dissabte, 13 de febrer de 2010

La Cedó

La Cedó és una bèstia del Teatre. Ella destil.la i supura Teatre. Ella injecta i reverbera Teatre. El Teatre és moltes coses, i totes elles díficils i d'una complicació quasi alquímica, el Teatre per començar és l'ocupació elegant de l'escena. No és fàcil, hi ha qui per l'escenari es passeja com un vulgar elefant de peluix, hi ha qui senzillament desapareix. Mestressa i senyora de l'escena, la Cedó pot fer el que vulgui i quan vulgui. El Teatre també és el domini de la veu i l'expressió. Hi ha gent que diu el seu text amb una trencadissa, hi qui s'esgargamella, hi ha qui fa anuncis de parades de metro. La Cedó precisa la seva dicció i la seva veu s'enfila cap on explota la llum i el so. El Teatre de part de bo és jugar amb la veritat, i hem vist molts de personatges esfilagarsats, romputs, carregosos i prescindibles. La Cedó i els seus personatges van de veres, són d'allò tan xiscagardià que en diem "de part de bo". La Cedó és teatre i a través dels seus ulls, grossos i infinits, s'hi projecta la veritat que porta a dins, la solvència que porta a dins, la profunditat que porta a dins. Aquests dies la Cedó ha tingut un petit ensurt, una trompada domèstica però traïdora, i ha hagut de suspendre classes, assajos i l'estrena de Tots Som Pops a la Planeta. L'esperada estrena del 20 de febrer. La Cedó, postrada al llit, sent la fiblada de les bèsties que no poden fer-se seva l'escena i el text, el teatre que tan porta a la sang. Els seus admiradors només podem fer que aclamar-la. Es l'aplaudiment, sonor i aclaparador, el que transmet l'ànim als artistes. Aquest punt de força que es projecta des de la platea i que arriba fins a l'escenari, i que fa que el més exhaust i fos dels artistes es reviscoli, agafi moral i es digui "hi tornarem, aviat". Es això, i cap més altra cosa, La Cedó aviat sortirà del llit per fer el que ha vingut a fer aquest món: menjar-se el Teatre a cops de vida i de veritat.

1 comentari:

Tremendu ha dit...

En efecte, la Cedó, embolica, pentina, amanyaga, mastega, refina i dissipa les paraules a cada cantonada de l’escena. Ho fa com ens agrada veure-ho fer, com ens agrada que ens ho facin i com voldríem saber-ho fer.
Potser ha caigut d’un pont de 15 metres o daltabaix d’una cadira, tal li fot! Si s’ha de caure, es cau, i ens tornarem aixecar per arribar de nou a la sala petita de Girona amb el repòs d’un vi ben arrecerat.
No patiu Comitè, i els que són com vosaltres. La Cedó avui l’hem vist i ens ha dit que “Síquepot”, i em fa l’efecte que abans de remenar de nou l’anecdotari xiscagardià, la veurem i escoltarem aquesta primavera amb els que diuen que “Pocapuc”.