dimarts, 22 de juny de 2010

Dies de mundial petit.

Ara que són dies de mundial refresquem la memòria sobre els nostres partits de fútbol dels temps petits. Al pati del Casa Nostra vell, per exemple. N'hi havia un que portava la pilota i que tenia dret a triar equip. Al propietari de la pilota se li afegia sempre un conseller que l'ajudava en la tria. El que duia la pilota començava a triar. I el de l'equip contrari s'havia de conformar amb les sobres. Generalment la tria es feia segons capacitat, fidelitat i també disciplina. Els que no passaven i els ganduls acostumaven a ser els del bulto. Triats els equips començava el partit que era un desordre de posicions, estratègies i jugades. A l'àrea rival s'hi concentraven fàcilment els dos equips i era una sort poder tocar la bola enmig de tantes cames i de tants de crits. La pols s'aixecava i la porteria era una impressió, una intuïció. Les jugades eren precipitades, els passes quasi sempre maldestres, els xuts sortien guerxos i molt sovint acompanyats de la pròpia sabata. No hi havia espectadors perquè ningú s'empassava aquell poti-poti de coces, insults, aterrassisades i gols involuntaris. S'escoltava un llenguatge castís i això era el millor d'aquells partits. D'un pilotasso se'n deia "una escalfada" per l'escorissor que provocava la plantofada de cuir sobre la pell. "Quina escalfada m'has cardat, verro". El "verro" solia ser el que provocava més faltes i coces per metre quadrat. "Ets una truja" també es deia mentre el nano es cargolava de mal des del terra estant. No hi havia àrbits, ni líniers i el reglament era interpretat amb una alegria descomunal. "Es orsai, cagom judes" i els altres cridaven "poca n'hi ha pas, d'orsai". També del fora en deiem "aut" que ens semblava la paraula més banyolina del món. Canyardo o bandau servia per anomenar els gols que havien sortit d'un xut descomunal. Quan tenies la pilota i començaves la jugada senties moltes veus que xiuxiuejaven "deix, deix" i amb això t'estaven demanant la pilota, és clar que amb tanta mainada, tanta pols i tana confusió els de l'equip rival tabé cridaven "deix, deix" per si eres beneit i picaves. Eren habituals les discussions entre els membres del mateix equip en la que tots es retreien errors, individualitats manifestes, xuts guerxos, cops de cap fets de qualsevol manera, etc. Era una guerra estil selecció francesa però amb nanos de Banyoles i del Casa Nostra. Els partits acabaven amb pelats, aterrissades, alguna ullera trencada, alguna escalfada prodigiosa, molta suor i ganes de beure aiga. Llavors tots ens apostàvem davant la font i se sentia aquell clàssic "no mamis, cagodeume". Llavors arribava l'hora de tornar a classe. Corredisses. Cops de cap. I enmig d'aquella suor espantosa i dels ofecs de l'esforç ens embotien la lliçó. Però nosatres teníem el cap a un altre lloc. En aquell pati de pols, crits i jugades confuses. A vegades tanco els ulls i us puc veure a tots en aquell pati.