diumenge, 14 de març de 2010

La setmana més boja, segur.

S’acaba el que haurà estat la setmana més boja de tot el 2010. Difícilment aquest any ens depari una altra tanda de set dies tan eixelebrada com aquesta.
Vàrem començar el dilluns amb un aisenyor de nevada que ha cardat el país de rodes enlaire. A mesura que les torres elèctriques s’anaven reblincant de mala manera, mija província quedava a les enfosques i amb una mà a cada ou. El més gran “ve d’ells” que es recorda en els darrers vint anys llargs.
A casa aquest episodi ens ha servit per fer memòria que per damunt de tot cal distingir dos tipus de banyolins, els d’en Trull i els de la viuda. La clientela del primer ha estat qui li hi ha tocat rememorar els temps d’espelmes, radios de piles i fogonets de butà. Cal dir, que mentre nosaltres dimarts a mija tarda ja tenim el tema espavilat, vaig rebre dijous una trucada desesperada del Comitè d’Orriols des de la masoveria de la baronessa Tyssen demanant una autorització per ell i la seva família per traslladar-se a la nostra ciutat per motius humanitaris. La fortor que desprenia, fins i tot perceptible telefònicament, donaven fe de gairebé quatre dies d’absència de recursos vitals fins i tot per a la higiene personal.
La neu, la llum i la nova “exhibició” de la classe dirigent de la nació en matèria de previsió i gestió d’esdeveniments, ens van tenir ben entretinguts fins dimecres al vespre, moment en el qual el Cents i Milers Futbol Club va agafar el relleu i s’encarregà d’amorosir l’amargor de tot aquell qui encara no s’havia pogut enfilar al carretó de la normalitat. Ja podria ser que la setmana que ve ens toqui abaixar el cap als culers, però una setmana és una setmana i aquesta no ens la treu ningú.
La Federació Catalana de Futbol, fou l’encarregada d’animar el dijous. Quan la majoria de la província havia recuperat els traius habituals i per la resta era qüestió de poc, es despengen aquests amb un comunicat a tots els clubs de regionals i base informant que per causa del temporal de neu del dilluns i les seves conseqüències, es decreta la suspensió de tots els partits del cap de setmana, i es queden tan tranquils. L’Atlètic estudia enviar-los una missiva demanant que, per assegurar el “tanto”, allarguin la seva decisió fins a finals de maig.
El divendres ens va sorprendre amb un reportatge fotogràfic, de qui no n’ha transcendit l’autor. De bon matí, al feisbuc, van aparèixer unes fotografies de l’estat actual del nostre L-7/Disco U (poseu-vos drets). El pas dels anys s’ha acarnissat amb la nostra discoteca més que no pas ho ha fet amb molts dels que hi vàrem passar mija vida. Unes fotografies, no obstant, que deixen aquella mica d’espurna de remota il·lusió de pensar que encara seria possible recuperar-ho, si algú amb capacitat fes un gest.
La setmana es tanca amb un altre esdeveniment excepcional. Avui diumenge és el dia de la calçotada del Mam. Un centenar de la gent més de pro de casa nostra es reunirà, com cada any, per fer del dia més pansit de la setmana, una bogeria de final inesperat.