dimecres, 14 d’abril de 2010

Lluís

Ara seria molt fàcil parlar de la bondat d’en Lluís, de la seva candidesa, de com va superar les dificultats, del seu sentit de l’humor, de la seva intel•ligència, de la seva imaginació desbordant, de tot el que significava. Seria molt fàcil perquè en Lluís era una presència indispensable en els nostres entregents.
L’estimem, encara, i per això, el que seria tan fàcil es fa molt, molt emprenyador. És difícil haver d’admetre, haver d’explicar sense caure en el tòpic, la seva absència irreparable.
Em permetran que no m’allargui massa perquè és impossible resumir al davant de tots vostès, al davant de tanta gent, tot el que representava en lluís Vilà.
Amb el temps ens adonarem de tot el que ha volgut dir la seva figura. Perquè, més enllà de les paraules, hi queda l’obra d’un artista colossal amb una força creativa imparable. Però ara ja no el tenim, ni el tindrem físicament; ni ens trucarà per telèfon per explicar-nos tots aquells projectes que anava cosint, dia a dia, a una velocitat que ens superava a tots, de llarg.
A mi, particularment, em sap molt de greu haver de prescindir de com escrutava les cartes dels restaurants assegurant-se de no haver de menjar ni carn ni peix, ni cap cosa que tingués ulls o potes. Com a molt, tenia temptacions de tallar pernil salat quan s’enfadava. Però això passava molt poc sovint. I se’m fa difícil haver d‘assumir que no el tornarem a sentir riure assegut al sofà del menjador de casa seva, a la plaça. I, sobretot, prescindir de com obria els ulls quan escoltava. Ell creia, i això li ho va dir a un dia a en Salvador Garcia-Arbòs al Bar Plaça, que era escultor perquè sabia escoltar. Coses d’en Lluís. Com els xacres, els mapes tàntrics, els somnis, les energies, tot això que el fascinava. I a la plaça era on la seva persona es tornava més brillant que mai.
En Lluís era una part de la plaça, de la plaça de la Banyoles de tota la vida, la del veïnatge, la de la gent arrelada, catalana, del món; la de la conversa al mig del carrer, la de la senzillesa, la de la broma fina, la de les coses petites. La Banyoles on els pares es preocupen dels fills com ell es va preocupar dels seus, en Guillem i en Jaume, a qui adorava amb tota l’ànima, com els adoren, també, la seva mare, la Rosa, i l’àvia, la Rosita.
La mort d’en Lluís tanca un paràgraf i n’obre un altre que és el seu llegat. I el seu llegat no es pot perdre com s’ha perdut el d’altres artistes i que tan l’obsessionava. Segur que aquesta vegada, entre tots, farem les coses ben fetes i el mantindrem, tan a ell com a la seva obra, entre nosaltres. En Lluís ja ho deia: s’ha de pensar en positiu perquè sinó no et pot passar mai res de bo.

3 comentaris:

Sacutell ha dit...

La mort es la desaparició escalonada dels referents individuals.
I no tots fan el mateix mal.
La colla es a materialització més genuïna de l’amistat.
En Lluís ha estat referent i havia estat nucli dur de la nostre colla. En temps d’il•lusió, però que calia definir-se. Jugar-se-la, encara que a molts no els incumbia. ¡Nen, no et signifiquis! Deien les mares escarmentades encara pel conflicte secular entre bons i dolents.
I en Lluís es va implicar. No era política el que fèiem. Era treure’ns de sobre quaranta anys de grisor. I en Lluís va reivindicar justícia pintant parets, amb permís o sense. Va recuperar el nom dels carrers sense esperar autorització. Va informar que no tots els partits eren democràtics i va demanar llibertat, amnistia i l’estatut d’autonomia quant la gent del seny oficial encara demanava paciència.
No tota la seva exuberant creativitat la trobarem en la producció artística. Cal mirar a l’home implicat quant va tocar, crític quant ha calgut. Desaparegut quant mes falta pot fer.

Sacutell ha dit...

No deixem que passi el dia sense desitjar als nostres veïns de península un regim tan democràtic com els que es varen donar avui fa uns quants anys.
I que la seva mena s’escampi arreu.
Amen

水憲妤慧 ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.