dissabte, 15 de maig de 2010

Cap hora

No era cap hora – perdoneu, però aquesta expressió popular és sublim, bellíssima, d’una genialitat tramuntanal i el poble capaç d’inventar-la no ha de témer res ni ningú– no era pas cap hora, encara, quan Ell va arribar al portal de casa seu. Hi havia una parella de joves, quasi adolescents, grapejant-se apassionadament al portal veí. Ella anava amb una faldilla molt curta, sense mitges, i sabates de taló d’agulla. En altres circumstàncies, Ell s’hauria excitat però havia estat un dia miserable, despietat, i es sentia com un púgil veterà que salva el round de miracle. Havia discutit amb la seva dona, amb el seu fill, amb una de les dependentes; s’havia barallat amb un client i havia fet fora dos proveïdors; s’havia emprenyat amb els del banc, que el tenien entre la espasa i la paret. El dinar se li havia posat malament –el cambrer era un fatxenda– i tenia ardor d’estómac i mal de cap. Feia temps que patia migranyes. Però ara li feia mal l’esquena també i, sobretot, l’ànima. Un veterà no pot enganyar-se a si mateix. Potser havia salvat el round però el combat estava perdut. Només era qüestió de temps.
Es va prendre dos voltarens amb un got de sal de fruites, va engegar la tele i va seure al sofà. La dona era al dormitori però no tenia ganes de veure-la. Ni ella a Ell, és clar. Crisi, núvols de cendra, atemptats suïcides, cadàvers esguerrats. Li agrada conduir? Es va aixecar a buscar un valium. Millor dos. Es va quedar adormit al sofà amb la tele engegada. Sol.
Va somiar amb palmeres i cocoters, una platja blanca, una adolescent amb faldilla curta i sabates de taló que li somreia maliciosament. La química fa coses rares. Hi havia fruita, peix fregit, rom, tot de franc. No era cap hora, encara, i algú tocava l’ukelele, una cançó senzilla i ingènua, que feia que tothom fos feliç. Va somiar que fumava un cigar lentament, un cigar boníssim que no feia cap mal, i que la mar era en calma, l’aigua transparenta, la brisa dolça i tendra i no hi havia telèfons, ni passat, ni futur. La noia el mirava i caminava lentament cap a una cabana de fusta. Abans d’entrar, es girava i el tornava a mirar i somriure. Maliciosament.
Quan es va despertar el dinosaure encara hi era. Naturalment. I el veterà va saber que havia arribat l’hora, va llençar la tovallola i va baixar del quadrilàter extenuat, amb els ulls oberts i una mica d’escuma a la boca.