dilluns, 12 d’abril de 2010

Un tema candent

A mi els corruptes m’agraden. Sempre he tingut debilitat pels xoriços. De fet, per tot el que vingui del porc: el greix em fa perdre el senderi. La meva dissort ha estat que mai he trobat qui em corrompi. Ja de petit intentava obrir-me camí com corrupte i buscava tractes de favor amb els meus pares. ‘Si em regaleu una bicicleta us aprovaré el curs’ els proposava amb un xiuxiueig còmplice, procurant que no em sentissin els meus germans. No era només per la bicicleta –que també– sinó, sobretot, per la indescriptible emoció que produeix aquest tipus d’assumptes. Però eren temps durs, mancats d’imaginació i flexibilitat. ‘Si no aproves et quedaràs sense vacances. Tu mateix. I si tornes a parlar de la bicicleta et giraré la cara d’un bolet’ Així no hi havia manera de prosperar ni de crear riquesa.
Ho vaig continuar intentant. Amb els catedràtics de l’institut, amb les germanes dels meus amics, amb els acomodadors dels cinemes, amb tothom. Al capellà de la meva parròquia li vaig proposar l’ingrés al seminari del meu germà petit, quan assolis l’edat adequada, a canvi d’una raonable comissió sobre les col•lectes dels diumenges. Es va negar. Vaig millorar el tracte afegint-hi la meva germana: la faríem monja. També es va negar. Aleshores vaig canviar de tàctica: el vaig amenaçar amb fer-me ateu jo mateix si no accedia a la meva oferta. Es va continuar negant. Això em va fer perdre la fe. Si l’Església era tan miserable que li preocupaven més els diners que l’ànima d’un pecador, aquell no era el meu lloc.
Finalment un dia vaig haver d’acceptar la dura realitat: no servia per corrupte. Hauria d’aprendre algun ofici i guanyar-me la vida d’una manera trista, monòtona, fastigosament honrada. Des de llavors em conformo amb admirar de lluny les grans figures de la corrupció, els cracs, els millors, aquells que són capaços de fer realitat els meus somnis de joventut. M’embadaleix la seva habilitat portentosa, la seva imaginació sense límits, la seva creativitat genial. Les trames de corrupció són, per qualsevol que les observi sense prejudicis hipòcrites, autèntiques obres d’art i haurien de ser declarades patrimoni cultural. Jo segueixo els casos més importants amb la mateixa atenció i entusiasme que altres dediquen a la Champions League o les curses de braus.
A més, no ens enganyem: la corrupció, juntament amb el tràfic d’armes i el de drogues, són les autèntiques fonts de creació de riquesa. Si algú es pensa que construint carreteres o fabricant cotxes o treballant del que sigui està fent quelcom de positiu és que no ha entès com funciona la cosa.

2 comentaris:

ateneu obert de la dona ha dit...

Fins i tot, l'enginy dels corruptes és tan meravellós que enlluerna els jutges i mai van a parar a la presó. Castic únicament destinat als aficionats.

Telager

ferran ha dit...

Jo amb els corruptes no estic d'acord, jo penso que el millor es guanyar-se la vida honradament, i estar content amb tu mateix,la feina que fas, aixo es el principal.Ara esta de moda la corrupcio dels polítics, pero al final acaven malament.