dimecres, 30 de juny de 2010

Cases del país

Les cases del país poca cosa tenen a veure amb les conilleres que avui rogen certs arquitectes. Hi ha tipus que quan dibuixen en un plànol sembla que hagin picat amb el cap amb una paret. Hi ha cases d'ara que semblen nius d'ametralladora de la segona guerra mundial. La gent sembla que té basarda, pobrics! i per això més que viure es refugia. Això sí: l'entrada pel cotxe que no quedi, on vas a parar! unes entrades on sembla que podria sortir un tanc, un barreirus o un elefant. Allà hi guarden el cotxe o els cotxes. Els jardins d'aquestes cases són mecs de tan perfectes. Ni una bardissa, ni una ortiga. I al cim l'herba sintètica l'estassa una mena de planxa amb rodes que es mou com un beneit per tot el pati. Les cases del país tenen un altre aire. Per començar no tenen jardí sinó redere o eixida. Xida en diem per aquí. Al redere sempre hi ha un hort amb un mínim de condícia. Tomateres, quatre enciams i una rega d'apit, pel cap baix. Sempre s'hi veu una estesa de canyes, un gos nerviós i un gat mandrós, tirant curt. En el redere s'hi pot veure un desori complert, absolut. Canyes al costat de ferros, pedres, ensats, plàstics, eines de tota mena i un interviu ratat. En el garatge el cotxe s'ha de fer un racó entre bótes de moscatell, vi ranci, garnatxa i vi novell. A les bigues del sostre hi pengen tomates i un rast de maria lluisa, ais i a la paret, ben clavat, hi ha un calendari de pinsos sanders amb una mossa dalt d'un tractor i amb barret de l'oeste. Vet aquí. A les cases del país, noves o seminoves, les parets de fora estan per pintar i a la planta baixa s'hi sol tenir el bestiar i quatre grilleries. A dalt, ja ho sabem hi ha cuina, menjador, un quarto de bany o dos i les habitacions per dormir. El gat mandrós que fa poc jeia al redere en un tros de solei ha pujat a la part de dalt perquè ha sentit que l'amo ha obert l'armari de la cuina. L'interès del gat mandrós i tabé del gos nerviós rau en l'última botifarra que l'amo ha guardat de la matança del porc. Perquè aquestes cases del país solen ser habitades pels masovers que als anys 70 van deixar pagès. Però havent deixat pagès encara recorden i mantenen els vells costums civilitzats. Com ara matar el porc cada any i fer totes les botifarres, pernils i llonganisses que convingui. Com ara plantar una bona rega de tomateres. Com ara mirar el cel i saber si plourà o si farà vent. Com ara viure la vida com qui menja un gra d'ai, a poc a poc, procurant-ne agafar-ne lo bo i escopint-ne el grill. Es en aquestes cases on el país encara e' viu, no pas en aquelles conillleres on el país és un conill petit i poruc que mira desconfiat mentre el cor li va a tot tai.

divendres, 25 de juny de 2010

Anunci

Perduda cuca de llum adulta, de color negre, molt manyaga i luminescent. No porta xip ni collar. Es va escapar la nit de Sant Joan i no ha tornat a casa. Menja de tot, però el que més li agrada és la fusta. No sap fer seda, no la maregeu en aquest sentit, que és inútil. Atén per ‘Bombeta’.

dimarts, 22 de juny de 2010

Dies de mundial petit.

Ara que són dies de mundial refresquem la memòria sobre els nostres partits de fútbol dels temps petits. Al pati del Casa Nostra vell, per exemple. N'hi havia un que portava la pilota i que tenia dret a triar equip. Al propietari de la pilota se li afegia sempre un conseller que l'ajudava en la tria. El que duia la pilota començava a triar. I el de l'equip contrari s'havia de conformar amb les sobres. Generalment la tria es feia segons capacitat, fidelitat i també disciplina. Els que no passaven i els ganduls acostumaven a ser els del bulto. Triats els equips començava el partit que era un desordre de posicions, estratègies i jugades. A l'àrea rival s'hi concentraven fàcilment els dos equips i era una sort poder tocar la bola enmig de tantes cames i de tants de crits. La pols s'aixecava i la porteria era una impressió, una intuïció. Les jugades eren precipitades, els passes quasi sempre maldestres, els xuts sortien guerxos i molt sovint acompanyats de la pròpia sabata. No hi havia espectadors perquè ningú s'empassava aquell poti-poti de coces, insults, aterrassisades i gols involuntaris. S'escoltava un llenguatge castís i això era el millor d'aquells partits. D'un pilotasso se'n deia "una escalfada" per l'escorissor que provocava la plantofada de cuir sobre la pell. "Quina escalfada m'has cardat, verro". El "verro" solia ser el que provocava més faltes i coces per metre quadrat. "Ets una truja" també es deia mentre el nano es cargolava de mal des del terra estant. No hi havia àrbits, ni líniers i el reglament era interpretat amb una alegria descomunal. "Es orsai, cagom judes" i els altres cridaven "poca n'hi ha pas, d'orsai". També del fora en deiem "aut" que ens semblava la paraula més banyolina del món. Canyardo o bandau servia per anomenar els gols que havien sortit d'un xut descomunal. Quan tenies la pilota i començaves la jugada senties moltes veus que xiuxiuejaven "deix, deix" i amb això t'estaven demanant la pilota, és clar que amb tanta mainada, tanta pols i tana confusió els de l'equip rival tabé cridaven "deix, deix" per si eres beneit i picaves. Eren habituals les discussions entre els membres del mateix equip en la que tots es retreien errors, individualitats manifestes, xuts guerxos, cops de cap fets de qualsevol manera, etc. Era una guerra estil selecció francesa però amb nanos de Banyoles i del Casa Nostra. Els partits acabaven amb pelats, aterrissades, alguna ullera trencada, alguna escalfada prodigiosa, molta suor i ganes de beure aiga. Llavors tots ens apostàvem davant la font i se sentia aquell clàssic "no mamis, cagodeume". Llavors arribava l'hora de tornar a classe. Corredisses. Cops de cap. I enmig d'aquella suor espantosa i dels ofecs de l'esforç ens embotien la lliçó. Però nosatres teníem el cap a un altre lloc. En aquell pati de pols, crits i jugades confuses. A vegades tanco els ulls i us puc veure a tots en aquell pati.

dilluns, 21 de juny de 2010

Espècies foranes

Ens diuen que les carpes de l'Estany són espècies foranes. On s'és vist! On anirem a parar! D'entrada, les carpes són de Banyoles de tota la vida. Tabé algun purista vindria a dir que Sant Martirià va néixer a Itàlia i que hauríem de buscar un sant més local. Si fessim cas als puristes, tapoc Sant Nin i Sant Non ens servirien com a patrons del terme perquè no són pas nascuts a Banyoles. Tapoc Sant Mer era de Banyoles i si no arriba a ser per ell encara avui donaríem donzelles perquè se les galdís el Drac. Llamamau. Quines bestieses. L'Abat Bonitus, el que va fundar Banyoles, tapoc era banyolí perquè si ho hagués estat ja no s'hauria vist obligar a fundar Banyoles. Us imagineu que un expert en flora i flauna s'hagués presentat al Monestir amb l'absurditat que els "abats són espècies foranes" i convé eliminar-los. Li haurien cardat un cop de tràmec al cap que l'haurien deixat distret. Tabé eren espècies foranes els germans Saderra, nats a la Garrotxa, i avui els considerem banyolins de pro. Les Carpes són de Banyoles perquè ho va decidir un tal Darder que té un museu i que era nat a Barcelona. Des del dia del repoblament, en els llunyans principis del segle XX, les carpes es van fer dels nostres recs i dels nostres rius. Produint una magnífica espècie de carpa rexonxa i castissa que els de Can Lero van anomenar Ramona i que va ser el prodigi del turisme escolar. Les carpes són nostres i són part essencial del nostre paisatge. Que ara ningú vingui aquí dient que són espècies foranes perquè seria un atemptat mateix contra Sant Mer, Sant Martirià, l'Abat Bonitus i els germans Saderra. Pel cap baix, i filant prim, tots seríem espècies foranes. No ens deixarem treure les carpes sense resistència militar. Si convé, tornarem a reclutar les tropes d'en Rovira i aquí hi haurà sang i fetge a dojo.

En Gusó, coll a terra!

Un cop vàrem haver renegat i escupit sobre la bandera del Girona CF per la forma com el cantamanyanes del seu president havia tractat al nostre Albert Serra futbolista, Xisca de Gardi es va reunir amb el jugador per tal de calibrar la intensitat de la venjança.
Com totes les negociacions on hi ha mala llet i elevades dosis de bilis, arribar a un acord no va ser del tot fàcil. L'Albert, més bonàs que pas nosaltres, ens demanava que ho deixéssim estar, que ell en faria prou amb unes disculpes del tanoca d'en Gusó. Nosaltres però, no estàvem disposats a ser tan clements. Repudiar públicament a un dels nostres és suficient motiu per a l'execució pública, i de sobres. Malgrat tot el principal perjudicat va insistir fins a fer-nos veure que el faria profundament infeliç veure el club de la capital jugant a la categoria d'empreses. Per aquest motiu es va arribar a un acord de mínims.
Xisca de Gardi va acceptar la petició d'en Serra que demanava que el Girona CF no perdés la categoria. L'Albert va accedir a que la salvació resultés digne d'infart de miocardi. Nosaltres proposàvem un linxament públic del president però l'Albert ens va obrir els ulls fent-nos veure que pla més divertit seria veure'l amb la merda al coll un cop s'evidenciés la seva incompetència i mediocritat com a dirigient. Finalment, i esperem que no ens ho tingui en compte, Xisca de Gardi va decidir unilateralment i sense comentar-li al nostre amic, que mentre ell aniria cobrant trinco-tronco, els jugadors del Girona ho deixarien de fer a partir de desembre.
Així, a l'afició encara li tremolen les cames, la plantilla d'enguany no ha cobrat desde nadal i assenyala al president, que ja és coll a terra i té més enemics que en Millet.
A l'Alber, amb el Llevant a primera, sense el l'inútil del president i amb l'equip encara a segona, potser li vingui de gust tornar a Girona, encara que sigui per estar a prop del Pla de l'Estany, que això ja val molts calers.

divendres, 18 de juny de 2010

Xisques a mig fer

Un dels privilegis de tenir una clau de Xisca de Gardi és el poder-hi gratar per dins. Malgrat pugueu pensar que les produccions d’aquesta multinacional són parides i deixades estar, engendrades de la rauxa, la manca de vergonya i sentit comú, el naixement d’un androide pseudoliterari xiscagardià comporta l’abandó a la cuneta d’un grapat d’escrits avortats.
M’agrada anar-hi a cardar el llufa. El Comitè d’Orriols n’és l’amo d’aquesta pràctica. Quan hi entres et trobes un grapat de paperassa arrugada al terra, entremig de iogurts i cuirasses de “caqüets”. A mesura que vas planxant els fulls, apareixen relats, declaracions i cròniques a mig fer. Aleshores, i això és el que més m’agrada, em dedico a intentar esbrinar per quin motiu aquell document no ha arribat a bon port.
Teoritzant endevino que quatre son les causes habituals que poden dur al Comitè d’Orriols a engegar a prendre pel sac la feina de ben bé cinc o sis minuts.
A vegades es cansa d’escriure i plega. No hi ha més. Tan senzill com entendre que escriu quan en té ganes descansa quan vol fer-ho. Els d'aquesta categoria acostumen a ser textos més aviat curtets i ja en el moment de posar-s’hi no ho tenia massa clar, ho feia per inèrcia. Per classificar un relat de tres quarts d’extensió n’és imprescindible la lectura. A vegades l’explicació rau en el fet que la història se li ha escapat de les mans. Ha començat tocant un tema terrenal, d’estar per casa, col·loquial i sense saber com s’ha trobat parlat d’esoterisme o de conspiracions amb la KGB, la CIA o reductes de la GESTAPO implicats. Deixar una feina literària a mig pentinar també pot venir justificat per una trucada de convit a un gintònic o un bon tiberi. És important mantenir les prioritats i tenir clar que, mentre mai ha mort ningú per deixar un escrit a mig camí, la fam i la deshidratació ha cardat verdaderes massacres.
Finalment trobem els escrits que s’autocensura. Comencen exposant un cert malestar vers algú o fet i acaba estripant i esmentant mares i avantpassats morts del primer que se li posa al davant, sense tenir en compte galons ni càrrec institucional.
Xisques a mig fer, un tresor que possiblement mai vegin la llum, i potser millor, no fos cas que alg

El cementiri

I ara!
Jo que em pensava que només a mi m'havien tret del sarcòfag a caixes destemperades!!!
Resulta que no sé quin alcalde es va vendre a no sé quina Caixa no sé quin escorxador on... oh, horror!, jeien les despulles de centenars de bons banyolins que van creure que del lloc que ocupaven ja tan sols s'alçarien el dia que sonéssin les trompetes de Judici Final...

Doncs no; un batalló d'arqueòlegs van burxar del dret i del revés per tot arreu, a veure si trobàven el Sant Grial, i després...apa! tots els ossos junts a can Pistraus, fins què el dia del judici en Jaume de Mitjavila s'alçarà sobre el femur de Pere de Puigpardines i la closca de'n Ferrer de Gualbes cavalcarà sobre les espatlles de la Guilleuma de la fonda de cal Moliner...

I per si no fora prou vergonyós, van i editen un llibre per gloriar-se de la seva tafaneria. Que baix hem caigut!

dimecres, 16 de juny de 2010

El mundial a casa nostra

Hem fet el cafè a Can Garriga. La tarda assolellada venia amansida per un vent suau i fresquívol. La parròquia de Can Garriga s'encantava davant la tele. Alguns miraven la caixa des de la barra i altres de les taules més properes. Jugaven els espanyols contra els suïssos. I Espanya perdia. I cap dels presents a Can Garriga semblava importar-li massa. Feia la sensació que estaven mirant un partit de costellada, un partit intrascendent i ridícul. Nosaltres hem xerrat d'esquenes a la tele i cap crit ens ha destorbat. La gent seguia mirant la tele però sense aixecar la veu, sense perdre el senderi, sense dir cap estirabot. Ens hem aixecat, hem pagat el cafè i la llet i cafè, i hem sortit cap afora. Espanya seguia perdent. I he pensat que ha arribat un moment que Catalunya és Can Garriga: és a dir que Espanya ja no ens fa ni fred ni calor, més aviat ens ho mirem amb la distància de les coses que han deixat d'importar-nos. Ja tant se'ns en carda tot plegat. Ni adéu, ni bora nit: a Espanya no val ni la pena que li dirigim la paraula, ni que ens girem per veure què fan, ni tan sols que ens aixequem de la cadira. El silenci i la indiferència de Can Garriga davant això de la selecció és el que ens convé. La resta és perdre el temps.

Franquícies del país

El país té les seves franquícies. Són botigues endreçades i on es poden trobar les coses més pràctiques del món. Ens referim a Can Fontpudosa del carrer de les Pedreres, lloc inevitable, on pots trobar pinso, bales de palla, escombres de bruc, patates noves, escombres de canya i tot un fotiment de materials imprescindibles. L'ordre i el concert de Can Fontpudosa són particulars. No hi aneu a buscar dependents artificials, codis de barres, pulecres i mandangues. L'amo somriu amb cara de murri i carreteja els sacs de pinso mentre va escoltant el que diu en Pep. El sol cau a plom sobre els horts i els darreres de les cases: tot aquest espai de dintre Banyoles és un racó deliciós on el portland no ha arribat. El magatzem i els coberts de Can Fontpudosa són l'arquitectura dels temps de sempre: rajoles, uralites, cairats de fusta centenària. Tot sembla un caos però tot és a lloc. L'amo carreteja, tragina, despatxa i manté un negoci que és fonamental en els costums i el senderi dels banyolins. L'altre franquícia de país de la qual és bàsic parlar, i homenatjar, és Ca l'Estarriola a la carretera de Camós, just davant de Can Garriga. Nosaltres podríem viure entre Can Garriga i Ca l'Estarriola. A Ca l'Estarriola hi ha una mica més de concert i d'ordre que a Can Fontpudosa però el mateix nivell, el mateix sentit pràctic, el mateix instint de ser útils a la gent i a les coses fonamentals. Pots trobar-hi menjadores, planter, porrons, morters d'ai i oli, vi, pinso, xampany i tot el que s'hagi de menester. Contra el que es pugui dir o imaginar, els temps donen la raó a aquestes franquícies del país. Les altres franquícies, les postisses i forasteres, són un papadinerus i són un compendi del desgavell social. Les franquícies del país són arrel, fonament, sentit i senderi de la terra i la gent de part de bo.

Calçats Reixach

El Contramestre, el petit de Can Blat de Coure, s'ha personat a Calçats Reixach, la botiga per excel.lència del carrer de l'Església. En Pep havia encarregat espardenyes de veta per passar l'istiu. Què millor que unes bones espardenyes de veta, ventilades i amb sola d'espart, per encarrilar els dies de calorassa i mitdiada. A Calçats Reixach aquestes espardenyes s'han d'encarregar com s'encarrega un moble de part de bo o el quadre d'un bon pintor. En Pep encara va amb números antics, que és com s'ha d'anar, i ell calça un 7. La mestressa ha obert una capsa on hi havia tota un gavadal d'espardenyes i entre elles les que havia encarregat en Pep. L'olor de Calçats Reixach m'ha reportat als temps d'abans, com els números antics de les sabates. Calçats Reixach fa l'olor suau i matisada del calçat per estrenar, de les capses plenes de sabates que en calçar-se despertaran noves i contrastades emocions. Ha començat l'istiu, doncs, en Pep ja té espardenyes de veta que tan serveixen per anar a l'hort, pujar a cavall de la Teisa o ballar una tirada de sardanes. Vet aquí.

dimarts, 15 de juny de 2010

El Mont

La Mare de Déu del Mont és un espai per compartir. Allà s'hi troba gent del Pla de l'Estany, de la Garrotxa i de l'Alt Empordà. Possiblement la millor comarca del planeta s'havia de dir la comarca del Mont i en ella ens hi trobaríem la bona gent de Lladó- en Mitjà i en Tremoleda, per exemple- la gent de Crespià, de Cabanelles, d'Esponellà, de Serinyà, de Fontcoberta, de Banyoles, de Fares, de Beuda, de Tortellà. El Mont ens talaia, ens protegeix, i la Mare de Déu procura bé prou per la salut i la integritat de tots nosaltres. Procura que plogui, per dir-ne alguna. I aquell dia que vam pujar plovia i tot el muntanyam reviscolava en verd i els colors prodigiosos de la natura. Des del menjador de l'hostal es veien vistes dels mítics set bisbats, això sí, amb un barret de boira prima i llefiscosa. Vam seure a la taula al costat de l'alcalde de Tortellà que és garantia i que és home de conversa llarga i profitosa. Vam seure a la taula amb el president del Patronat del Mont que és home reposat i del país. El temps s'havia aturat i la tarda mandrejava. Vaig aixecar-me de la taula amb el propòsit de visitar la cambra de Mossèn Cinto: és lloc obligat de la gent que estima el país i els que han llegat tot això. Mossèn Cinto escrivia "la ploma mateixa se me n'ha anat a escriure en català, i seguesc en el mateix llenguatge que es que Déu m'ha donat i m'ha ensenyat la mare". Voleu una millor justificació de tot plegat? El país és viu, i seguirà viu, i es mantindrà dempeus sobre la nostra terra. Vaig caminar fins a l'església on es feia la presentació i allà em vaig trobar a molts amics: A l'Ernest Costa i en Josep Maria Massip, a en David Pujol, en Madrià de les Gavarres, l'Antoni Mas, i molta més gent d'aquests territoris de fraternitat. Es presentava el llibre del Mont escrit a quatre mans per en Quim Tremoleda i en David Pujol. Quan vaig sortir cap a fora havia refrescat. L'estàtua de Mossèn Cinto talaiava els set bisbats. Què voleu més per una tarda de diumenge. La mateixa tarda que mentre baixava cap a casa sentia per ràdio que la Real Societat i el Llevant d'en Serra havien acabat de pujar cap a primera.

dimecres, 9 de juny de 2010

Les milicies de l'abat desfilen per la Vila.

Doncs l'altre dia, deuria ser el divendres de Corpus, intentava arrossegar els meus òssos pels ja foscos carrers de la meva Vila i vaig veure un espectacle esgarrifós. Es tractava d'una desfilada de les forces d'ocupació de l'abat, en el seu afany per terroritzar la Vila.
I no us penseu pas que es tractava de dues dotzenes de ballesters, com les que mobilitzava quan jo era viu!
No i no. Hi havia esquadrons de cavallers armats i una gentada de soldats de peu, tots atronant el terra amb llurs llances, en mig d'un silenci sepulcral de tots els pobres vilatans, esglaiats per la por d'atreure la rauxa dels aferrissats militars contra llurs caps i llurs famílies. Em recordaren les tropes dels mamelucs que sovint vaig veure desfilar pels carrers d'El Caire, per fer el cor fort dels mahometans i entemorir els cristians.

I no us penséssiu pas que les armadures, llances i espases que duien els sicaris dels monjos fóssin velles i rovellades! Eren d'un metalls desconegut en els meus temps, lluent, lleuger i que no s'esberla.

Sembla mentida que l'Abat pugui mantenir aital despesa de mitjans. Deu haver fet guardiola amb els drets feudals sobre els banyolins.

El que em costa més d'entendre és la complicitat de les autoritats del senyor rei, sense la qual això no fóra possible. En els meus temps, el bon rei en Jaume el jove, que em va donar carta blanca per arbitrar en defensa dels meus conciutadans, mai hauria consentit aquesta ostentació de poder i d'amenaces.

Caldrà convèncer els vilans per tal que organitzin unes milícies ciutadanes que defensin cases i famílies. I que ho hagi de fer jo, que porto ja sis-cents setanta-cinc anys mort!

dimarts, 8 de juny de 2010

La vida és una espurna

La globalització, un nom lleig i malparit, no té ni mitja hòstia. Volem dir que tot això d'anar amunt i avall, de comprar peres argentines, aiga d'Alaska o broques de Nova Zelanda s'acabarà. Aviat tornarem a la pela i deixarem aquesta mentida que es diu Euro. El petroli serà tan car que haurem d'estacar els cotxes i anar a peu, en burro o en bicicleta. Tornaran els biciclistes com en Babeca o en Xumeia. Tornaran a ferrar-se les bèsties que ho feia en Roc a la Plaça de les Rodes. I a les carreteres s'hauran de plantar arbres perquè la gent anirà a Girona o a Figueres a peu, xino-xano, i quan estigui llassada s'estirà a terra, la farà petar, i fotrà un trago d'aiga del canti, que sempre és una cosa que ve bé. Tornarà la indústria local i els productes locals. Les xocolates seran Torras o Ametller, o Les Comes o Lloveras. Seran menys sofisticades i tibades, però seran les nostres que amb una llesca de pa tiren d'allò més. La gent tornarà a tenir horts que no s'havia d'haver perdut mai aquesta joia de la nostra civilització i plantarà enciams, ais tenres o patates i els amanits seran més gustosos i menys estrambòtics. Ara la gent als amanits hi carda qualsevol exotisme i de no tenir aturador aquesta dèria hi acabaran fotent-hi una ràdio o un ampolla de butano. Tornarà tabé la llum de carburo que és la que fa més llum i el foc a terra que a part d'escalfar aplega la gent de casa a la vora del foc. Serem(s) orgullosament autosuficients i la importació serà un delicte penat amb cops de pedra o amb pessigoles. Tornarà tot. I pot ser que en aquest retorn, els avis que avui viuen engabiats en les conilleres de les residències hagin de sortir, a més a córrer, a fer-se amb el control de la nova situació. Ells guarden la saviesa dels temps d'abans i a ells pertocarà el nou govern de les coses petites. El món s'encongirà i deixarà d'anar a aquesta velocitat sense sentit. El món, com ha de ser, serà dels vells i dels seus néts. I nosaltres, en un entremig, desaprendrem a fer anar l'ordinador, el mòbil i totes aquestes pulecres per entendre, de veritat, que la vida és una espurna.

dilluns, 7 de juny de 2010

Eymeric de nou entre nosaltres

Oh, cordons!

No puc pagar més la hipoteca del sarcòfag i m'han desnonat, aquests brètols del Fons Monetari Internacional! I, que faré, ara que torno a ser de nou a Banyoles, després de tants segles?

Primer, m'hauré de presentar, per tal que tothom reconeixi el què em deu: jo sóc aquell que es va esllomar lluïtant per una Carta Municipal contra l'abat de Sant Esteve perquè deixés una mica de llibertat als banyolins de llavors.

I vosaltres, els seus descendents, sóu el què sóu pels meus desvels...O sigui, que amb respecte!

I ara que ens coneixem, aprofitaré per dir-vos tot el què heu fet malament en aquests set-cents anys, i el què seguiu potinejant amb la meva vila. Ja veureu, la què us vé a sobre...

Plega el Gran Capità

Ens arriben notícies preocupants: la barca de Can Generet deixarà de solcar el nostre Estany. La marineria d'aigües dolces de la nostra comarca només ha tingut un nom, un i prou, i és un nom singular, rellevant, fonamentat. És el nom d'un barquer amb galons, el senyor Joan Corominas. Hem navegat moltes vegades amb el Capità Corominas i ens ha quedat en la retina el record d'un posat elegant, amb uns ulls petits que miraven encalçaven el paisatge com qui amanyaga un ocell. El Capità Corominas era partidari d'una navegació suggestiva, minimalista, suau, poc donada al comentari i a l'estirabot. Preferia que la gent observés i prengués les seves pròpies conclusions d'un petit però fantàstic periple. Era un home que podia haver menat qualsevol vaixell i solcar tots els mars possibles, però va preferir retallar les distàncies curtes de l'Estany, sabedor que l'Estany és un compendi de tots els mars del món. A l'Estany, pel cap baix, s'hi concentren quatre o cinc oceans i el Capità Corominas els ha resseguit tots i cadascun. Sense perdre mai la calma, conservant la fina elegància i la justa compostura. Possiblement el més renaixentista dels capitans de la marina mercant amb el permís de l'amic Miquel Molina. El Capità Corominas, en els nostres reculats estius de pesca amb canya davant el Mirallac, sempre ens deixava les barques de rems perquè fessim un passeig i quan ens veia extremadament fastiguejants per la manca de pesca ens feia pujar a la barca i ens regalava, sí senyor, el més prodigiós viatge en les mandroses tardes d'estiu. En Jan Comas, en Xavi Collell, en Florent i vam veure passar uns quants estius en la coberta d'aquell barco. I a ell devem les vistes més singulars del cor de l'Estany. Capità Corominas, volem creure que el seu és un adéu provisional, un xic provocat per la fatiga de tants anys de servei a la nostra comunitat i a l'oceà del nostre Estany. Però estem convençuts que vindran nous i prodigiosos viatges d'un llop d'aigua dolça. I si això es produeix, li juro que convocaré a la resta de la tripulació, en Xavi, en Jan i en Florent. Capità, com sempre, a les seves ordres, i a disposar pel que convingui.