dimecres, 16 de juny de 2010

El mundial a casa nostra

Hem fet el cafè a Can Garriga. La tarda assolellada venia amansida per un vent suau i fresquívol. La parròquia de Can Garriga s'encantava davant la tele. Alguns miraven la caixa des de la barra i altres de les taules més properes. Jugaven els espanyols contra els suïssos. I Espanya perdia. I cap dels presents a Can Garriga semblava importar-li massa. Feia la sensació que estaven mirant un partit de costellada, un partit intrascendent i ridícul. Nosaltres hem xerrat d'esquenes a la tele i cap crit ens ha destorbat. La gent seguia mirant la tele però sense aixecar la veu, sense perdre el senderi, sense dir cap estirabot. Ens hem aixecat, hem pagat el cafè i la llet i cafè, i hem sortit cap afora. Espanya seguia perdent. I he pensat que ha arribat un moment que Catalunya és Can Garriga: és a dir que Espanya ja no ens fa ni fred ni calor, més aviat ens ho mirem amb la distància de les coses que han deixat d'importar-nos. Ja tant se'ns en carda tot plegat. Ni adéu, ni bora nit: a Espanya no val ni la pena que li dirigim la paraula, ni que ens girem per veure què fan, ni tan sols que ens aixequem de la cadira. El silenci i la indiferència de Can Garriga davant això de la selecció és el que ens convé. La resta és perdre el temps.

3 comentaris:

estrip ha dit...

avui pensava això mateix jo. Abans desitjava que perdessin, ara ja no m'importa.

萱祥 ha dit...

愛情不是慈善事業,不能隨便施捨。..................................................................

En Samora ha dit...

jo penso igual que el xino.