí estem. En Pere ha vençut la primera batalla. I en vindran més, perquè té la raó i ell ho sap, i nosaltres ho sabem, i la terra també. I contra això, fillets, poca cosa s'hi pot fer. La raó s'obre camí com una riuada, i s'endú togues i perruques, s'endú llana i pillets, s'endú tota la faramalla d'aquesta cosa postissa que es vol dir llei i que no és res més que romanços. Pere, a disposar, el poble del Pla de l'Estany amb un dels seus fills prodigiosos!

diumenge, 21 de febrer de 2010

Topologia

Si observem els excrements de diferents esser vius atenent només a la seva topologia, es dir, les característiques de la seva forma, convindrem que la varietat és aclaparadora, aparentment inesgotable, no exempta de certa bellesa intrínseca. Des dels petits esferoides de les ovelles –negres, brillants, quasi perfectes– fins les immenses estructures bovines, extenses i flonges, amb una geometria que recorda vagament l’estructura d’una galàxia lenticular, la extraordinària multiplicitat de formes aparentment inexplicables pot arribar a trasbalsar l’observador poc experimentat. Dins aquesta diversitat destaca, per insòlit, l’excrement humà. Em refereixo, naturalment, a l’excrement humà lliurat a la seva disposició natural, no constrenyit als limitis artificials d’un vàter que deformin i desvirtuïn la seva evolució topològica. En aquest cas, l’excrement humà adopta la forma característica d’ensiamada, o espiral, amb el centre una mica aixecat. Pot variar lleugerament la textura o el color, però la forma ha restat pràcticament inalterable durant generacions sense distinció de raça, sexe o nivell social. Tant és així, que la forma espiral apareix des de la més remota antiguitat, dibuixada o esculpida, a totes les civilitzacions fins la època contemporània. El popular grafisme de l’arrova, associat a les més modernes tecnologies de comunicació, no és més que una reminiscència del instint atàvic de representar, com sigui, la forma de l’excrement.
Doncs bé: si ara considerem l’estructura social humana com un excrement més dels que acabem d’estudiar, advertirem que la seva forma és piramidal, amb els diferents sostrats disposats ordenadament des de la base –molt ampla– fins al vèrtex –extraordinàriament prim– d’acord amb el nivell econòmic de cada component. Aquesta estructura sembla molt estable i capaç de resistir el pas del temps i les inclemències. És desaconsellable qualsevol intent de furgar dins seu –amb un palet o, encara menys, amb el dit– moguts per l’interès científic o la simple curiositat. Les conseqüències que es poden derivar de tan imprudent acció son imprevisibles, des de la picada d’insectes verinosos fins a greus infeccions oculars, sense oblidar l’espantosa ferum que desprèn degut al seu estat natural de corrupció.

dijous, 18 de febrer de 2010

La fàbrica

Can Constans va ser, durant tres istius, la meva fàbrica. Allà als aprenents com jo els tocava fer feines com encolar cadires, matar cantos, fer tauletes i escombrar. Fotíem més hores que un rellotge i aquella santa casa era un embalum d'una fressa eixordidora i, a vegades, una ventada de polsim i de serradures. Les màquines eren traïdores i feien el seu respecte, quan algú els hi agafava confiança hi perdia algun dit. Poca broma. Hi havia racons fabulosos. Com els pixaderos on ens escapàvem per fumar i per fer la xerrada. I aquella màquina de begudes de la qual, de tant en tant, ens servíem alguna cocacocala o, si estàvem més inspirats, alguna cervesa. Allà dins vaig conèixer gent prodigiosa que encara, amb el pas del temps, recordo i formen part del meu catàleg d'amics i persones respectades. En Nicasio, gallegu com en Mati, un colòs criat a Hamburg que em va ensenyar les primeres paraules amb alemany que ara a penes recordo. O en Toni Rojo. O els Castro, oncle i nebot, o en Molito i l'Eduardo, l'Octavio, en Pirri, en Biel, l'avi Prats, en Malagón o en Ferriol. A vegades tanco els ulls i els veig a tots al seu lloc, amb el mono o la bata verda, enfrontant-se als mobles, contra les hores que no passaven, mirant de reüll aquelles fresadores o aquelles serres que tenien un fil enganyós, traïdor. Veig a l'Estanyol, en Lleó, en Xavi, en Fonso, en Serra de Borgonyà, en Manolo l'encarregat. I en Joan, en Xavi i en Pere que els veia entrar cada matí ordenadament, en silenci. Jo, petit com era, sabia que al magatzem de la fàbrica hi havia el meu pare, i això ja em feia estar tranquil. Ara, es com si veiés de nou els colors pesats de l'ambient i el verd aclaparador amb que estaven pintades totes les màquines. Sento, de nou, l'olor forta i fonda de tota la fusta estibada. I és com si pogués escoltar el so devastador de la sirena del matí o de les 2 de la tarda, la sirena de començar. I com aquell so tortuós, misteriosament, es convertia en un himne alliberador quan era l'hora de plegar o quan havia arribat el divendres. He passat mil vegades per aquell llamp d'edifici, he vist mil vegades les lletres orgulloses de Constans SA, he pensat mil vegades en tots els amics i la gent admirada que hi ha allà dins. Es la nostra fàbrica. Gràcies a la fàbrica el pare m'ha pagat els estudis i és això, i els dies de treball allà dins i tota la seva gent, que em fa pensar en ella, en les hores, en els dies difícils que ara passa, amb la incertesa del seu futur. La trompada de la crisi, traïdora com una d'aquelles fresadores, planeja sobre la fàbrica. I jo vull sentir, ara i sempre, el so de la seva sirena. Serà el senyal que no hem perdut una part fonamental del nostre orgull.

Dingú

Dingú és un pronom banyolí o comarcal, tabé molt estés per les nostres terres germanes. En Fabra es va esverar quan el va sentir i amb la seva mentalitat ordenada d'enginyer va decidir apartar-lo. Tapoc és plan que els pronoms i les paraules s'acabin escrivint com la gent de cada comarca decideix pronunciar-los, va pensar el mestre que a hores d'ara és enterrat a Prada de Conflent, al costat de tants i tants banyolins. Però dingú sona més bé que ningú. Si ningú vol dir "cap persona" dingú sembla que vulgui dir "a cap persona restant-hi un o dos". Dingú és una buidor encara més definitiva, una soledat espantosa, una absència completa i basardosa. La gent que diu "dingú" sap que s'ha de dir "ningú" i com que ho sap es permet el luxe, i el capritxu, de pronunciar ningú. Això és com el xofer que va amb el seu auto tan campante i que sap menar-lo la mar de bé i que es permet, amb els galons que la vida li ha donat, conduir amb el braç a fora i forgant-se el nas amb el dit índex de l'altra mà. Dingú l'hi ha d'explicar re. Això és com el biciclista que, a base de fer molta ruta i moltes hores de marxa, pedala sense mans. Dingú li ha de demanar explicacions. El dingú ens surt de la boca amb la lleugeresa i el panxacontentisme d'un rot, ja sabem que no està bé però el sol fet de llançar-lo ens produeix un alleugiment complert. Satisfactori. A la mainada, quan van a estudi, els mestres s'esforcen per portar-los pel camí recte. I van polint totes aquestes coses naturals, un xic ordinàries, que són del nostre cor més que del nostre cap. Malu. Mal fet. A la mainada se'ls ha de deixar que els brolli la llengua antiga i poderosa que porten de casa. Que campi pel carrer com un gat escuturit. Que ragi esquitxant-ho tot com una d'aquelles fonts de les cantonades. S'ha de dir dingú perquè sí, perquè ve bé, perquè és natural i perquè, al cim, dingú és més ningú. Molt més. Així és que ja ho sabeu: "no soms dingú.

dimecres, 17 de febrer de 2010

Tornem a casa!!!

I el temps que feia que teníem ganes d’anunciar-vos això! Tornem a casa! L’Atlètic recull els trapaus i es prepara pel retorn al Camp Vell. Aquesta és sense cap mena de dubte la millor de totes les notícies que s’han produït aquest 2010, doncs més enllà de traslladar els entrenaments i partits de futbol un trist quilòmetre de distància, la tornada a casa és la tornada al paradís.
L’Atlètic tornarà a jugar a hores dignes de la nostra afició. S’han acabat aquells partits a les vuit del vespre amb el bar tancat i la fred a dins els ossos. A partir d’ara tornem al nostre horari i la del bar serà la última porta on fotrem el cop de clau. Ara, i després d’haver jugat gairebé tota la primera volta a domicili, s’afronta una segona volta amb tot un reguitzell de partits a casa, on s’hi espera veure a tota la seva afició.
L’Atlètic es presentarà aquest dissabte davant la seva afició fent gala de la nova equipació, del nou parquet de joc i amb l’aval de dos mesos sense conèixer la derrota. A sobre, tot plegat queda engrandit per la coincidència amb el derbi amb el Camós, amic però rival.
Per aquests motius, i per les ganes de tornar-se a retrobar amb el gruix dels seus, el nostre club, com és habitual, prepara activitats per dissabte. Convé estar molt atents a la seva web www.atletic.cat on pertinentment ens faran cinc cèntims dels actes.
Amics, l’Atlètic ens reclama i ens hem de posar en guàrdia. En Mastegatatxes hi serà, no ho dubto, i el Comitè d’Orriols em va confirmar ahir que la seva previsió el situava molt a prop del Camp Vell i amb l’agenda buida, cosa que en facilitava molt la presència. Jo hi seré, ho asseguro.
És l’hora de tornar al Camp Vell, d’anar a recollir el carnet (qui encara no ho hagi fet), és l’hora d’entrar al maiespeis dels amics Josephine www.myspace.com/josephinelibido i escoltar el seu particular himne de l’Atlètic. Una oda al nostro club que fa trempar com un boig i ja t’encamina cap al santuari de l’esport Banyolí.

dimarts, 16 de febrer de 2010

Les Llevantades

Les Llevantades formen part de la nostra vida i dels nostres dies. Una Llevantada és un cel espès, carregat de pluja i que no se'n vol anar ni amb aigua bullenta. Dies i dies seguits de pluja. Caient per tots costats, fent rajar les canals i atipant els embornals, botint basses per tots costats i fent que la terra s'estoveeixi, i amarada d'aigua es vagi esqueixant. Les llevantades, com la d'aquests dies, et feien quedar a aixopluc, mirant el cel mentre rere el clatell espetagava el foc a terra. A casa meva, tanta pluja produia unes senyores goteres. Llavors era qüestió de localitzar-les i col.locar al dessota una bona galleda. Aquella era la música de les llevantades: un repicar de gotes sobre la teulada i el so agre de les gotes omplint el plàstic de la galleda. Semblava que el món s'anava acabar d'un dia a l'altre. Plovia durant tota la nit i t'aixecaves sentint, de nou, el percutir carregós de la pluja. Per sortir al carrer era qüestió d'embotir-se un bon anorac, unes bones botes d'anar a pescar i un llamp de paraigües. I era això: travessar aquells carrers que tenien el color del plom gastat i anar veient com totes les voreres eren una estesa de paraigües negres. Tot era molt fosc, amb una llum molt migrada, molt tèrbola, i l'aigua s'anava escorrint per totes les canals possibles. Aquell diluvi mig universal i mig comarcal feia la sensació que s'havia apoderat de tots nosaltres. "Quin ploure" deia la gent a l'entrar les botigues i espolsar el seu paraigües. I tothom feia que sí amb el cap i vigilava, amb una mirada de reüll, que ningú s'endugués el seu paraigües. Però les llevantades tard o d'hora s'acabaven. I llavors miraves el cel i semblava impossible que estigués serè, i que les bromes haguessin marxat cap un altre país.

dissabte, 13 de febrer de 2010

La Cedó

La Cedó és una bèstia del Teatre. Ella destil.la i supura Teatre. Ella injecta i reverbera Teatre. El Teatre és moltes coses, i totes elles díficils i d'una complicació quasi alquímica, el Teatre per començar és l'ocupació elegant de l'escena. No és fàcil, hi ha qui per l'escenari es passeja com un vulgar elefant de peluix, hi ha qui senzillament desapareix. Mestressa i senyora de l'escena, la Cedó pot fer el que vulgui i quan vulgui. El Teatre també és el domini de la veu i l'expressió. Hi ha gent que diu el seu text amb una trencadissa, hi qui s'esgargamella, hi ha qui fa anuncis de parades de metro. La Cedó precisa la seva dicció i la seva veu s'enfila cap on explota la llum i el so. El Teatre de part de bo és jugar amb la veritat, i hem vist molts de personatges esfilagarsats, romputs, carregosos i prescindibles. La Cedó i els seus personatges van de veres, són d'allò tan xiscagardià que en diem "de part de bo". La Cedó és teatre i a través dels seus ulls, grossos i infinits, s'hi projecta la veritat que porta a dins, la solvència que porta a dins, la profunditat que porta a dins. Aquests dies la Cedó ha tingut un petit ensurt, una trompada domèstica però traïdora, i ha hagut de suspendre classes, assajos i l'estrena de Tots Som Pops a la Planeta. L'esperada estrena del 20 de febrer. La Cedó, postrada al llit, sent la fiblada de les bèsties que no poden fer-se seva l'escena i el text, el teatre que tan porta a la sang. Els seus admiradors només podem fer que aclamar-la. Es l'aplaudiment, sonor i aclaparador, el que transmet l'ànim als artistes. Aquest punt de força que es projecta des de la platea i que arriba fins a l'escenari, i que fa que el més exhaust i fos dels artistes es reviscoli, agafi moral i es digui "hi tornarem, aviat". Es això, i cap més altra cosa, La Cedó aviat sortirà del llit per fer el que ha vingut a fer aquest món: menjar-se el Teatre a cops de vida i de veritat.

divendres, 12 de febrer de 2010

L'efecte hivernacle

Qui torni a parlar de l'efecte hivernacle li cardem una cara de mans. Efecte hivernacle! Ens prenen per tavernacles? Per gamerussos? Quins dats pel sac! Carda un fred que pela, que esqueixa la terra, les temperatures van de cap per avall, i ells a parlar que la terra s'escalfa. S'escalfa si estàs al costat d'un foc a terra amb unes bons socs i un porró de vi negre. S'escalfa si et fan eixeres i ella és manyagoia. Efecte hivernacle? Però que no han sortit a fora? Que no veuen que aquest febrer no hi ha qui el resisteixi. Se'ns gela la sang, se'ns clivellen els ulls, ens tremola la pell, s'esbardellen els queixals i ells ens parlen d'efecte hivernacle. Llamamau quina colla de xarlatans de Fira de Sant Martirià venent torrons científics. Mira que ja ens feien gràcia els hiverns que podíem menjar gelats i veure les mosses amb samarretes de tires. Mira que pensàvem cardar l'estufa de butano daltabaix de la finestra o dur-la a la deixalleria per canviar-la per un microones. Mira que ja ens havíem fet la il.lusió de pensar que tot l'any seria estiu i que ens cardaríem un fart de jeure sota l'ombra d'un roure i cardar titits de porró mentre el sol ens amanyagaria els dits del peu. Quan ja ens havíem cregut aquests embusteros, torna l'hivern de part de bo. Sense manies. Un hivern a pit descobert. Amb el ganivet a la boca i amb cara de molta mala llet. Un hivern que ens diu "ep, tu, fotut burro, què t'has cregut? Ara que t'he arreplegat, veuràs quin pa que hi donen". L'efecte hivernacle deu ser als laboratoris dels xarlatans on es pren grifit tot lo dia. Sortiu a fora amb mànigues de camisa i xancletes! Sortiu, els que prediqueu l'escalfament de la terra! Sortiu si teniu pebrots! I coneixereu aquest hivern de tota la vida.

L'auca del jutge

El Gardi sempre troba el lluci que li planta cara. El lluci troba una cullereta que l'arrossega cap a la superfície i és pell abans que pugui dir bon dia. El gat es carda el rataliu que s'ha cardat el formatge. I quan el gat es llepa els bigotis ja té un gos que li mira el clatell. El gos sempre serà abordat per un gos més gros. I aquest per un senglar que no mirarà pas prim. El senglar lleparà just quan passi davant del post d'un caçador. Es llei de vida. Tabé el randell et pessiga i quan et clava la fiblada li fots una plantofada que el deixes planxat. La vida és això cop i patacada. La mosca cau a la teranyina on l'espera l'aranya. El dragó talaia l'aranya. El gat al dragó i anar fent. Es pensa el jutge que la llei de vida no fa per ell. Que ell està en un estadi superior resguardat del vent i del temporal. Pel seu despatx passa gent i els envia a galeres, a presidi o a on sigui. Davant de les uieres del jutge van desfilar independentistes, no se'ls va escoltar quan li digueren que havien rebut de valent, no els va voler creure, no els va donar cap oportunitat, i en cabat els va fer engarjolar. El jutge sabia que l'únic delicte d'aquella gent havia estat plantar cara a Espanya en lleial fidelitat a una consigna antiga del nostre poble. La gent ha de respectar la memòria dels seus avantpassats abans que totes les lleis dels forasters. Però el gardi que s'ha cardat la gambússia algun dia es troba amb un gat que se'l poleix. I aquest jutge de mirada tenebrosa té ara mala peça al teler. Altres com ell el jutgen. Sobre les lleis dels forasters s'imposa, implacable i aplastant, la llei de vida. El gat que encara pal.ladeja la sardina no sap que al clatell hi té el gos, i aquest un elefant. I anar fent. El penjat s'ha cardat el fetge del primer jutge. Al rebost n'hi té quinze més. Com sempre han dit els nostres "Visca la Terra, mori el mal govern".

dimarts, 9 de febrer de 2010

Himne a l'Atlètic

Abandona l'Atlètic el Camp Nou. Ara que havíem començat a tastar el gust dolcíssim del triomf. Però el Camp Nou no serà una etapa ocasional. Hi tornarem. L'Atlètic ha pres mides i això li servirà per tornar-hi d'aquí poc. No serà un trasllat provisional. L'Atlètic tornarà al Camp Nou per quedar-s'hi, per convertir-lo en el seu fortí, per exhibir el seu gran fútbol just a tocar l'Estany. El Camp Nou va fer-se per albergar l'Atlètic. Algú va pensar en clau de futur i es va dir "aquí hi jugaran futbolistes de part de bo, nois que sentiran el fútbol de veritat". Ara se'n van cap al Camp de Fútbol Vell. Es una penitència que hem de passar, és una penyora que ens toca pagar. El Camp de Fútbol Vell serà una etapa del nostre gloriós viatge com Les Corts van ser una etapa del FCB Barcelona. Però està clar que, en els propers anys, necessitarem un camp millor, més ample, més còmode, amb serveis adequats. Per això tindrem el Camp Nou que és el camp on ha de jugar el gran Atlètic. L'altre club de la vila haurà de rendir-se a l'evidència i acceptar que el món nou és de l'Atlètic i que el seu temps ha passat. Això són faves comptades. I només cal veure les grades del nostre Atlètic per veure que el futur ja només pot ser nostre. Jugarem al Camp Nou unes temporades. Les suficients. El camp, ja ho hem dit anteriorment, ens quedarà petit. I vindrà el temps i l'energia, i els diners i la voluntat d'aixecar un estadi enorme on l'Atlètic refulgeixi amb la lluissor esplèndida del gran club de la nostra terra catalana. Hi serem. Però, de moment, no tirem la canya gaire lluny. De moment, ja sabem que aquest episodi del Camp Nou tindrà continuïtat. La seva estada ens ha marcat els primers èxits sonats, tres partits sense perdre, i la llum poderosa d'aquest estadi dibuixa el nostre nom. L'Atlètic hi tornarà, tard o d'hora, i els altres hauran d'acostumar-se a pilotejar en el Camp Vell. La Història, amics, és l'evidència incontestable dels fets. Seguir els senyals que del cel ens arriben. Escoltar el rumor del destí. L'Atlètic ha nascut per la glòria i això, senyors meus, és una vritat com el Monestir.

El professor de gimnàs

L'hora del gimnàs a l'Institut era més aviat una hora carregosa. Acostumàvem a tenir professors indocumentats que eren l'antítesi de l'educació física. Recordo un personatge fosc i estrafet, baix i guerrell que ens va venir a segon. Un personatge que semblava haver sortit amb la llibertat condicional. Parlava castellà i això ja ens incomodava. Aquell tipus semblava que no havia fet gimnàs en sa puta vida. El primer dia ens va fer pesar i medir a tots, amb el convenciment que després del seu pas per l'institut acabaríem fets uns guerrillers del Vietnam. La mare que el va parir. Va prohibir-nos jugar a fútbol i això, d'entrada, el va condemnar al meu vudú particular. L'estrafet va ordenar que no ens presentessim amb xandall i jersei de llana, uniforme habitual en tots nosaltres, sinó en pantalons de xandall i samarreta màniga curta. Era un criminal que volia veure'ns morts de fred. Li vam fer el cas que vam voler. Però ell sempre es presentava en xandall i un jersei de llana gruixut com una mala cosa. Practicava amb l'exemple. En Florent, agut com sempre, el va batejar com el "macarenu" i va escampar la brama que venia rellotges al mercat. La veritat és que la brama semblava creïble: aquell tipus feia tota la pinta de vendre rellotges al mercat embolicats amb una saca. Fosc, agre, recelós de tots nosaltres, parlant en foraster. Un dia, arribats als volts de la Marxa dels 40, va dir-nos que podíem fer el que volguessim que ell s'havia d'entrenar per fer aquella prova. Males llengües van dir-nos que aquell tipus va arribar a la meta destrossat i prop de l'hora de tancar. Ens ho vam creure. D'aquell tipus ens ho creiem tot el que se'ns pogués explicar i fos dolent. Quan va acabar el curs, no ens va tornar a medir ni a pesar, no fos cas que el seu pas per l'institut hagués provocat l'efecte contrari. Mai més va trepitjar Banyoles. Ens preguntem com es deia i en quina galeria de convictes deu ser. La mare que el va arribar hasta parir, el tipus fosc amb jersei de la iaia segur que vén rellotges robats en algun mercat de tercera. En Florent, el puta, sempre té raó.

dissabte, 6 de febrer de 2010

Visca el Pont Major

Llegeixo al diari que un grup de veïns del Pont Major han salvat un noi de Cornellà del Terri de les flames. Aquesta gent es mereix la medalla d'or de la nostra comarca. Humanitat i coratge. Veus com un cotxe es crema amb una persona a dins i t'hi llances. Exposes la teva vida per salvar un vailet. I tant se te'n carda que les flames facin un metre i que el cotxe pugui esclatar. El coratge et crida i la humanitat és una bandera que et protegeix. Es veu que un matrimoni va ser el primer en fer el pas. La parella es diu Camacho-Presas i, tot seguit, s'hi va afegir un altre matrimoni i el seu fill. Contra les flames, contra la por, amb un gest que honora tot aquell veïnat que, per nosaltres, ja és un reialme. Han salvat un dels nostres, un vailet de Cornellà, i això ja és una notícia suficient com per agermanar-nos amb el Pont Major. En aquesta part del país no és pas la primera vegada que es produeix un gest heroic que salva gent de la nostra. En els anys de la guerra el nostre Tren Pinxo va xocar amb un camió de gasolina. Va haver-hi confusió i flames, i gent que va deixar-hi la pell per salvar gent nostra. Llarga vida al Pont Major i als seus herois. Els de la Comarca tenim memòria i la posarem al servei d'un acte de fraternitat descomunal. En recompensa, cada cop que travessi el Pont Major penso fer una mica de "gastu". Serà llavors quan m'aturi a l'estanc del meu amic Batllori i compri un Montecristo. El fumaré a poc a poc en honor i distinció d'un poble de valents, d'un poble de germans. Gràcies Pont Major per retornar-nos un dels nostres. Un vailet que, esperem-ho, se n'acabi ensortint d'aquest malson.

divendres, 5 de febrer de 2010

Tarda de pluja

El rerepaís de Cornellà del Terri és d'una profundíssima i manyaga bellesa. Ningú diria, els forasters sobretot, que a l'altre costat d'aquella ditxosa autovia el paisatge s'endolceix i es fa possible un món sense formigó i rajols. El pintor Lluís Roura va dir un dia "ens ho enrajolaran tot" i és la pura veritat. Però a l'altre costat de Cornellà, on no pot arribar-hi aquesta nosa de les infrastructures, el món és un altre. L'altre dia vaig trencar per la part de Borgonyà i, de seguit, la carretera es va amansir. Plovia i el cel era una carreterada de núvols, i els verds eren tous, i els grisos molt deixats de la mà de Déu, i els arbres i els bosquets eren d'un ensopiment de tarda ensucrada. El cotxe barquejava entre la pluja i tot aquell tros de país s'anava obrint davant dels meus ulls amb la generositat d'un armari rinconer ple de galetes i vi dolç. Cap a Pujals i cap a Palol de Farga la comarca, sota aquelles llums del dia carregat de bromes, es vestia de mandra i de migdiada. Més tard la pluja va insistir i la llum va anar esllanguint-se, estovant-se. Els verds i els ocres dels camps s'anaven fonent entre la boirina. En Lluís Roura apareixia de nou per repintar el paisatge del nostre cel. Vaig sortir de l'hostal per quedar amarat d'aiga. Només uns instants. I per veure com la delícia d'aquesta comarca que és nostra desfilava davant dels meus ulls amb tot el seu esplendor de pluja. A vegades no som conscients que tenim el cel a tocar com un regal de reis. Només ens cal desembolicar-ho i sentir la sorpresa de l'infant. Vam tornar cap a les llums i cap a la fressa amb el record exacte d'haver estat dins un quadre d'en Roura.

dimecres, 3 de febrer de 2010

Cal Carretericu de Mata

Ara que el beneit d'en Samora parla de la Plaça de la Vergonya, parlaré del carrer de Mata que almenys sempre ha posat decència i encant a les portes de la nostra vila. Si no fos per Mata i el seu reguitzell de cases i el seu esperit l'entrada de Banyoles seria la cosa més lletja del planeta: naus industrials i magatzems aixecats per arquitectes als qui se'ls hauria de cardar una cara de mans. I aquella plaça de la vergonya! Un tro i un espeternec, un estirabot rematat amb l'antiga xemeneia de la nuclear de Vandellòs o per l'estil. Els cotxes s'hi estimbaven perquè els xòfers quedaven glaçats i sense alè veient tamanya porqueria. Els arquitectes? Els coneixem i encara ara no han rebut l'escarni que es mereixen. Haurien de ser obligats a passejar per Banyoles carretejant la xemeneia i demanant perdó a Santa Maria dels Turers. Vet aquí. El cas és que Mata sempre ens ha salvat. I a l'última casa d'aquella tirallonga de regust agrari i de poder pagès antes hi havia Cal Carretericu. El meu pare no m'ha pas sabut dir d'on ve el ditxós motiu. Perquè a Cal Carretericu hi vivia en Quimet i la Maria. Feien alls i penjaven forcs i rastrilleres a la paret de la façana. Aquella casa distingia la nostra comarca i explicava als forasters perquè a Banyoles teníem la fama dels alls. Era com una oficina de turisme. Era una bandera. Era l'esperit sencer de tots nosatres. La Maria i en Quimet, Cal Carretericu, era la senya d'un país agrari i d'una gent que encara vivia de la santa terra. I al costat de la Vergonya d'una plaça postissa feta per uns arquitectes forasters els de Cal Carretericu mantenien la dignitat i l'honor. Avui l'artefacte nuclear ja no hi és i la casa de la Maria i en Quimet encara està dreta sobre Mata. Es la constatació inigualable que aquest nostre país no l'anyocaran pas mai. Aquí estem.

Érem pocs i va parir la burra.

Gràcies a Déu! Estem salvats, arriben les vegueries! Goita tu quins governants més ben parits que tenim que si no tenen feina se la busquen. És que en plena època de bonança, en què res no passa, on els polítics podrien ben bé no existir perquè tot rutlla sol..., els dirigents d’aquest sant país fan gala del seu tremendu perfeccionisme i s’han trencat les banyes per trobar la forma de rinxolar més el rínxol de la nostra enlluernant perfecció. Eus ací que les seves deliberacions han anat a convergir en la següent conclusió:
La conjuntura del país presenta una situació d’absoluta prosperitat. La gent té feina, la societat està harmoniosament cohesionada i els diferents status socioeconòmics de la població amb prou feines es mostren perceptibles. La gent gran reposa amb placidesa d’una jubilació confortable i ben finançada, les mares i pares entren a les escoles públiques amb els ulls clucs, encegats de confiança amb el sistema educatiu del comú mentre han deixat el cotxe aparcat a fora amb les claus posades al pany i la cartera i l’ordinador al seient de l’acompanyant, com sempre s’ha fet i mai ha passat res. Els cirurgians i les infermeres dels hospitals fan mitja i sudokus per fer passar les hores, els quiròfans porten dies parats i les llistes d’espera per artroscòpies i pròtesis de genoll són buides... El país és una enorme bassa d’oli.
Avaluat l’estat de la nació, el nostro gran govern ha detectat un punt de feblesa en el nostre sistema. No és greu, de moment, però cal intervenir-hi preventivament, doncs per aquesta via podrien venir futurs problemes que pertorbessin la idíl·lica situació actual. El nostro país està poc regulat, governat, legislat, controlat, administrat, manat o com vulgueu dir-ne. Un sistema com l'establert a la nostra societat, amb la complexitat que comporta, no pot estar només sota el control de sis administracions, quina imprudència! On volem anar a parar amb només un ajuntament, un consell comarcal, una diputació, un govern autonòmic, un govierno nacional, i una govern europeu? Certament, quan m’han fet aquesta reflexió he notat una esgarrifança que em pujava per l'esquena tot resseguint-me la columna vertebral. De cop i volta m’he sentit mig abandonat, deixat de la mà de Déu, orfe..., com si això fos Can Pixa sense amo.
Necessitem més gestors, crear nous òrgans de govern amb capacitat de decisió i competeències a gestionar. Nous càrrecs polítics d'aquells d'ocupació temporal i remuneració vitalícia, tècnics, personal administratiu, conserges, xòfers, interventors, serveis jurídics... Tot això ho necessitem costi el que costi, fèquits que és imprescindible. Calen noves ratlles al mapes, habilitar edificis, despatxos, ordinadors, cotxes oficials... i el que convingui, casum deuna.
Cal crear les vegueries i cal fer-ho ara que no hi ha problemes més urgents. Més endavant contemplarem la creació del Govern de Països Mediterranis, el Consell d’Estats Sudeuropeus o la Confederació de Nacions Caçadores de Bolets, si fa falta. Ai senyor...

dimarts, 2 de febrer de 2010

La puda

L'atre dia vaig anar a la Puda. El nostre distingit Balneari carda mitja basarda, per no dir basarda complerta. Costa d'imaginar que en aquest lloc hi hagués hagut veranejants i gent endiumenjada. Costa de creure que a redòs de la font s'hi haguessin degustat merengues i altres pastissos. Costa encara més relacionar tot aquest desgavell amb les fotos d'antes on pomposes senyores hi prenien les aigües per guarir la histèria. A la part de darrera de l'edifici, ara i avui, s'hi podria grabar una pel.lícula barata del Vietnam: l'herba creix a cor què vols, tot és feréstec, el bosc és brut i algun carcamal encara procura llençar-hi verreria. L'edifici, ai, és un niu de merda parlant clar. Les parets guixades amb velles pintades i amb nous eslògans. Les finestres rebentades, el sostre esgavellat, tot és un compendi de ruïna. Ens ho hem deixat ben perdre, això de la Puda. Hem sentit, moltes vegades, que grans inversors hi acudirien per reflotar el negoci i fer tornar els veranejants. Però tot ha estat fum o fer volar coloms. La Puda cau i ja ens hem acostumat tots plegats a passar de llarg, a viure dels records i de les velles postals. A omplir de nostàlgia les parets enrunades i aquell abandó tan absolut, tan tremend. Per acabar de fer el duro, la font no raja i és com un testimoni mut i sord. Diuen que l'aiga l'estiren més avall per regar i per això s'ha hagut de tancar. Ens hem acostumat a la decadència? Malament rai, vols que t'ho digui? La Puda ja no fa pudor d'aiga sulfurosa sinó que fa flaire d'oblit banyolí.