dijous, 18 de febrer de 2010

La fàbrica

Can Constans va ser, durant tres istius, la meva fàbrica. Allà als aprenents com jo els tocava fer feines com encolar cadires, matar cantos, fer tauletes i escombrar. Fotíem més hores que un rellotge i aquella santa casa era un embalum d'una fressa eixordidora i, a vegades, una ventada de polsim i de serradures. Les màquines eren traïdores i feien el seu respecte, quan algú els hi agafava confiança hi perdia algun dit. Poca broma. Hi havia racons fabulosos. Com els pixaderos on ens escapàvem per fumar i per fer la xerrada. I aquella màquina de begudes de la qual, de tant en tant, ens servíem alguna cocacocala o, si estàvem més inspirats, alguna cervesa. Allà dins vaig conèixer gent prodigiosa que encara, amb el pas del temps, recordo i formen part del meu catàleg d'amics i persones respectades. En Nicasio, gallegu com en Mati, un colòs criat a Hamburg que em va ensenyar les primeres paraules amb alemany que ara a penes recordo. O en Toni Rojo. O els Castro, oncle i nebot, o en Molito i l'Eduardo, l'Octavio, en Pirri, en Biel, l'avi Prats, en Malagón o en Ferriol. A vegades tanco els ulls i els veig a tots al seu lloc, amb el mono o la bata verda, enfrontant-se als mobles, contra les hores que no passaven, mirant de reüll aquelles fresadores o aquelles serres que tenien un fil enganyós, traïdor. Veig a l'Estanyol, en Lleó, en Xavi, en Fonso, en Serra de Borgonyà, en Manolo l'encarregat. I en Joan, en Xavi i en Pere que els veia entrar cada matí ordenadament, en silenci. Jo, petit com era, sabia que al magatzem de la fàbrica hi havia el meu pare, i això ja em feia estar tranquil. Ara, es com si veiés de nou els colors pesats de l'ambient i el verd aclaparador amb que estaven pintades totes les màquines. Sento, de nou, l'olor forta i fonda de tota la fusta estibada. I és com si pogués escoltar el so devastador de la sirena del matí o de les 2 de la tarda, la sirena de començar. I com aquell so tortuós, misteriosament, es convertia en un himne alliberador quan era l'hora de plegar o quan havia arribat el divendres. He passat mil vegades per aquell llamp d'edifici, he vist mil vegades les lletres orgulloses de Constans SA, he pensat mil vegades en tots els amics i la gent admirada que hi ha allà dins. Es la nostra fàbrica. Gràcies a la fàbrica el pare m'ha pagat els estudis i és això, i els dies de treball allà dins i tota la seva gent, que em fa pensar en ella, en les hores, en els dies difícils que ara passa, amb la incertesa del seu futur. La trompada de la crisi, traïdora com una d'aquelles fresadores, planeja sobre la fàbrica. I jo vull sentir, ara i sempre, el so de la seva sirena. Serà el senyal que no hem perdut una part fonamental del nostre orgull.

1 comentari:

如此的 ha dit...

Since it is the early worm that gets eaten by the bird, sleep late.............................................