dijous, 22 d’abril de 2010

Als amics

Circulàvem per l'estranya exposició perpetrada per l'Eudald Camps i en Mitjà. Estem buscant un motiu per en Mitjà per fer-lo definitivament de la família. Ja el trobarem. El cas és que en aquella exposició feia una calor inaudita. El cas és que vaig trobar-me amb en Bili de forma inesperada. Era la primera vegada que em trobava amb en Bili fora de la Capital Mundial. L'encontre va tenir lloc en una ciutat provinciana, burgesa i avorrida a la que tots sabeu posar-li nom. En Bili, com sempre, reia per sota el nas i em donava un gavadal de dades, noms, idees i projectes que jo era incapaç de pair. Em va presentar en Lluís Pau i em va presentar com "un dels meus col.laboradors", presentació que em va fer gràcia perquè jo mai vaig arribar a ser col.laborador d'en Bili, tot i que no em van faltar les ganes. On estava? Ah sí, vet aquí, circulàvem per l'estranya exposició perpetrada per l'Eudald Camp i en Mitjà, patint calor, procurant que no ens caiguessin les parets pel damunt i ens vam trobar amb imatges d'en Piculives. Llavors en Bili esbossà un posat seriós i m'explicà una història de les seves. Resulta que havia comprès el sentit de l'escultura de la mare i la nena, aquella que tenim a l'Estanyol del Vilar, un cop s'havia mor en Piculives. Estranya teoria. Però tot gira i tot agafa sentit. En Bili ja no hi és i tinc la sensació que les seves obres agafaran més sentit, més forma, més comprensió ara que no és amb nosaltres. El veurem riure per sota el nas, el veurem voltar per la Plaça, el veurem transitar amunt i avall, el veurem presentar-nos com "col.laboradors", el veurem projectar-se sobre la seva colossal obra. Contràriament al que podíem imaginar és ara quan el buit s'omple, és ara quan des del no-res torna la prodigiosa vida, és ara quan el silenci queda colgat per totes les paraules del nostre gran entre els grans. Es a tu, Jordi Pau, a qui va dedicat tot això, per si no ho sabies.

5 comentaris:

v奎峰奎峰 ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
En Samora ha dit...

En Toti és, serà i ha de ser per sempre més el nord de la brújola que ha de marcar el camí del llegat i memòria del tristament desaparegut Lluís Vilà.Quan algú vulgui saber si es fan les coses correctament en farà prou de preguntar-li: Toti, nem bé?
En Toti és un altre cas de patrimoni del comú. Entre altres motius perquè no existeix humà capaç d'engolir tot sol tal bestiesa d'energia projectada com la que desprèn en Toti en forma d'abraçades, concells, projectes, il·lusions, històries, excitació...
Gran Toti, ets gran...

Anna ha dit...

estic de acort am tot el comentari es mol expreciu ihuma

Anna ha dit...

hola

Esteban ha dit...

los amigos muchas veces son demasiado interesados y se confunde la amistaz con el interes.