dimarts, 23 de març de 2010

Mestre Robert

Mai vaig tenir el goig de ser alumne del mestre Robert, i és per això que aquest perfil pot arribar, per incomplert i vague, terriblement injust. L'atreviment, però, és la insignia de Xisca de Gardi de la mateixa manera que el Pendó és l'estandart dels nostres Manaies. Però anem al mestre Robert: el recordo com un home cepat. de cara colrada i de mans grosses. Tenia el físic apropiat per ser un pagès i segurament en la seva genètica s'hi concentraven moltes generacions de pagesos: les mans, la fesomia, l'aire i una certa mirada. El mestre Robert, quan el vaig conèixer, desbordava humanisme per totes les vessants de la seva figura. El vaig aconseguir, com diuen els vells, cordial i senzill, proper i bonhomiós. Tinc un record d'ell que m'acompanyarà sempre i és de recitant Mossèn Cinto al Salt d'en Vila. Allà va sortir, sense que jo ho esperés, el mestre d'antany, el mestre de part de bo, l'home que estimava les lletres i els llibres, i que llegia Verdaguer amb el cor i l'ànima. Aquell matí llunyà recordo la seva veu profunda barrejar-se amb el caient de l'aiga. La veu del mestre s'enfilava per aquells paratges deliciosos i ens encomanava la seva tremenda humanitat, d'home de la terra, de gent de part de bo. El vaig tractar més tard en el jurat literari de Fontcoberta i va seguir encomanant-me aquell humanisme sorgit del nostre poble que tan bé representava el Mestre Robert. No en parlaran els grans llibres, i potser no tindrà carrers ni avingudes, però és al cor i al cap de Xisca de Gardi. El Mestre Robert, així en majúscules per distingir un dels nostres.