dissabte, 13 de març de 2010

La Viuda i Can Trui

Antes quan era petit, els talls de llum eren més sovintejats. Eren més familiars i formaven part del costum. No com ara que ens hem trobat a les fosques i pensant que l'avaria seria per tota la vida. Abantes, doncs, la llum se n'anava per tornar al cap d'una estona. I no passava re. Entre d'altres coses perquè la gent tenia foc a terra a les cases i cuina econòmica, tenia espelmes i ampolles d'aiga calenta. Quan se n'anava, doncs, la mare ja sabia on eren les espelmes i les encenia amb una rapidesa descomunal. Entre el foc a terra i les espelmes tot quedava clar, i arreglat. Després venia la pregunta: "és de casa o general?" Era important saber-ho. Si era de casa la desgràcia estava focalitzada i si era un tall general era un petit desastre compartit i solidari, aspecte que sempre resultava més reconfortant. Per tant, del que es tractava és que algú sortís al carrer i esbrinés si els veïns, a Can Sardanes o a Ca l'Asó, tenien llum. Quan tornaves de l'expedició acostumaves a entrar cridant a la casa "en tenen" o "no en tenen pas". I així anar fent. Llavors venien notícies d'altres carrers de Banyoles. "Els del Carrer d'Abaix en tenen" afegia algú i, llavors, el pare acostumava a afegir "Aquells van amb la Viuda". Des de petit, vaig saber, doncs, que a Banyoles hi havia dues companyies d'electricicitat: Can Trui i la Viuda. Can Trui estava perfectament localitzat i no era cap novetat: el pare hi havia trebaiat durant anys i jo sabia on tenien l'empresa. El misteri, mai resolt, és on estava la viuda. Jo sabia que la major part de Banyoles anàvem amb Can Trui i que la Viuda era cosa de poca gent. I tot allò, a banda de resultar-me un misteri, sempre em causava una certa angúnia. Jo sempre m'imaginava la Viuda com una dona desconsolada i carregada de fills, una dona que, a diferència de Can Trui on tenien una legió de trebaiadors, s'havia d'encarregar d'una empresa petitota, sense a penes gent, sense mitjans, sense local. Quasi veia la Viuda com una dona a l'estil Llúcia de Llet, duent l'electricitat casa per casa i procurant sortir endavant malgrat les adversitats i la dissort de la vida. Jo, entre mi, pensava: "Quina desgràcia aquesta dona, a banda de ser viuda, té pocs clients". Ja veus les coses que s'arriben a imaginar entre tall de llum i tall de llum.