dimarts, 16 de març de 2010

el Lector

ADVERTÈNCIA: Aquest text s’ha manufacturat d’acord amb la normativa Vonnegut per a relats curts de ficció. No el planxi. No el renti. No el deixi a l’abast dels infants o d’adults immadurs. La seva lectura atenta i responsable pot reportar-li quantiosos beneficis, especialment quan la realitat sigui de baixa qualitat o inexistent.

Varen obrir de cop la porta del bar i varen entrar. Ell, la ventada i alguns flocs de neu esbojarrats. Ningú es va immutar ni es va girar per mirar-los com haurien desitjat, en el fons, tant ell com la ventada i els flocs.
–Tanca la porta!
Ho va fer. Immediatament, la ventada i els flocs varen entrar en agonia però ell va avançar cap a la barra a passes serenes, amidades. Recolzà les mans a la fòrmica llardosa, plena de brutícia i deixalles, i mirà fit a fit a l’amo –una mirada rogenca, estorada, inquietant.
–Sóc el Lector.
–Del gas?
No va contestar. Només un gemec curt, com de gos vell, fet a rebre.
–Té un drap? M’he clavat un escuradents al dit.
–Agafa aquest. Procura no emmerdar la barra, collons. Alguna cosa més?
–Voldria un got d’aigua.
Quatre vells jugaven al dominó en silenci, rebotint les fitxes damunt el marbre amb un espetec rítmic. Un adolescent saturat de grans jugava amb la màquina del milió, empaitant-la a cops de maluc amb lascívia obsessiva. La tele parrupejava a la seva gàbia, cofoia i satisfeta. Ell es girà cap a la concurrència, el parrac enrotllat a la mà, i s’escurà el coll. La coroneta, rància i pelada, se li reflectia al mirall d’Anis del Mono emmarcat amb postals de dones despullades, com l’aura d’un sant.
–Sóc el Lector i he vingut a llegir-vos el Llibre.
En efecte, obrí un llibre gastat, de coberta negra i canal daurada, i començà a llegir:
–Salm. Germans, compreu accions del Sol i veneu tota la resta. Invertiu en el Sol, un valor segur, fiable, a l’alça cada matí. Vint milions d’anys sense fallar.
Algú va petar la llengua.
–Anem a tancar.
–Encara no he acabat.
–Vols que truqui a la policia?
Si algú s’hagués fixat una mica en la tristesa del seu somriure –però ningú ho va fer– o si algú hagués somrigut també amb tristesa, o pronunciat una paraula amable; o si almenys algú s’hagués adonat de la prominència metàl•lica a la butxaca del seu anorac, potser llavors. Però ningú ho va fer. Tanmateix, els flocs i la ventada eren morts ja feia temps.

1 comentari:

Comitè d'Orriols ha dit...

Collons, per escagarrinar-se de por.