divendres, 18 de juny de 2010

Xisques a mig fer

Un dels privilegis de tenir una clau de Xisca de Gardi és el poder-hi gratar per dins. Malgrat pugueu pensar que les produccions d’aquesta multinacional són parides i deixades estar, engendrades de la rauxa, la manca de vergonya i sentit comú, el naixement d’un androide pseudoliterari xiscagardià comporta l’abandó a la cuneta d’un grapat d’escrits avortats.
M’agrada anar-hi a cardar el llufa. El Comitè d’Orriols n’és l’amo d’aquesta pràctica. Quan hi entres et trobes un grapat de paperassa arrugada al terra, entremig de iogurts i cuirasses de “caqüets”. A mesura que vas planxant els fulls, apareixen relats, declaracions i cròniques a mig fer. Aleshores, i això és el que més m’agrada, em dedico a intentar esbrinar per quin motiu aquell document no ha arribat a bon port.
Teoritzant endevino que quatre son les causes habituals que poden dur al Comitè d’Orriols a engegar a prendre pel sac la feina de ben bé cinc o sis minuts.
A vegades es cansa d’escriure i plega. No hi ha més. Tan senzill com entendre que escriu quan en té ganes descansa quan vol fer-ho. Els d'aquesta categoria acostumen a ser textos més aviat curtets i ja en el moment de posar-s’hi no ho tenia massa clar, ho feia per inèrcia. Per classificar un relat de tres quarts d’extensió n’és imprescindible la lectura. A vegades l’explicació rau en el fet que la història se li ha escapat de les mans. Ha començat tocant un tema terrenal, d’estar per casa, col·loquial i sense saber com s’ha trobat parlat d’esoterisme o de conspiracions amb la KGB, la CIA o reductes de la GESTAPO implicats. Deixar una feina literària a mig pentinar també pot venir justificat per una trucada de convit a un gintònic o un bon tiberi. És important mantenir les prioritats i tenir clar que, mentre mai ha mort ningú per deixar un escrit a mig camí, la fam i la deshidratació ha cardat verdaderes massacres.
Finalment trobem els escrits que s’autocensura. Comencen exposant un cert malestar vers algú o fet i acaba estripant i esmentant mares i avantpassats morts del primer que se li posa al davant, sense tenir en compte galons ni càrrec institucional.
Xisques a mig fer, un tresor que possiblement mai vegin la llum, i potser millor, no fos cas que alg