dilluns, 12 d’abril de 2010

La tírria

L’Altre dia, tot travessant Banyoles en cotxe vaig creuar-me amb un vianant, aparició del qual és motiu sempre d’un regirament de budells. Vaig pensar: “a mi, aquest tio m’hi sobra a Banyoles”. La resta del trajecte fins a la Farga el vaig dedicar a pensar en quina gent, com l’individu d’abans” competirien per la candidatura a l’expulsió comarcal. I encara més, a intentar esbrinar per quantes i quines persones, en seria jo candidat.
A tot arreu hi ha pols oposats, gent que amb motius o sense es repugnen, es carden basarda i unes mirades d’aixís rebentessis. Tabé hi ha aquell que mai diu res a ningú i s’ho fa córrer tot per dintre. És el tipus de persona de qui un dia t’explicarien que no pot veure a fulanito ni amb pintura i tu te’n faries creus. “Hòstia, però si tota la vida han anat a la mateixa colla!”. Llavors hi ha aquell que no pot veure a un paio amb qui no ha parlat ni coneix de ben res. Es veu, però, que de ben jove va sortir tres setmanes amb l’actual dona del primer, o és el que va ocupar seu antic lloc de feina quan a ell van cardar al carrer, o que algú li ha dit que li havien explicat que aquell era un cabró d’un parell de collons.
A un extrem hi ha aquella persona a qui tothom li sembla de puta mare. Diu que tothom té lo seu, que en el fons tots soms una colla de benpàrits, que cadascú és ell i la seva circumstància, que si “t’hi hauries de trobar”. A aquesta gent és perillosa, doncs al seu costat es corre el perill de ser atacat per la consciència amb acusacions d’intransigent i insensible.
A l’altra banda de la vara de mesurar hi ha aquell qui no pot veure a ningú. És el que va pel món dient que Banyoles carda pena, que no es pot fer res sense que tothom et critiqui, que carda fàstic perquè soms tots plegats una colla de xafarders i que se’ns veu la boina. Acostumen a ser gent que se’ls va entravessar una curta estada a Barcelona per estudiar emocionants i prometedores carreres com filosofia o història de l’art. És urgent que algú els expliqui que a Banyoles no retenim a dingú en contra la voluntat i que el camí cap a les grans capitals fa baixada.És important saber a qui li tenim mania. És important assegurar-nos que tenim tírria a veritables cabrons que resten més que no pas sumen a casa nostra. Convé que tothom analitzi si el nombre de gent a qui no pot veure és raonable o nombrosament alarmant, però sobretot, sobretot, ens hem de convèncer que quan algú no ens pot veure a nosaltres és senzillament per pura enveja. Quedi dit.