divendres, 14 de maig de 2010

Hem pres el món

Estrena al Mercat de les Flors (un lloc sense cap ordre ni cap mesura) de l'Obra Teatral del nostre aimat Director de Cine Comercial. La cosa va valer la pena per veure en acció al mític Xavi Gratacós: quina dicció, quina veu pregona, quina presència, quina prestància. Es menjava l'escenari a queixalades, el mastegava, se l'empassava com si fos un tall rodó. Tabé vam comptar amb la interpretació de la Triola. Ja era hora que sortís d'aquestes feines de gestió absurda i es posés a ser la nova Xirgu de la immesitat escènica. Quedem curts. El Director Comercial va ser una sorpresa en la seva condició d'actor amb deix capellanesc, deia el text com un Mossèn, amb aquella antiga lletania dels temps de les catedrals i les ermites. Rotund. Què dir del paper de la Masó, curt, angoixant, opressiu. Per últim, quedem-nos amb el retorn del Gran Pau a l'univers escènic, només un tast, només una singular aparació, però definitiva per entendre que la jungla sempre atrau a les bèsties per més domesticació que aquestes hagin sofert. El Teatre estava esperant la contribució banyolina i es va produir. En Sunyer va quedar sense respiració per uns instants. En Rigola a penes podia emetre algun so intel.ligible. Altres homenots van quedar parats, glaçats, sense espatller en la seva cadira habitual. En el Mercat de les Flors es va fer un silenci d'hivernacle, el raig del reg es va estroncar, el temps va aturar-se uns instants, tot era Corea del Nord amb els seus avions ultrasònics i la boira dels dies. Vam circular cap al bar, trinxera on els banyolins ens commoguem amb facilitat: allà hi erem quasi tots. En David del Passeig amb el seu somriure mil.limetrat, en Toti Pau dialogant a la distància amb la seva hereva, en Varda i en Carde, en Vaqueta i l'Adrià, el Gallegu, en Mastegatxates, les Masó en totes les seves dimensions possibles, en Juncà petit, l'Angel Martín i la sereníssima virtud d'en Lluís Carbó. El món era allà, a Barcelona, a tocar Montjuïc, i per uns instants a la segona capital del món no van caldre llums ni himnes, els posava la primera gran urbs del planeta. Els posava Banyoles i tot estava pagat. Quan, de retorn cap a casa, vaig mirar el retrovisor vaig veure que la foscor tornava a dominar aquell lloc del planeta. Era evident: els banyolins ja erem a casa. Senyors, l'evidència és tan incontestable que fa fàstic. Hem pres el món i estem a punt d'avorrir-nos com els grans emperadors romans.

2 comentaris:

Meritxell R. Lavall ha dit...

No m'esperava menys de tu per descriure l'acte que es va celebrar ahir a terres barcelonines... jejejej

Comitè d'Orriols ha dit...

He quedat curt, Meri