diumenge, 2 de maig de 2010

Mal dia per l'Atlètic

Demano uns moments d’atenció per parlar de coses serioses. Companyes i companys, xiscagardians tots, el nostre Atlètic va coix de les dues cames.
La d’ahir va ser una jornada negra negríssima ja des del moment d’obrir la persiana del bar. Ja afrontàvem la jornada amb les importants baixes d’en Refeques el nostre cotitzat entrenador i de l’Itxi, la més millor de les cambreres del món mundial. El temps no acompanyava massa i el era un “si mama o no mama” que d’amenaça diluviana. Va venir una gent de fora a jugar a futbol, el nom del club és insignificant.
Amb el president vàrem adonar-nos que la jornada se’ns torçava en adona-nos que la font santa que subministra el beuratge màgic dels nostres aficionats feia la perla i el motor que refredava el serpentí havia quedat rostit. Anàvem coixos de la cama esquerra.
La cosa es complicà de tot quan abans de la mitja part un pilar definitiu, indispensable, fonamental, troncal i insubstituïble de l’equip i el club sencer va deixar palès que si algun club al món pot dir “Ens hi deixem la pell” és l’Atlètic. En Txirri, el nostre central i capità, cofundador i mans dreta i esquerra del club va deixar mut l’estadi en un sonor xoc amb un davanter de l’equip rival. No s’aixecava, s’acabava de trencar la canya, altrament dit tíbia. La cama dreta més important de l'Atlètic deia prou.
L’històric Xavi Agustí, mític entrenador i pare del nostre capità esperava l’arribada d’una ambulància al costat del seu fill. Quantes situacions d’aquestes deu haver viscut aquest home en la seva llarga trajectòria a les banquetes...
En Txirri abandonà el terreny i l’estadi a cavall d’una ambulància taronja Atlètic i ovacinat pels seus companys i aficionats. Se’ns en carda el resultat, se’ns en refot contra qui jugàvem, al cul li pixem de l’àrbitre i la mare que el va parir. Ens importen tres coses: La primera preocupació és que el serpentí comenci a refredar quan més aviat millor. Per les tardes de gloria calorosa convé tenir el beuratge a punt, igual que els gals quan veien acostar-se als romans La segona recordar que quan la tarda és gris, la cervesa massa escumosa i poc freda, quan una de les principals referències de l’entitat ho està passant malament i quan l’equip sort abatut del terreny de joc, aleshores cal deixar-ho tot en mans de l’afició que, com ahir, ja se’n encarrega d’abraçar i abrigar als seus amb els crits d’ànims més càlids del món.. La tercera... és de calaix. Ànims Txirri i una abraçada de tot Xisca de Gardi.