dijous, 1 d’abril de 2010

En Lluís Vilà

Feia anys que la nostra comarca no coneixia un mes tan negre com aquest que hem deixat enrere. La mort d’en Fidel Martí va ser una tragèdia a la que fa escassos dies s’hi va sumar la incalculable pèrdua d’en Dani. Quan encara no ens en sabíem avenir, el març va decidir acomiadar-se enduent-se’n un altre dels nostres pilars, en Lluís Vilà.
Ahir al capvespre la ciutat quedava fosa. A mesura que la veu corria, Banyoles es convertia en un anar i venir de mirades perdudes i el dia es va tornar gris, fred i trist.
El juliol passat el Comitè d’Orriols ens explicava el seu pas per la inauguració de l’exposició d’un artista forani de les que en Vili programava a la seva galeria. Una breu oda al nostre artista i la seva obra que vaig tenir el plaer de fer-li arribar. Assegut a una taula del Morgana, amb unes ulleres encordades que amb prou feines aguantaven l’equilibri al capdavall de la punta del nas, llegia i rellegia el breu relat del Comitè i entre lectura i lectura alçava les pupil·les i em mirava amb un punyeter somriure de placidesa.
Les converses amb ell eren tan interessants que amb en Boix vàrem cordar nombrar-lo el nostre alcalde. “Bon dia, senyor alcalde” el saludàvem. Ell, segons el dia, responia un “bon dia” o un “bon dia tingui, súbdit” o tot sovint amb un “ Si jo fos l’alcalde...”.
En Felicià, una altra peça indispensable a la nostra ciutat, era l’ajudant d’en Vili i aquest últim sempre explicava que tenia l’únic ajudant del món que necessitava un ajudant i bromejava tot dient que després de dos hores de treball d’en Feli, ell en necessitava quatre per tornar-ho a posar tot en ordre. L’amistat que els unia els autoritzava a prendre’s aquest tipus de llicències, com el dia que en Feli inaugurava la seva pròpia exposició de quadres i en Lluís va tenir la pensada d’agafar un llapis i signar un obra exposada del seu ajudant. I la il·lusió que li va fer a l’autor! Ahir ningú se sabia fer a l’ideia de la pèrdua d’un home tan fonamental per nosaltres.
El rellotge d’en Lluís Vilà s’ha aturat, però com diu el conte de Papini, tot rellotge aturat té dret dos cops al dia, per fugaços que siguin, a sentir-se en harmonia completa amb la resta de l’univers. Xisca de Gardi i tanta gent qui l’estima i patirà la seva absència custodiarem i vetllarem per tal que aquest dret sigui respectat sobreposant la seva memòria al pas del temps.
Adéu artista, adéu ajudant d'en Feli, fins sempre més "alcalde".

1 comentari:

joan ha dit...

No oblidare mai "el cul li pijuc" que li va deixar anar al alcalde de veritat, aquell dia que estavem a la plaça fent el vermut amb ell.
Trobare a faltar creuar-me amb ell i les xerrades que feiem durant aquells 3 minuts que durava aquell petit avituallament.
Com diu en Quim Nandes,es molt facil parlar be d'ell ara i per aixo no ho fare pero el que si que fare es deixar clar que el trobare a faltar.
Nomes dir que el dia que la seva obra tingui el reconeixement que es mereix, m'agradara dir que jo el coneixia i que per mi, la seva millor obra no era cap dels seus cuadres, si no la seva personalitat.
Adeu "senyor Alcalde"