dimecres, 3 de febrer de 2010

Cal Carretericu de Mata

Ara que el beneit d'en Samora parla de la Plaça de la Vergonya, parlaré del carrer de Mata que almenys sempre ha posat decència i encant a les portes de la nostra vila. Si no fos per Mata i el seu reguitzell de cases i el seu esperit l'entrada de Banyoles seria la cosa més lletja del planeta: naus industrials i magatzems aixecats per arquitectes als qui se'ls hauria de cardar una cara de mans. I aquella plaça de la vergonya! Un tro i un espeternec, un estirabot rematat amb l'antiga xemeneia de la nuclear de Vandellòs o per l'estil. Els cotxes s'hi estimbaven perquè els xòfers quedaven glaçats i sense alè veient tamanya porqueria. Els arquitectes? Els coneixem i encara ara no han rebut l'escarni que es mereixen. Haurien de ser obligats a passejar per Banyoles carretejant la xemeneia i demanant perdó a Santa Maria dels Turers. Vet aquí. El cas és que Mata sempre ens ha salvat. I a l'última casa d'aquella tirallonga de regust agrari i de poder pagès antes hi havia Cal Carretericu. El meu pare no m'ha pas sabut dir d'on ve el ditxós motiu. Perquè a Cal Carretericu hi vivia en Quimet i la Maria. Feien alls i penjaven forcs i rastrilleres a la paret de la façana. Aquella casa distingia la nostra comarca i explicava als forasters perquè a Banyoles teníem la fama dels alls. Era com una oficina de turisme. Era una bandera. Era l'esperit sencer de tots nosatres. La Maria i en Quimet, Cal Carretericu, era la senya d'un país agrari i d'una gent que encara vivia de la santa terra. I al costat de la Vergonya d'una plaça postissa feta per uns arquitectes forasters els de Cal Carretericu mantenien la dignitat i l'honor. Avui l'artefacte nuclear ja no hi és i la casa de la Maria i en Quimet encara està dreta sobre Mata. Es la constatació inigualable que aquest nostre país no l'anyocaran pas mai. Aquí estem.