dijous, 29 d’abril de 2010

El mestre Celou

Vaig recollir del terra un paperot. O no sé si me'l vaig trobar enganxat al neteja-parabrises. Més ben dit, vaig conduir una llarga estona amb aquell paperot al parabrises procurant fer-lo saltar amb els moviments més nerviosos del netejador. Res. Un cop a casa vaig descobrir que es tractava d'un missatge del Mestre Celou. Per si no ho sabeu, el mestre es dedica a fer de curandero, és vident i soluciona els problemes per més difícils que siguin. Resultats ràpids i garantits al cent per cent. L'home, més ben dit el mestre, va deixar un telèfon que vaig marcar amb ànsia. A l'altre costat la veu d'un tipus remotament coneguda. Em va dir que podia facilitar-me el retorn de la parella de forma immediata. També em va comentar que podia ajudar-me a atraure clients, negocis, poder, trobar feina, exàmens, buscar la sort en el joc o en els esports. Li vaig preguntar què feia més i em va respondre, amb una seguretat manifesta, que tota classe de qüestions relatives a la protecció, la salut, la justícia, els enemics, l'alcohol i els problemes familiars. Vaig dubtar perquè no sabia per on començar. Francament sempre vénen bé alguns calés o que el mestre Celou t'aconsegueixi una mossa castissa i manyagoia. Sempre ve bé que et tregui algun enemic del cim o que et dongui sort a una dels timbes de pòquer que hi ha per la nostra comarca. Vaig dubtar. A la fi, al mestre li vaig demanar que em portés un gin-tònic ben fresc de London. El vident va dir que ja el podia passar a recollir per casa seva. Vaig sortir al carrer i la tarda duia una espessor de sol que tombava les cames. Vaig caminar en direcció a Can Cedou i pel camí em vaig entrebancar amb el Passeig d'en David. Vaig pensar que el mestre més preclar i més evident, el que no fallava, el que assegurava el futur, el que vencia enemics i la dissort, era allà. Vaig demanar-me un gin-tònic i vaig decidir que l'únic futur possible és el present i la resta són mandangues. Des d'aquell dia endevino el futur en la profunditat relativa d'un vas de gintònic carregat de London.

dilluns, 26 d’abril de 2010

El món des de l'Ateneu



Des de l'Ateneu Barcelonès escrivim aquestes ratlles singular, concretament des del seu pati amb palmeres, cruixir d'aiga i frescor de marinada. Ai festa! Per si no ho sabeu, l'Ateneu Barcelonès és un petit oasi banyolí entremig de tant paquistanès i tanta xancleta forastera. Es el lloc on es troba la gent de part de bo, els cafès curts i la conversa de la platxèria. Som aquí i el Gallegu fa anar la màquina d'embolicar tabac a tot gas i parla, com un filòsof de rostei, sobre reactors i mira el cel amb cara esbatanada. Per la seva banda, en Vaqueta, com no pot ser d'altra manera, remena el mòbil com un gratapallers. Esperem la reunió concentrant-nos amb un cel obert de núvols, un dia manyac i poques cabòries. El món és això: platxèria. Per acabar aquestes ratlles la sorpresa de la tarda: una tortuga apareix des del terraplè, cardant voltes, lluitant per sortir del tancat. Ens l'emportarem a la bossa del Gallegu, si se'n descuida, i l'alliberarem en qualsevol hort de la comarca. De l'Ateneu a la capital del món, fent el viatge a l'inrevés de nosaltres. El món és això: quatre dies i un parell de tonteries.

diumenge, 25 d’abril de 2010

Para de comptar

La nostra particular forma de sumar-nos a la diada independentista ha estat plantar tomateres. Des del cel, no es veuen. Mirant-les de prop semblen males herbes. Però les regues rectegen i el pare se n'ha cuidat prou bé de regar-les un cop plantades. Ningú diria que aquestes tomateres creixeran, es faran robustes, caldrà lligar-les, i faran fruits. A força d'aigua i a força de creure amb elles. Talment les consultes d'avui i d'ahir i de demà. Des del cel semblen una minúcia. Mirades de la vora, són molt petites i tenen una minsa resposta. Però caldrà cuidar-les, i regar-les, i aquesta minoria que avui surt a votar amb el temps seguirà creixent. A base d'aigua o d'aiguats. I poc a poc caldrà relligar-les i nesprar-les i el que sigui. Amb el temps, el fruit. I el fruit serà, indiscutiblement, la preauda victòria que estem esperant des de fa segles. Sí, encara que no es vulgui, aquesta vegada va de veres. La llibertat és al cap del carrer, esperant-nos amb els braços oberts, l'únic que hem de fer és creure en la força de la nostra convicció. Xisca de Gardi el dia de la independència pagarà un vermut a la Plaça Major. Olives, patates del xurrero i xampany. Llavors ja podrem tornar a casa amb una doble alegria: la que dóna el xampany i la que atorga ser conscients que només som súbdits de la més meravellosa de les causes: la ciutadania de Catalunya. Cap rei, cap constitució forastera, cap jutge malalt. Només nosaltres, i para de comptar.

dijous, 22 d’abril de 2010

Als amics

Circulàvem per l'estranya exposició perpetrada per l'Eudald Camps i en Mitjà. Estem buscant un motiu per en Mitjà per fer-lo definitivament de la família. Ja el trobarem. El cas és que en aquella exposició feia una calor inaudita. El cas és que vaig trobar-me amb en Bili de forma inesperada. Era la primera vegada que em trobava amb en Bili fora de la Capital Mundial. L'encontre va tenir lloc en una ciutat provinciana, burgesa i avorrida a la que tots sabeu posar-li nom. En Bili, com sempre, reia per sota el nas i em donava un gavadal de dades, noms, idees i projectes que jo era incapaç de pair. Em va presentar en Lluís Pau i em va presentar com "un dels meus col.laboradors", presentació que em va fer gràcia perquè jo mai vaig arribar a ser col.laborador d'en Bili, tot i que no em van faltar les ganes. On estava? Ah sí, vet aquí, circulàvem per l'estranya exposició perpetrada per l'Eudald Camp i en Mitjà, patint calor, procurant que no ens caiguessin les parets pel damunt i ens vam trobar amb imatges d'en Piculives. Llavors en Bili esbossà un posat seriós i m'explicà una història de les seves. Resulta que havia comprès el sentit de l'escultura de la mare i la nena, aquella que tenim a l'Estanyol del Vilar, un cop s'havia mor en Piculives. Estranya teoria. Però tot gira i tot agafa sentit. En Bili ja no hi és i tinc la sensació que les seves obres agafaran més sentit, més forma, més comprensió ara que no és amb nosaltres. El veurem riure per sota el nas, el veurem voltar per la Plaça, el veurem transitar amunt i avall, el veurem presentar-nos com "col.laboradors", el veurem projectar-se sobre la seva colossal obra. Contràriament al que podíem imaginar és ara quan el buit s'omple, és ara quan des del no-res torna la prodigiosa vida, és ara quan el silenci queda colgat per totes les paraules del nostre gran entre els grans. Es a tu, Jordi Pau, a qui va dedicat tot això, per si no ho sabies.

dimecres, 21 d’abril de 2010

Banyoliwood

Tothom sap que Banyoles és la meca del cinema comercial. Hollywood ha quedat com una cosa tronada, de baix sostre, entre ridícula i grotesca. Semblava que la capital mundial del cinema havia de ser Bollywood o com es digui, però els indis són indis i han fet una extravagància que tira d'esquenes. Total que la capital és Banyoles a través de les moltes estrelles que es poden trobar pels nostres carrers i la diversa gent que es dedica en aquesta mentida que és el cine. Mentida, tot s'ha de dir, que fa diners a cabassats com aquella parada del joc de la virolla que no podia faltar en qualsevol fira. Vet aquí. A Banyoles passeges una mica i et trobes qualsevol beneit que fa la seva pel.lícula o que s'ha convertit en director de fotografia. Per no dir que els carrers són plens d'actors de primera fila que prenen el sol o es graten la pera a l'espera d'un nou contracte milionari. Les coses són així. Però com sempre, i això ens passa en tots els ordres de la vida, els banyolins no donem cap mena d'importància al que tenim. Ens ve de mena. Sovint ens hem queixat de les nostres indústries de fama internacional ficades en tallerots miserables, tristois, sense pintar i capitanejades per industrials que vesteixen de qualsevol manera i es tallen les ungles molt de tant en tant. Soms fets i deixats estar. Qualsevol ciutat que fos la capital mundial del cinema ja tindria unes lletres enormes en una muntanya del voltant i un làser que recordaria la fama merescuda. A Rocacorba, per exemple, podríem posar el cartell esplèndid de Banyoliwood i els d'Uot (la capital de la muntanya) i els deixonssis de Girona s'ho quedarien mirant amb un pam de nas. L'altre cosa que podríem fer, no costaria gaire, és convertir el Passeig de La Indústria en el Passeig de les Estrelles: els diferents personatges del cinema posarien les seves manasses en el portland de la posteritat. Lluís Carbó davant del Passeig, Albert Serra davant de Caixa de Girona, Lluís Serrats a la cantonada del Doctor Hysern, Jimmie Gimferrer davant de Ca l'Arpa, i Montse Triola davant d'on hi havia el Cine Victòria. Per posar els cinc primers. Després hauríem de trobar més espai per l'Angel Martin, pel Gallegu, per en Toti Pau, per en Xavi Gratacós, i així anar fent. Ja no queden ais de Banyoles, amb prou feines raja aiga de la Puda, Can Ciurana ha tancat, la Metba també, ens queda ben poc. Ens queden les mentides i la fantasia del cinema. Explotem-ho en el millor sentit de la paraula. I si al desert de California han viscut cent anys de la Babilònia i el cuento xino, per què la nostra comarca no pot agafar el tren i ser un plató gegant, ple d'actors i directors, ties bones i decorats. Claqueta i acció, i que ens serveixin el gin tònic ben fred.

dilluns, 19 d’abril de 2010

En Simu

Poc a poc es va descobrint la brutal trama que recorre aquests dies Europa. Tot coincideix. L'aterratge desastrós d'un avió polac amb tot un carregament de peixos grossos. Deixant sense èlit tot el país Polac que dóna al mar Bàltic. Aquesta tupinada del Constitucional que no han acceptat l'amputació del dit petit del peu esquerre de l'Estatut, l'única extremitat que quedava d'allò que va sortir del Parlament. I per acabar de fer el duro, un volcà islandès es posa a rojar cendra com aquell que e' boit. Jo havia sentit a parlar dels volcans d'Uot (la capital de la Muntanya), dels volcans de Sicilia i de Hawai. Però fequigues que no havia sentit a parlar que a Islàndia hi hagués cap volcà, més aviat bacallà que és una altra cosa, bacallà i rosses inflades de margarina. Tot això és molt estrany i que coincideixi en el temps només es pot parlar d'una conspiració en tota regla. L'altre dia ja us vaig explicar la visita d'agents polacs a casa meva i les explicacions que em van donar sobre el tal Samora. Ara he sabut que en aquest viatge l'acompanya un individu anomenat Simu. La peça de la perillosa trama que faltava. No us heu fixat que el tal Simu fa cara de soviètic? No em cardaran pas: els ulls petits com de llop de l'estepes, el nas punxegut com els genets tartars, i al cim té al mateix color de cabell que els agents del KGB. Es podria dir Pep o Sidru, es podria dir Quim o Siset, es podria dir Janet o Llens, va i es diu Simu. Simu és un nom en clau, les inicials del perillós i devastador Servei D'Investigació Militar dels Urals. Tipus que són capaços d'interrogar un ós i fer-lo confessar autor de l'assassinat de Trostky. Ens han dit que a Cracovia en Simu i en Samora els han robat les carteres, és la típica estratagema dels agents dobles soviètics: els roben la cartera i, de seguit, en falsifiquen una altra amb noves i estranyes identitats. Si tornen per Banyoles, cregueu-me, feu-los el buit. Són perillosos, són inquietants, no van de cara, i al cim beuen la cervesa mamant de l'ampolla, la constatació definitiva que en Simu i en Samora són agents al servei de la intel.ligència russa. Ens volen envair i nosatres tan campantes.

dissabte, 17 d’abril de 2010

Fauna lacustre

La polla de rec (Mentula canalis) habita en principi zones humides, com ara aiguamolls d’origen càrstic. Però ràpidament atrau altres espècies –per exemple, monjos benedictins– per tal que hi construeixin recs a fi de dessecar i fer més confortable l’àrea de nidificació. Un cop els benedictins han acabat la feina, la polla de rec els foragita i s’apropia del sistema de canalització. Au industriosa, aprofita aquests recs per adobar pells, fabricar paper o rentar la roba.
La seva alimentació és variada i abundant –sobretot abundant– i es pot classificar com omnívora, sense ànim d’ofendre ningú. Ara bé, les seves preferències són la carn a la brasa, sigui de porc, xai o vedella, i les gramínies, concretament l’arròs. És freqüent observar grans grups de fins a quaranta o cinquanta individus devorant excitadament aquests aliments a l’aire lliure o bé dins un poliesportiu, amb qualsevol excusa. En aquests casos, el xivarri i els càntics poden arribar a ser ensordidors.
La polla de rec presenta un marcat dimorfisme sexual i és molt fàcil distingir els mascles de les femelles. L’època de zel es prolonga pràcticament tot l’any, amb repunts significatius a la primavera i principis d’estiu, especialment els caps de setmana. Alguns experts apunten la possibilitat d’un augment d’activitat sexual coincidint amb determinades victòries del Barça o avaries prolongades a la xarxa elèctrica, però no hi ha evidència empírica d’aquest extrem.
D’ordinari pacífica i xiroia, la polla de rec pot tornar-se agressiva si sent amenaçat el seu habitat com, per exemple, en el cas de construccions de línies de molta alta tensió que travessin el territori. En circumstancies així, aquests ocells podrien, per exemple, volar en grans formacions de centenars d’individus fins a la línia en qüestió i, tot posant-se damunt els cables, començar a fer la ‘ola’ amb entusiasme feréstec fins que, per efecte de les oscil•lacions, tota l’estructura caigui a terra al mig d’un terrabastall esfereïdor. Després, es retirarien als seus caus i observarien de lluny com corren desesperats pels camps els petits operaris d’Endesa amb les mans al cap, mentre contemplen, desolats, les seves estimades torres metàl•liques recargolades i amb les potes cap amunt i fan comptes del que costarà tornar a endreçar tot aquell desastre. Des d’un bar proper, les mentules canalis fan veure que juguen a la botifarra o parlen de futbol però, en realitat, riuen per dins i fan comentaris sarcàstics i malintencionats que ningú no entén, llevat d’elles.
No s’ha donat mai el cas, però podria passar.

dijous, 15 d’abril de 2010

Agents secrets

Plovia mansament sobre la nit banyolina. Vaig travessar la vorera del Passeig del llarg en direcció a casa. Foscor silent, l'avinguda deserta. De sobte vaig sentir unes passes darrera meu. Unes passes marcials, segures. Vaig girar-me i vaig descobrir dos tipus amb gabardina al més pur estil còmics d'en Tintín (ja sabeu, els agents de Bordúria) Vaig apressar el pas però aquells homes també augmentaren el seu ritme. Tenia clar que em seguien. En el meu cap es van començar a formular tota classe de teories persecutòries. Però vaig pensar que jo era massa insignificant per ser víctima d'uns agents secrets o d'un atemptat internacional. Quan vaig ser a la porta de casa, aquests dos tipus es limitaren a observar-me des de l'altre costat del carrer. Un cop a casa vaig creure, estúpidament, que jo estava sa i estalvi. Que equivocat estava. Em vaig asseure al sofà encara amb el cor a punt de petar de l'espant. Al cap d'una estona, sonà el timbre. I el reflex de la porta m'envià la silueta sinistre d'aquells dos. Vaig pensar que no en faria ben re de no obrir-los, si em volien mal desbotarien la porta i em cardarien una cara de mans. Així és que vaig obrir-los ben escagarrinat de por. Un dels homes va mig somiure amb la mala traça dels qui no somriuen mai. Va preguntar-me si podien passar cap dins que m'havien de fer una sèrie de preguntes sobre un cas d'extrema gravetat internacional. Vaig inquietar-me i vaig pensar que eren enviats de la República Popular Xina molestos pels nostres comentaris de "què hi fan tants de xinos a Banyoles". Però si aquells homes eren xinos ho dissimulaven prou bé: tenien un deix eslau, un perfil eslau, una vestimenta eslava, uns traios eslaus. Van treure's el barret i la gabardina: i llavors vaig poder admirar els seus uniformes militars carregadíssims de medalles. "Som polacs" van dir i jo, per treure ferro a l'assumpte, vaig respondre "fequigues que jo tabé sóc polac". Amb aquestes que un d'ells em va cardar una plantofada que em fa fer saltar les uieres. "No estem pas d'hòsties, nosatres, no cardis el burro". I jo, tremolant, vaig respondre "sí senyoreta" com en els vells temps del Casa Nostra. En aquestes que van començar a fer-me preguntes i una d'elles, la més essencial, va ser "coneix un tal Samora?". Vaig dir-los la veritat, que sí que el coneixia, que era un tarambana i un ordinari, que no el podia pas veure ni en pintura i blablablà. Aquests homes eren de l'exèrcit polonès i em van venir a dir que en Samora, el que tots coneixeu, és un agent al servei de Rússia que tant pot cardar disbarats a Banyoles com cardar-ne a Cracòvia o als afores de Moscú. Vaig lligar caps: els estranys i insospitats viatges d'en Samora a un lloc tan estrafolari com Cracòvia. Per regla general els de Banyoles quan sortim de casa anem a Santo Domingo, Mallorca, l'Estartit i els més aventurers a Sant Feliu de Guíxols o a Monforte. Vet aquit. Els oficials polacs em van demanar col.laboració perquè el seu país corria serioses amenaces de caure en la grapa enemiga. Vaig jurar, en el silenci d'aquella nit banyolina, sobre una imatge de la Verge Negra de Częstochowa la meva fidelitat a la causa polaca. Dies després vaig saber, a través del faisbuc, de l'enigmàtica visita d'en Samora a Cracòvia i vaig trucar al Coronel Grabowski. "Massa tard, va dir ell, l'operació Gàrgoles de Foc és inevitable". No vaig entendre res. Setmanes després el Coronel Grabowki desapareixia en fatídic accident d'avió. I ara, he d'informar novament, que el tal Samora es disposa a volar cap a Cracòvia just quan un volcà islandès envià senyals de fum a tot el nord d'Europa. Segur que l'erupció d'aquest volcà ha estat provocada. Amb el sinistre objectiu de facilitar una nova i definitiva invasió soviètica sobre l'Europa civilitzada. Jo per si de cas escric aquestes línies amb un gorro militar sobre el meu cap. Es un gorro que el meu nebot va regalar-me en un viatge a Polònia. Per si de cas, m'he col.locat el gorro de l'exèrcit soviètic.

dimecres, 14 d’abril de 2010

Lluís

Ara seria molt fàcil parlar de la bondat d’en Lluís, de la seva candidesa, de com va superar les dificultats, del seu sentit de l’humor, de la seva intel•ligència, de la seva imaginació desbordant, de tot el que significava. Seria molt fàcil perquè en Lluís era una presència indispensable en els nostres entregents.
L’estimem, encara, i per això, el que seria tan fàcil es fa molt, molt emprenyador. És difícil haver d’admetre, haver d’explicar sense caure en el tòpic, la seva absència irreparable.
Em permetran que no m’allargui massa perquè és impossible resumir al davant de tots vostès, al davant de tanta gent, tot el que representava en lluís Vilà.
Amb el temps ens adonarem de tot el que ha volgut dir la seva figura. Perquè, més enllà de les paraules, hi queda l’obra d’un artista colossal amb una força creativa imparable. Però ara ja no el tenim, ni el tindrem físicament; ni ens trucarà per telèfon per explicar-nos tots aquells projectes que anava cosint, dia a dia, a una velocitat que ens superava a tots, de llarg.
A mi, particularment, em sap molt de greu haver de prescindir de com escrutava les cartes dels restaurants assegurant-se de no haver de menjar ni carn ni peix, ni cap cosa que tingués ulls o potes. Com a molt, tenia temptacions de tallar pernil salat quan s’enfadava. Però això passava molt poc sovint. I se’m fa difícil haver d‘assumir que no el tornarem a sentir riure assegut al sofà del menjador de casa seva, a la plaça. I, sobretot, prescindir de com obria els ulls quan escoltava. Ell creia, i això li ho va dir a un dia a en Salvador Garcia-Arbòs al Bar Plaça, que era escultor perquè sabia escoltar. Coses d’en Lluís. Com els xacres, els mapes tàntrics, els somnis, les energies, tot això que el fascinava. I a la plaça era on la seva persona es tornava més brillant que mai.
En Lluís era una part de la plaça, de la plaça de la Banyoles de tota la vida, la del veïnatge, la de la gent arrelada, catalana, del món; la de la conversa al mig del carrer, la de la senzillesa, la de la broma fina, la de les coses petites. La Banyoles on els pares es preocupen dels fills com ell es va preocupar dels seus, en Guillem i en Jaume, a qui adorava amb tota l’ànima, com els adoren, també, la seva mare, la Rosa, i l’àvia, la Rosita.
La mort d’en Lluís tanca un paràgraf i n’obre un altre que és el seu llegat. I el seu llegat no es pot perdre com s’ha perdut el d’altres artistes i que tan l’obsessionava. Segur que aquesta vegada, entre tots, farem les coses ben fetes i el mantindrem, tan a ell com a la seva obra, entre nosaltres. En Lluís ja ho deia: s’ha de pensar en positiu perquè sinó no et pot passar mai res de bo.

dilluns, 12 d’abril de 2010

Un tema candent

A mi els corruptes m’agraden. Sempre he tingut debilitat pels xoriços. De fet, per tot el que vingui del porc: el greix em fa perdre el senderi. La meva dissort ha estat que mai he trobat qui em corrompi. Ja de petit intentava obrir-me camí com corrupte i buscava tractes de favor amb els meus pares. ‘Si em regaleu una bicicleta us aprovaré el curs’ els proposava amb un xiuxiueig còmplice, procurant que no em sentissin els meus germans. No era només per la bicicleta –que també– sinó, sobretot, per la indescriptible emoció que produeix aquest tipus d’assumptes. Però eren temps durs, mancats d’imaginació i flexibilitat. ‘Si no aproves et quedaràs sense vacances. Tu mateix. I si tornes a parlar de la bicicleta et giraré la cara d’un bolet’ Així no hi havia manera de prosperar ni de crear riquesa.
Ho vaig continuar intentant. Amb els catedràtics de l’institut, amb les germanes dels meus amics, amb els acomodadors dels cinemes, amb tothom. Al capellà de la meva parròquia li vaig proposar l’ingrés al seminari del meu germà petit, quan assolis l’edat adequada, a canvi d’una raonable comissió sobre les col•lectes dels diumenges. Es va negar. Vaig millorar el tracte afegint-hi la meva germana: la faríem monja. També es va negar. Aleshores vaig canviar de tàctica: el vaig amenaçar amb fer-me ateu jo mateix si no accedia a la meva oferta. Es va continuar negant. Això em va fer perdre la fe. Si l’Església era tan miserable que li preocupaven més els diners que l’ànima d’un pecador, aquell no era el meu lloc.
Finalment un dia vaig haver d’acceptar la dura realitat: no servia per corrupte. Hauria d’aprendre algun ofici i guanyar-me la vida d’una manera trista, monòtona, fastigosament honrada. Des de llavors em conformo amb admirar de lluny les grans figures de la corrupció, els cracs, els millors, aquells que són capaços de fer realitat els meus somnis de joventut. M’embadaleix la seva habilitat portentosa, la seva imaginació sense límits, la seva creativitat genial. Les trames de corrupció són, per qualsevol que les observi sense prejudicis hipòcrites, autèntiques obres d’art i haurien de ser declarades patrimoni cultural. Jo segueixo els casos més importants amb la mateixa atenció i entusiasme que altres dediquen a la Champions League o les curses de braus.
A més, no ens enganyem: la corrupció, juntament amb el tràfic d’armes i el de drogues, són les autèntiques fonts de creació de riquesa. Si algú es pensa que construint carreteres o fabricant cotxes o treballant del que sigui està fent quelcom de positiu és que no ha entès com funciona la cosa.

La tírria

L’Altre dia, tot travessant Banyoles en cotxe vaig creuar-me amb un vianant, aparició del qual és motiu sempre d’un regirament de budells. Vaig pensar: “a mi, aquest tio m’hi sobra a Banyoles”. La resta del trajecte fins a la Farga el vaig dedicar a pensar en quina gent, com l’individu d’abans” competirien per la candidatura a l’expulsió comarcal. I encara més, a intentar esbrinar per quantes i quines persones, en seria jo candidat.
A tot arreu hi ha pols oposats, gent que amb motius o sense es repugnen, es carden basarda i unes mirades d’aixís rebentessis. Tabé hi ha aquell que mai diu res a ningú i s’ho fa córrer tot per dintre. És el tipus de persona de qui un dia t’explicarien que no pot veure a fulanito ni amb pintura i tu te’n faries creus. “Hòstia, però si tota la vida han anat a la mateixa colla!”. Llavors hi ha aquell que no pot veure a un paio amb qui no ha parlat ni coneix de ben res. Es veu, però, que de ben jove va sortir tres setmanes amb l’actual dona del primer, o és el que va ocupar seu antic lloc de feina quan a ell van cardar al carrer, o que algú li ha dit que li havien explicat que aquell era un cabró d’un parell de collons.
A un extrem hi ha aquella persona a qui tothom li sembla de puta mare. Diu que tothom té lo seu, que en el fons tots soms una colla de benpàrits, que cadascú és ell i la seva circumstància, que si “t’hi hauries de trobar”. A aquesta gent és perillosa, doncs al seu costat es corre el perill de ser atacat per la consciència amb acusacions d’intransigent i insensible.
A l’altra banda de la vara de mesurar hi ha aquell qui no pot veure a ningú. És el que va pel món dient que Banyoles carda pena, que no es pot fer res sense que tothom et critiqui, que carda fàstic perquè soms tots plegats una colla de xafarders i que se’ns veu la boina. Acostumen a ser gent que se’ls va entravessar una curta estada a Barcelona per estudiar emocionants i prometedores carreres com filosofia o història de l’art. És urgent que algú els expliqui que a Banyoles no retenim a dingú en contra la voluntat i que el camí cap a les grans capitals fa baixada.És important saber a qui li tenim mania. És important assegurar-nos que tenim tírria a veritables cabrons que resten més que no pas sumen a casa nostra. Convé que tothom analitzi si el nombre de gent a qui no pot veure és raonable o nombrosament alarmant, però sobretot, sobretot, ens hem de convèncer que quan algú no ens pot veure a nosaltres és senzillament per pura enveja. Quedi dit.

dissabte, 10 d’abril de 2010

Futur

El piano de Dustin O'Halloran repicava sobre les parets i les bigues de la Parra. Erem allà, en Joan de la Parra i les seves eternes ulleres minúscules col.locades sobre el cap, el contramestre Pep, el Gallegu, les ombres de la nit i la llum tova del local. En Vaqueta i en Mastegatatxes trucaven per mòbil sobre l'horitzó de la Plaça de les Rodes. Teníem una ampolla de vi oberta sobre la barra i molts records escadussers, trencats, amargs i dolços del nostre amic Lluís Vilà Vendrell. Vaig pensar que la Parra era un dels seus espais on en Joan guarda zelosament una joia de fotos d'un Vilà eternament jove. El piano sonava i jo veia a través de la finestra tots els contorns de la nit, tots els colors esgrogueïts, tensos, fibrosos i rotunds que en Bili havia amanit en les seves teles. Contràriament al que podeu imaginar, no va ser el sopar cap cerimònia de nostàlgia barata. Va ser una oportunitat per parlar de plans, de projectes, d'avenços, una festa d'optimisme i rialles. El millor homenatge per en Bili. Futur, sempre futur, mirar endavant i seguir. Dustin O'Halloran va deixar de sonar i es va obrir sobre nosaltres tota la nit de Banyoles. Futur.

dijous, 1 d’abril de 2010

Amic

Algun dia escriuré tot un llibre sobre en Lluís Vilà. Però no serà avui perquè no tinc ni forces, ni esma, ni em queda voluntat. Se'n van els millors, els bons, els indispensables. I nosaltres ens quedem per fer recomptes sobre el buit, per quedar-nos en estat de xoc talment com si en Cassius Clay ens hagués enviat un cop definitiu, esborronador. Se'n va en Lluís i només em queden les restes d'unes trucades apressades anunciant-me la notícia més fatal. Sobre tots els amics ha caigut un llamp que forada teulades, que esgarrapa les estructures més fortes. Ens podem autoconvèncer que queda l'obra i la creació i blablablà. Però no és això: l'obra no substitueix l'amic, per més poderosa i influent que sigui. Vindran marxants i profetes, vindran papanates i excel.los comentaristes de l'art i col.locaran l'obra on es mereix. Però no ens tornaran l'amic que se'n va per sempre a un confí inabastable pels que quedem aquí. L'obra, tots ho sabíem, és una magnífica expressió del seu talent. Però l'amic és fora. I a hores d'ara estem tots tan perduts, tan isolats, que no sabem què fer ni què dir. No sabem on colpejar per tornar el cop que ens han ventat. On colpejar? Contra la foscor que ens ve a sobre? Contra aquest silenci repugnant que ens ha assaltat? Contra aquesta buidor inesperada i corrosiva? Lluís, amic, en el dolor d'aquests dies només podem fer que esbossar el teu nom. I reivindicar-te per sempre més. Xisca de Gardi plora avui. Amic.

En Lluís Vilà

Feia anys que la nostra comarca no coneixia un mes tan negre com aquest que hem deixat enrere. La mort d’en Fidel Martí va ser una tragèdia a la que fa escassos dies s’hi va sumar la incalculable pèrdua d’en Dani. Quan encara no ens en sabíem avenir, el març va decidir acomiadar-se enduent-se’n un altre dels nostres pilars, en Lluís Vilà.
Ahir al capvespre la ciutat quedava fosa. A mesura que la veu corria, Banyoles es convertia en un anar i venir de mirades perdudes i el dia es va tornar gris, fred i trist.
El juliol passat el Comitè d’Orriols ens explicava el seu pas per la inauguració de l’exposició d’un artista forani de les que en Vili programava a la seva galeria. Una breu oda al nostre artista i la seva obra que vaig tenir el plaer de fer-li arribar. Assegut a una taula del Morgana, amb unes ulleres encordades que amb prou feines aguantaven l’equilibri al capdavall de la punta del nas, llegia i rellegia el breu relat del Comitè i entre lectura i lectura alçava les pupil·les i em mirava amb un punyeter somriure de placidesa.
Les converses amb ell eren tan interessants que amb en Boix vàrem cordar nombrar-lo el nostre alcalde. “Bon dia, senyor alcalde” el saludàvem. Ell, segons el dia, responia un “bon dia” o un “bon dia tingui, súbdit” o tot sovint amb un “ Si jo fos l’alcalde...”.
En Felicià, una altra peça indispensable a la nostra ciutat, era l’ajudant d’en Vili i aquest últim sempre explicava que tenia l’únic ajudant del món que necessitava un ajudant i bromejava tot dient que després de dos hores de treball d’en Feli, ell en necessitava quatre per tornar-ho a posar tot en ordre. L’amistat que els unia els autoritzava a prendre’s aquest tipus de llicències, com el dia que en Feli inaugurava la seva pròpia exposició de quadres i en Lluís va tenir la pensada d’agafar un llapis i signar un obra exposada del seu ajudant. I la il·lusió que li va fer a l’autor! Ahir ningú se sabia fer a l’ideia de la pèrdua d’un home tan fonamental per nosaltres.
El rellotge d’en Lluís Vilà s’ha aturat, però com diu el conte de Papini, tot rellotge aturat té dret dos cops al dia, per fugaços que siguin, a sentir-se en harmonia completa amb la resta de l’univers. Xisca de Gardi i tanta gent qui l’estima i patirà la seva absència custodiarem i vetllarem per tal que aquest dret sigui respectat sobreposant la seva memòria al pas del temps.
Adéu artista, adéu ajudant d'en Feli, fins sempre més "alcalde".