dijous, 18 de febrer de 2010

Dingú

Dingú és un pronom banyolí o comarcal, tabé molt estés per les nostres terres germanes. En Fabra es va esverar quan el va sentir i amb la seva mentalitat ordenada d'enginyer va decidir apartar-lo. Tapoc és plan que els pronoms i les paraules s'acabin escrivint com la gent de cada comarca decideix pronunciar-los, va pensar el mestre que a hores d'ara és enterrat a Prada de Conflent, al costat de tants i tants banyolins. Però dingú sona més bé que ningú. Si ningú vol dir "cap persona" dingú sembla que vulgui dir "a cap persona restant-hi un o dos". Dingú és una buidor encara més definitiva, una soledat espantosa, una absència completa i basardosa. La gent que diu "dingú" sap que s'ha de dir "ningú" i com que ho sap es permet el luxe, i el capritxu, de pronunciar ningú. Això és com el xofer que va amb el seu auto tan campante i que sap menar-lo la mar de bé i que es permet, amb els galons que la vida li ha donat, conduir amb el braç a fora i forgant-se el nas amb el dit índex de l'altra mà. Dingú l'hi ha d'explicar re. Això és com el biciclista que, a base de fer molta ruta i moltes hores de marxa, pedala sense mans. Dingú li ha de demanar explicacions. El dingú ens surt de la boca amb la lleugeresa i el panxacontentisme d'un rot, ja sabem que no està bé però el sol fet de llançar-lo ens produeix un alleugiment complert. Satisfactori. A la mainada, quan van a estudi, els mestres s'esforcen per portar-los pel camí recte. I van polint totes aquestes coses naturals, un xic ordinàries, que són del nostre cor més que del nostre cap. Malu. Mal fet. A la mainada se'ls ha de deixar que els brolli la llengua antiga i poderosa que porten de casa. Que campi pel carrer com un gat escuturit. Que ragi esquitxant-ho tot com una d'aquelles fonts de les cantonades. S'ha de dir dingú perquè sí, perquè ve bé, perquè és natural i perquè, al cim, dingú és més ningú. Molt més. Així és que ja ho sabeu: "no soms dingú.