dissabte, 10 d’abril de 2010

Futur

El piano de Dustin O'Halloran repicava sobre les parets i les bigues de la Parra. Erem allà, en Joan de la Parra i les seves eternes ulleres minúscules col.locades sobre el cap, el contramestre Pep, el Gallegu, les ombres de la nit i la llum tova del local. En Vaqueta i en Mastegatatxes trucaven per mòbil sobre l'horitzó de la Plaça de les Rodes. Teníem una ampolla de vi oberta sobre la barra i molts records escadussers, trencats, amargs i dolços del nostre amic Lluís Vilà Vendrell. Vaig pensar que la Parra era un dels seus espais on en Joan guarda zelosament una joia de fotos d'un Vilà eternament jove. El piano sonava i jo veia a través de la finestra tots els contorns de la nit, tots els colors esgrogueïts, tensos, fibrosos i rotunds que en Bili havia amanit en les seves teles. Contràriament al que podeu imaginar, no va ser el sopar cap cerimònia de nostàlgia barata. Va ser una oportunitat per parlar de plans, de projectes, d'avenços, una festa d'optimisme i rialles. El millor homenatge per en Bili. Futur, sempre futur, mirar endavant i seguir. Dustin O'Halloran va deixar de sonar i es va obrir sobre nosaltres tota la nit de Banyoles. Futur.