divendres, 30 de juliol de 2010

Els toros

Han prohibit els toros i jo que me n'alegro. Una nosa menus, que diria aquell. Qui vulgui veure pot anar a Madrid amb el TGV i disfrutar del paisatge. O anar a Ceret i comprar ais en el mercat o pujar més amunt i descobrir Nimes. Si en el fons, els fem un favor. Els toros ara seran un paquet turístic i els seus seguidors visitaran i coneixeran altres latituds cosa que sempre va bé. Viatjar cura el nacionalisme, això no sé qui ho deia però li va com anell al dit. Per què s'han prohibit els toros? Pels principis de l'eficàcia i l'eficiència, no pe re més. Tenir escorxadors tan grans, tan cars i tan costosos, on només es maten sis toros cada quinze dies és d'un luxe que no ens el podem pas permetre. Així de clar. Als escorxadors de la comarca, per exemple, es maten milers de bèsties cada dia, i se'ls maten sense espectacle afegit, sense dolor per la víctima, amb respecte i elegància, i amb totes les normes de la higiene europea damunt la taula. A les places de toros la matança és bruta, és agònica, és dolorosa i al cim és perillosa pel matarife. Re. On s'ha vist? A més, la carn de toro ja no se la menja dingú. Què vols que se la mengin si ha estat arrossegada per la sorra, si ha estat punxada amb banderilles que no han passat cap control sanitari, si ha estat marejada, exposada al sol, esquitxada de sang i de suor. Quina verreria. Després hi ha aquesta excusa d'ignorant de dir que s'ha de protegir els toros perquè inspiren els artistes i la gent de la cultura. Els artistes i la gent de la cultura s'inspiren sols. Quasi sempre s'inspiren a base de licors i d'articles no massa legals. Vaja uns els artistes i la gent de la cultura. La guerra del Vietnam tabé ha inspirat moltes obres d'art i no per això s'exigeix el manteniment dels bombardejos de napalm sobre Hanoi. S

dijous, 29 de juliol de 2010

Josephine Libido, per dar-ne fe.

Ben poques vegades us trobareu amb el Comitè d'Orriols i jo caminant de bracet per la mateixa vorera, però en aquest cas no hi ha més collons, la sentència és definitiva. Canela fina, mamella de monja, puntes de ganxet... Us parlo del punt de trobada del nostra Atlètic amb un grup de música tan nostrat com els Josephine Líbido... Una combinació perfecte com la granussa i el moscatell. Així, per donar fe del que diu el Comitè, us adjunto la lletra amb un enllaç cap al maiespeis del grup on, clicant a la dreta, on posa Atlètic 2.0, podreu deleitar-vos com el bufó de Xisca de Gardi va fer ahir.

HIMNE DE L'ATLÈTIC DE JOSEPHINE LIBIDO
http://www.myspace.com/josephinelibido

Qui juga? El·lètic Banyoooles
Qui gonya? El·lètic Banyoooles

Entre el Terri i Rocacorba
a can Quim del Rec s'hi aplega gent valenta.
No cal ser en Maradona,
només volem que no s'esperxi la pilota
només volem que no s'esperxi la pilota!

Del Matamors al Clot d'Espolla
tothom sap la mida que té la nostra colla.
I si el "papu negre" ens pita orsai
sabrem xericar com un godall,
que es senti l'alè d'aquesta terra d'alls!

Qui juga? El·lètic Banyoooles
Qui gonya? El·lètic Banyoooles

Al Camp Vell ara la juga l'avi Bota,
en dribla quatre a cops de tràmec,
xuta i passa la pilota,
para als peus d'en Morgat que corre ell i bou i esquelles i remat(a)
el boiximà que marca gol amb la mà!
Un hat trick ben banyolí, tic i taca de futbolinnn!!

Xisclen les gojes bojes
s'arremanguen les fandilles,
plouen calces dins el camp!
Mandarina i xocolata ens bullen a la sang!

Qui juga? el Lètic Banyoooles
Qui gonya? el Lètic Banyoooles

Xisclen les gojes bojes!
Llamamati, els taronja i negre em faran trempar st. Merturià!
Escolteu el bruel del "mamonstru" de l'estany.

Atlètic 2.0

Hem sentit l'himne del nostre Atlètic a càrrec dels Josephine Libido. Fa mija hora que l'he sentit i encara em dura l'estaborniment. He hagut de cardar el cap sota l'aixeta i encara em dura la patacada. Tinc cap rodo. La lletra d'Atlètic 2.0 em rodola pel cap com un rierenc i no em puc treure del cap els cops de guitarra dels Josephine Libido. En Samora m'havia avisat que es tractava d'una peça sensacional. I com que jo a en Samora no me'l crec gaire he obert la cançó pensant que al cap d'uns instant ja li estaria maleint els ossos. Però vetatquit que he quedat amb un pam de nas. I encara em dura l'estaborniment i el cop de calor. Encara em dura la patacada. Encara em dura la sorpresa. L'Atlètic no ha pas gonyat ben re dels títols que reparteix la miserable Federació Espanyola. Però ha gonyat honor d'haver-se creat i orgull de defensar Banyoles i tota la comarca. Ha gonyat el tenir la condícia de creure's que el futbol de part de bo encara existeix. No ha gonyat trofeus però ha gonyat l'estima d'una part essencial de la gent d'aquest país. L'Atlètic, a més a més, ja té música per caminar cap a la glòria. I té el video del director comercial. I ens té a nosatres. Que s'apartin els atres, que ve l'Atlètic i tot el que representa. Josephine Libido, per exemple.

dimecres, 28 de juliol de 2010

Invasió de senglars

Els senglars s'estan fent els amos de la comarca. I les coses no pinten bé. Perquè els senglars que són un piló ja s'han atipat de viure al bosc. Al bosc tot són misèries, no hi ha llum elèctrica ni aiga corrent, el bosc és un incovenient i dingú hi vol viure. Els senglars són espavilats i ja baixen fins als sembrats per veure què poden collir. D'aquí passaran a les cases de pagès a remenar el rebost i obrir l'armari cantoner per veure què tal estan aquelles galetes i com n'és de bo el vi dolç. A les cases de pagès es trobaran amb els seus cosins, els porcs. I el més segur és que els senglars decideixin alliberar els cosins. Serà com Espartac però amb més astúcia i no tant de manaia amunt i avall. Porcs i senglars es faran els amos de la comarca. Dictaran les seves lleis i no és descartable que tanquin algun pagès o algun turista a la cort. Després baixaran fins a Banyoles i el drama estarà servit. Podrà la policia local contenir els milers de porcs i senglars que baixaran pertot arreu? On seran les colles senglaneres i la resta de caçadors? Tenen bon armament els nostres mossos? Tot estarà perdut però encara la cosa pot ser més greu quan la tropa de porcs i senglars desbocats arribin a Can Mià i desfermin els porcs vietnamites. Els porcs vietnamites, acostumats a la guerra de guerrilles del seu país, seran els cabdills de l'operació contra Girona. Pobra Capital de províncies! Quaranta o cinquanta mil guerrers entusiasmats i motivats assaltaran les seves fràgils muralles. I no hi haurà Alvàrez de Castro que ho pugui evitar. Ocupat el Govern Civil, Correus i Can Vidal, els tres llocs estratègics de Girona, els porcs llegiran un bàn que només entendran ells. En Zapatero farà unes declaracions optimistes, com sempre, que seran l'avantçala de la tragèdia. En Montilla, per no dir, no dirà re. Lentament els porcs dominaran els països catalans i pactaran amb l'Islam una Aliança Tàctica per apoderar-se de la civilització occidental. Recordem que els moros no mengen porc i això pels porcs sempre és una garantia. Xisca de Gardi serà il.legalitzada. El món viurà una convulsió terrible. La resistència es reunirà a Can Batlle per matar el porc i menjar algun greixot escadusser. La gent serà reclosa en granges i haurà de menjar pinso per força. El món, doncs, tal i com l'entenem no durarà pas més de dos o tres telenotícies. Els senglars que vam veure anit a la tele són el primer senyal. En vindran més. Com que això s'acaba, i com que han dictat sentència contra Xisca de Gardi, deixeu-me anar a la nevera a buscar una mica de xoriço. Pel que pugui ser. Ens trobaran a casa amb un fuet a la mà disposats a defensar els últims pams de civilització.

dimarts, 27 de juliol de 2010

L'Oficina de Tocar els Collons a la Gent

L'hem descobert i ara parlarem d'ella, del seu perfil sinistre, dels seus terribles objectius. S'aixeca en la perifèria d'una ciutat remota. Té cent plantes i totes elles sense finestres, sense cap mena d'obertura. El seu color, com no podria ser d'altra manera, és el negre sinistre, funebre, de camp de batalla devastat. Ningú que no sigui de l'organització pot superar els temibles controls de seguretat. Si passa un esquirol dels boscos del costat és abatut a trets sense cap mena de mania, el mateix passa amb un pardal o un rat penal. Si passés un estrany aquest seria torturat fins a la mort i després el seu cadàver desapareixeria en el descomunal femer que l'Oficina té en un racó de les seves instal.lacions. Hi treballen cap a quatre mil empleats de totes les races, condicions, religions, formes i mides. Tots ells han passat un procés de selecció severíssim, sense contemplacions, sense fisures. L'Oficina, cada any, s'encarrega de passejar-se per les millors facultats del món i tria els possibles candidats entre alumnes d'expedients exquisits. Llavors ve la selecció: els millors entre els millors. Quan un empleat no respon a les expectatives se'l tortura fins la mort i se'l liquida en el gran femer. No tenen manies. L'Oficina disposa d'ordinadors descomunals i de satèl.lits que segueixen a tot el món. Tenen plànols, tenen bases de dates, guarden milions d'imatges i grabacions. L'objectiu genèric de l'Oficina és tocar els collons a la gent el sentit més ampli de la paraula. El mètode és senzill. A l'oficina es detecta un col.lectiu, un barri, una agrupació de persones, un carrer, i els indicadors avisen que aquesta gent viu bé i és feliç. Senyal d'alarma. Llavors un grup d'experts es reuneix per proposar mesures per acabar amb aquest estat insuportable que és l'alegria o la platxèria. Arriben les propostes i s'apliquen sense badar. Resulta que en aquell barri es decideix fer passar una autopista de vint carrils o instal.lar-hi una planta atòmica coreana en mal estat. Resulta que en aquell carrer es prohibeix d'aparcar-hi o s'hi tallen els arbres. A l'Oficina saben que qualsevol mesura serveix per acabar amb la tranqui..litat de la gent. Si heu notat canvis o alteracions en la vostra vida quotidiana, familiar o laboral no aneu a buscar-ne les causes prop vostre. L'Ajuntament no té la culpa d'una senyal de trànsit mal col.locada o d'una decisió arbitrària de la policia local. La culpa viu lluny, la culpa és remota, la culpa habita en aquesta Oficina fosca i sinistra de Tocar els Collons a la Gent. Tranquils. Xisca de Gardi ha col.locat el suficient explosiu en aquesta oficina com perquè no en quedin ni els retrats de l'empleat del mes. Volarà tot i desapareixeran aquests mangants que ens perjudiquen la vida. Tot i la dimensió de l'explosió i la quantitat de víctimes culpables que hi deixeran la pell la notícia no sortirà enlloc. No es vol donar publicitat a una Oficina d'aquestes característiques. I el més probable és que, tot seguit, nous empleats siguin reclutats en les millors universitats i un nou edifici, fosc i funebre, s'alci sobre les runes de l'anterior. Però no patiu. Xisca de Gardi té més dinamita.

dilluns, 26 de juliol de 2010

Vilademires

Vam ser convidats pel Doctor Cortada a la seva trobada de Vilademires. Més ben dit: jo m'hi vaig autoconvidar forçant l'hospitalitat d'aquest nostre referent que és en Tomàs Cortada. Vilademires és un lloc prodigiós, quasi màgic, que es troba als peus de la Mare de Déu del Mont. Paisatge de cruïlla entre la Garrotxa i l'Empordà. Pel camí que segueix cap a Vilademires hi ha la millor mostra de les cases fortes del país, cases que han mantingut el tremp i el vigor, la solera i la prestància. Quan el camí ja s'acaba arriba Can Cortada, el feu d'aquesta família que sempre ha fet costat al país. Una estelada, la bandera rebel de la nostra causa, es retalla en el vent. La casa projecta senyals de robustesa, de tradició i com totes les cases que es fan valer acull de seguit els convidats. Els Cortada han vetllat perquè les obres de restauració no s'enduguin l'atmosfera i l'esperit de la seva casa pairal. La magnífica galeria de la casa descobreix vistes d'aquell racó del nostre món: la boscúria immensa, penetrant, agreste, ens talaia i alhora sembla desafiar-nos. Aviat passem al que és el motiu de la nostra visita i de l'acollida de la família Cortada i no és altra que les jornades de Vilademires sempre amb el país com a nord. Aquesta vegada el tema és la independència del nostre país. Els Cortada, i els seus amics, confrares i aliats ja havien triat el tema abans de l'esclat del dia 10 de juliol i abans que mig país ja s'estigués declarant per la llibertat. No és gens estrany, aquesta gent ja eren independendistes quan aquest moviment era un petita llavor d'un roure enmig d'una pineda. Ara la roureda desplaça lentament a la vella i revinguda pineda. A la trobada de Vilademires tres homes il.lustres Terricabras, Joqueras i Joan Francesc Mira. Van ser unes jornades a la fresca de l'era de Can Cortada, sota palmeres i ascàcies, escoltant amb atenció el mestratge d'aquells homes i escoltant les preguntes i aportacions dels assistents. El dia de la llibertat haurem de tenir un record especial per aquest lloc màgic, a voltes mans i a voltes esquerp, cap aquest paisatge vell i cap aquesta casa forta. Es aquí on la lluita i el somni del país no deixat de tenir continuïtat. Podem dir que en llocs com Vilademires és on ha començat tot. El dia de llibertat farem baixar la bandera rebel, l'estelada, i hissarem per sempre més la senyera. Ja no ens caldran banderes rebels perquè serem un país com Déu Mana amb els defectes i les virtuds de la resta de nacions del món. Vilademires, doncs, seria un bon lloc per posar-hi el nostre Parlament Nacional.

divendres, 23 de juliol de 2010

Mai no caminaràs sol

Hem vist, de nou, la gent de Liverpool i de Glasgow, irlandesos de fortuna i de destí, cantant el mai no caminaràs sol. I hem recordat el malefici que havíem llençat sobre el Girona miserable que va fer d'en Gusó i patuleia una directiva vergonyant. Per sort aquesta colla de pirates ja són fora. Si creguessim en la justícia aquesta gent seria picant pedra en un penal. Però la justícia és forastera i només crida a la pubilla de Can Teixidor del Terme acusant-la d'una cosa que hauria d'estar bonificada i és cremar la foto d'aquests reis que, temps abans, van cremar el país i les seves constitucions. En Gusó, deiem, és fora i amb ell tota la vergonya que carretejava. Això ja és suficient com perquè Xisca de Gardi retiri el malefici que va llençar contra el Girona "no hi hauran prou regionals" i que aquest any va estar a punt d'enviar l'equip cap a l'estimbarro. En Gusó, el verregàs, és fora i ara hi ha gent que es pot mirar a la cara. La primera decisió, un encert. I és cridar un entrenador de luxe com és el noi de Mequinensa. L'Agné. Sempre ens ha caigut bé perquè és rural com nosaltres, mira a la cara, com nosaltres, i si convé te les deixa anar, com nosaltres. L'Agné, de seguit, s'ha posat a la butxaca a Xisca de Gardi perquè ha recuperat l'Albert Serra. S'ha acabat la vergonya i el desastre. S'ha acabat l'intent d'humiliació contra Banyoles i la seva gent. Dalt de tot, en un pedestal immens, hi ha aquesta glòria de l'Agné. L'Albert Serra torna com un senyor i qui va intentar escopir-lo ha fugit com una rata pestillent. Ara és el moment de deixar de dir "no hi hauran prou regionals" i cridar ben fort el mai caminaràs sol. Com a Liverpool, com els catòlics de Glasgow, com els seguidors de l'Agné i d'en Serra. Gusó on ets, que no et sentim? Si tornes tenim la trampa de ratalius a punt.

dimecres, 21 de juliol de 2010

En Marti, barber de Santa Maria

El carrer Santa Maria és el carrer dels barbers per excel.lència. En Marti, pronunciat amb l'a tònica, n'era un d'ells. En Marti era un barber pagès, o sigui que combinava el menar un hort amb l'esquilar. Potser per això era el barber preferit dels hortolans i dels pagesos banyolins. En Marti podia interrompre el taiat de cabeis amb comentaris sobre les patates que acabava de collir. I vet aquí que feia aixecar la concurrència i la portava fins a la rebotiga i allà, amb l'orgull que ha de tenir tot hortolà, ensenyava les patates que havia acabat de treure de l'hort. A can Marti no s'acostumava a parlar de política, ni de fútbol, ni de controvèrsies vàries, allà es parlava de les coses de part de bo: dels assumptes de pagès. En Marti no tenia pressa per esquilar, ni la clientela per desfilar. Allà s'hi entrava al vespre del dissabte i se'n sortia inveriablement de matinada, cap a les dugues tocades la gent enfilava les llums primes del carrer Santa Maria, potser després d'haver sentit els dos retocs amargs de la campana. Avui tot són corredisses, la gent va obligada pel rellotge, per l'agenda, va de bòlit i fa tard a tot arreu. Seria impossible una barberia fina com de la Can Marti on el temps és un concepte relatiu, i s'allarga o s'encogeix sense que dingú hi pari atenció. Ben sopat del dissabte cap a Can Marti, trico-trico, i llavors a deixar fer, a fer-la petar, a participar en una conversa d'assumptes de pagès, a aixecar-se i fer un cop d'ull a les patates noves d'en Marti. Aquell home, petit, no gaire cosa, que caminava una mica coix, ens ha deixat el rastre i el senyal que haurien de seguir tots els barbers i tots els seus parroquians: temps per xerrar, temps per esquilar, temps llarg que va caient a poc a poc i sense neguit del gran rellotge de sorra de la vida. Temps per sortir amb el cap pelat i veure com a Santa Maria repiquen les dugues i queda encara tota la nit per acabar d'arribar a casa i mirar, de reüll, els horts i pensar que les nostres patates potser seran millor que les d'en Marti.

diumenge, 18 de juliol de 2010

L'educador de polítics

No fa pas gaire vaig veure un programa americà on una noia, un xic greixanda i amb pinta d’haver quedat per vestir sants, arribava a cavall d’un cotxe antic a la casa d’un matrimoni carregat de mainada. El fet és que parella havia perdut tot el control i autoritat sobre un grapat de petits cabrons que havien convertit aquella família en “can Pixa fan ball de nit”. La tasca de la protagonista era procurar restablir l’ordre, la coherència i ajudar als pares a recuperar els comandaments d’autoritat.
També he vist un altre programa on un especialista es dedica a visitar cases tot redreçant-ne el comportaments dels seus gossos.
Jo no en tinc de gos ni de mainada però he pensar que un servei d’aquesta mena em podria ser útil. Concretament un educador de polítics. El país no està per assumir noves depeses però unes quantes idees d’aquests educadors professionals ens irien de perles.
La senyora que educa nens fa servir un tècnica que es diu “el racó de pensar”. Allà cada vegada que un petit dimoni carda una bertranada de l’alçada d’un campanar, la senyora l’agafa i l’aparca allà, per tal que, sol i amb calma, reflexioni respecte la inconveniència de la seva conducta. Es cert que el racó de pensar del Parlament hauria de tenir dimensions estratosfèriques i seria més concorregut que no pas l’hemicicle en sí, però estalviar-nos algunes escenes de la nostra fauna de polítics ens ajudaria a viure amb més dignitat.
El domador de gossos, en canvi, insisteix contínuament en la importància que l’animal tingui clar qui és l’amo, qui mana i de qui depèn. Possiblement aquest és l’aspecte que més convindria treballar amb la nostra classe política i si per això convé dur-los de quatre potes, lligats amb cadenes i collarets de punxes no tindrem més remei fer l'esforç. Tot sigui per una bona educació dels nostres representants, tan important com inexistent avui dia.

dissabte, 17 de juliol de 2010

Refranys

El país és el seu refranyer i la resta són mandangues. El país és el suc de la tradició que vessen els seus refranys i la resta, pulecres. Però com que "soms" més putes que bonics a la fi ens en descuidem dels refranys i acabem parlant com si fossim tarambanes. Fins fa poc dies teníem l'àvia ben viua i la feiem callar per sentir la tele. "Calleu, malitsiga, que no sé pas què diuen a la tele" i la iaia ben arrodida, pansida, fins que estirava la pota. I llavors tota la ciència de la iaia a penre el sac i avui pau i demà glòria. Llavors venia l'avi i ens volia explicar coses del camp, i del seu temps i refranys que deien en aquells dies i nosatres el feiem callar: "voleu fer el favor de deixar-nos sentir la tele, avi, ja n'arribeu a ser d'emprenyador". I així fent callar els veis, els que són custodis del temps i de la saviesa, els que són portadors de les idees i dels costums, hem perdut bous i esquelles i hem vist que a cada fornada perdíem un pa. Què hi vols fer. Això sí: els refranys que ara diem són de l'enemic, els hem escoltat de les teles espanyoles o els hem llegit de quatre revistotes de l'ocupant. Tant putes que ens creguem ser! Només per anar a contracorrent, que és l'ofici de Xisca de Gardi tres refranys dels nostres, de la gent veia, dels nostre padrins, tres refranys contra l'ocupant que és el que un bon català ha de fer des de que s'aixeca fins que se'n va a dormir. Malitsiga! Per començar un de senzill: "burro nafrat, tots són mosques" que parla prou bé de la desgràcia dels miserables. A continuació un altre que també s'explica per si sol "qui no té feina, el gat espluga". Molt millor que l'habitual de "qui no té feina, el gat pentina". A partir d'ara els de Xisca de Gardi direm "qui no té feina, el gat espluga". En cabat, dels que no estan mai contents, dels que sempre es queixen els hi podem dir "és un porc mal abeurat" que al Pla de l'Estany pronunciem amb aquesta limitació o estalvi de lletres que ens caracteritza: " és un porc mal aburat". I acabo i me'n vaig a cardar el cap sota l'aixeta.

dijous, 15 de juliol de 2010

Les nits d'istiu

El vestrús d'en Shakespeare va escriure allò del somni d'una nit d'istiu perquè no era de Banyoles. Si hagués passat un sol istiu a Banyoles s'hagués cagat en tot, hauria renegat ferros i claus i segur que hauria acabat escrivint "cagom la mare que les va hasta parir, les nits d'istiu". Les nits d'istiu es pren a la fresca per fer alguna cosa civilitzada: llavors passa un bri d'aire i la gent s'acaba creient que "ha refrescat i és hora d'anar a jeure". Que etivocats que estan, els gamerussos! Retiren la cadira de balca del carrer, passen el baldó de la porta i fan via cap al llit. Després s'adonen que l'habitació és una California. Llamamau. Obren les finestres, retiren el cobrellit i s'estassen pensant que agafaran el son de seguit. Que etivocats que estan, els tabernacles! La California de l'habitació crema com un rostei, els llençols s'enganxen a la pell, i la gent comença a suar de mala manera. N'hi ha que carden el cap sota l'aixeta i tornen cap al llit pensant que aquella frescor durarà la resta de la seva vida. Que etivocats que estan, els pàmfils! L'aiga s'asseca de seguit i el cos torna a suar a raig. Les nits d'istiu són un emprenyament d'allò més. I són traïdores perquè de tant en tant s'agafa el son i, llavors, et despertes amarat de suor i amb la sensació que han cardat una bomba atòmica de bullor i xafogor. Després agafes el son un atre cop i et tornes a despertar amb un ai al cor: un gos no para de bordar perquè té calor i té ganes de matar el primer que passi pel carrer. O et desperta un carcamal que es passeja amb la moto per tocar el bolet als veïns. Després et cagues amb tot, tornes a ficar el cap sota l'aixeta i tornes al llit que és mig Estany de Banyoles. Tornes a agafar el son per quarta o cinquena vegada. I llavors et desperta una escorissor o dues o tres. Els randells t'han pessigat. Els randells t'han deixat marques que semblen erupcions i allò et carda una gratera sensacional que diria algú tan primitiu com el Senyor Fernàndez Callís. Et grates, et cardes pomada, flites l'habitació del líquid de mosquits o d'ensulfatar, tan n'hi carda. Tornes al llit. Escoltes el fill de puta del randell que fa aquella fressa d'avió suïcida japonès. Obres el llum per atrapar-lo i ja no el sents. Tornes a tancar el llum i tornes a sentir la fressa d'avió i una altra escorissó, ara al peu. Més pomada, més gratera. No saps què fer. Et cardaries daltabaix de la finestra però penses en el jutge de pau que no en té cap culpa i ho deixes córrer. Tornes a agafar el son, ja clareja a l'horitzó. Al cap de cinc o deu minuts sona el despertador. I descobreixes que ara corre una mica d'aire i s'hi està mig bé, però cagom l'ou és hora d'aixecar-se. Si en Shakespeare hagués passat una sola nit d'aquestes segur que vindria a nosaltres a donar aquest títol "la rojada d'una nit d'istiu".

dilluns, 12 de juliol de 2010

Del pou estant

Fa calor i el canti i el porró no s'haurien de moure de la vora nostra. Fa calor i l'ombra d'una bona figuera o d'una roureda sempre ens haurien d'acompanyar. Fa calor i la mitdiada convindria tenir-la en compte, una mitdiada llarga amb els finestrons ben tancats, l'orinal sota el llit i alguna manyagoia per acabar de fer el duro. Fa calor i s'haurien de calçar espardenyes de veta i regar els horts cap al vespre i seure mentre l'aigua es passeja per les regues i ho omple tot de vida. Fa calor i caldria anar fins a l'Estany, remuiar-se i sortir quan el sol s'hagués colgat. Llavors penre una cervesa ben fresca i cardar un rot que se sentís al Puig de les Gitanes, com a mínim. Fa calor i hauríem de tenir un soterrià on passar tota la nit i a l'endemà anar ben refets cap a la feina. Fa calor i del canti raja una aigua fresca que e' mija vida. Fa calor de part de bo, i estella les pedres i deixa estabornits els encantats. Fa calor hauríem d'anar despitragats, calçacurts i amb un barret protegint la nostra closca. Fa calor i convé menjar amanits i no botir-se gaire perquè en cabat tots són ais i cebes i et ve aquella galvana que no pots cuidar ni aixecar el cap. Fa calor, collons, si en fa! Fa calor i hasta fa manra mirar a la tele els biciclistes de França. Fa calor i el ventilador s'ha entortilligat amb una bandera espanyola i aquesta ha quedat trinxada, tant, que se la cardada el gat, i després ha cagat uns fils estrambòtics, suats, plens de mosques. Fa calor i el canti s'ha trencat de tant aixecar-lo i beure a galet. He trepitjat un tros de canti i m'he fet una xuia al peu i m'he cagat amb el ceramista. M'he cardat aiga oxigenada, esprit de vi i una mica de mircurumina. El peu semblava una aixeta. Fa calor. M'he cardat a la ferida vi de Vilavenut a raig de porró i no només ha deixat de rajar sinó que ha cicatritzat a l'instant. Fa calor i el gat que s'havia cardat el tros de bandera no para de petar-se, l'he cardat escales avall, i ha sortit com un espiritat pel forat de la gatera. Fa calor i la tele ha començat a treure fum i m'ha semblat que els biciclistes de França treien foc pels queixals. Fa calor, cagom la puta d'oros i el set de bastos. Fa calor: he sortit a fora a regar les tomateres i el gat m'esperava amb un racó per esguerrinxar-me. Fa calor, la casa s'ha emplenat de fum per culpa de la tele que cremava, l'únic que em sap greu és pel porró on encara hi quedava un petit de vi de Vilavenut. Fa calor. He regat les fuies de les tomateres i sé que demà totes estaran rostides pel sol. Fa calor. En cabat, sense casa, sense porró, sense canti, sense tele, sense llit per fer eixeres, sense espardenyes de veta i sense tomateres m'he cardat daltabaix del pou. Per fi i després de picar contra la paret i després d'una caiguda que en Mastegatxes titllaria de formidable he trobat la fresca. No penso sortir d'aquí en tot l'istiu. Vet aquí.

diumenge, 11 de juliol de 2010

Xisca de Gardi hi era

El que sempre ha mantingut Xisca de Gardi: "el nostre país no l'anyocaran pas mai". D'entre les cendres sembla surt una brasa. I la brasa sempre aprofita un cop de vent per començar a cremar. I quan comença a cremar ja surt aquella flama viva i eixerida. Així ha estat Catalunya al llarg d'aquestes tres-cents anys d'ocupació i miseria, de càstig i humiliació. Molta de la gent que ha vingut abans que nosaltres ha tingut la temptació de cardar el barret al foc, de dir "no hi ha res a fer, ara sí que ens tenen vençuts". Però el país se'n surt. Ahir cap a Barcelona vam marxar set o vuit autocars per fer tronar la veu de la comarca, altres hi van anar en cotxe i jo crec que algú hi va arribar a peu. I a Barcelona ens vam trobar amb els nostres compatriotes i pel cap baix jo diria que erem més d'un milió i mig, pla més. No erem pas una gentada, erem una gentada i mitja. Una fabulosa gernació de personal de totes les edats, famílies senceres, gent de totes les procedències i, fins i tot, colors. I això que en el recompte es deixen els que no anant a la manifestació hi eren amb l'esperit. Perquè molta gent gran es va quedar a guardant la mainada petita o guardant-se de la calor, els pagesos guardaven la collita, els botiguers feien les vendes del dissabte, els sanitaris vetllaven els hospitals i els forestals els nostres boscos. Tots nosaltres sabíem que a casa s'hi havia quedat vint vegades més gent de la que havia pujat als autocars. I per aquesta gent vam cridar i vam desfilar. I aquesta gent també s'ha de sumar a la Catalunya que reneix. No és una Catalunya pitita-pitita com alguns voldrien, és una Catalunya que té al darrera un passat gloriós i té per davant el millor futur. El que s'escriu amb la paraula llibertat. Xisca de Gardi hi era.

dijous, 8 de juliol de 2010

Tothom a Barcelona

El dissabte tot el país al cap i casal. Les modistes i els escolàs, els rectors i els trabucaires, els cabuts i els saberuts, sardanistes, mecs, gitanos i algun secretari. Tothom darrera la pancarta digui el que digui. Perquè ja està tot dit. Perquè en tenim la pipa plena. Perquè la terra ja ha dit prou. La gent anirà a Barcelona encara que sigui a peu, en moto, amb el carro o amb avions supersònics. Petits i grans, grassos i prims, geperuts i tibats. Tothom a Barcelona per defensar el mateix i que és aquesta paraula meravellosa que ens hem passat de generació en generació i a la qual s'hi han afegit nouvinguts i sobrevinguts i que no es altra que Catalunya. A les sis de la tarda, peti el sol, rebentin les pedres, caigui calor a plom o bufi la marinada. Tothom a Barcelona, al nostre cap i casal, pàtria dels gitanos d'Hostafrancs, dels coreanos, dels anarquistes, d'en Dencàs i d'en Companys, de l'Amades i de les seves tradicions, del Barça i de les tapes de la Barceloneta, d'en Gaudí i de la mare que el va parir. Tots al nostre cap i casal, a desfilar perquè ens vegin i ens escoltin. Perquè ens hem de fer sentir. Perquè ens sentirà l'esperit d'en Macià i d'en Tarradellas, d'en Villarroel i d'en Pau Claris, l'esperit dels que hem heretat la causa i la raó. L'avi va dir "Catalans, Catalunya" i nosaltres ho repetim. El poble farà tronar el Passeig de Gràcia i després dels trons caurà la pluja. La pluja de la llibertat. Tothom a Barcelona i que a comarques només quedin els galaputs i els senglars. Ells, en nom nostre, vigilaran les nostres cases. I nosaltres, en nom de la terra, farem avançar la història. La història d'un país que ja no té por. Xisca de Gardi hi serà.

Se'ns colen els xinos

Demà els xinos poden portar els de la quinta del 56 de la regió de Shian a l'Àfrica i demà passat tot Àfrica serà groga i Shian continuaria igual de plena que sempre. En Mau, aquell líder que tenia nom de gat, va dir que si els xinos s'enfilessin a una cadira i saltessin tots de cop a terra hi hauria un cataclisme que no hi seríem pas a temps. Tot plegat demostra que aquesta gent ja són els amos del món i nosaltres tan campantes. No us hi heu fixat que el senyor Fernàndez -Callís té ulls de xino? Amb això no volem pas dubtar dels seus progenitors només demostrar que els catalans comtal de quedar bé soms capaços de tot. El senyor Fernàndez-Callís ha set sempre un avançat i ja en el seu dia va predir la invasió xina i és per això que cada nit, plogui o faci calor, surt a l'eixida de casa seva i s'estira els ulls. Només per agradar. Només perquè algun dia un alcalde xino de Banyoles no li hagi de cridar l'atenció. Cada vegada hi ha més banyolins que compren al tot a quatre rals dels xinos. Per què? Perquè són gent que imita al senyor Fernàndez-Callís i vol agradar els nous amos del món. Així la gent decora les seves cases amb pulecres xines, amb estovalles xines, amb garrafes xines. La gent ja no compra quadres dels germans Palau, compra estampes xines i anar-hi-anant. La gent ja no llegeix Navarro-Santaeulària llegeix Confunci i encara que no entengui re es fa l'entès. La gent, i això ho he vist amb els meus propis ulls, ja no mira la Tele Banyoles de l'amic Fuster, mira Tele Pequín o Canal Xino-Shangai i fa veure que parla el mandarí encara que faci una mica el préssec. Els xinos compraran les nostres hipoteques i els nostres deutes i ens fotran tots a trebaiar en els seus restaurants. Llavors seran ells qui en mandarí ens demanin plats incomprensibles i nosaltres a mirar les fotos de la carta i a procurar fer veure que hem entès la comanda. I a Xisca de Gardi, a part de l'obsessió Fernàndez-Callís per estirar-se els ulls, en Samora s'emprova quimonos, el Gallegu ja es fa dir el Manxú, en Vaqueta s'ha apuntat a tai-Chi i jo aprenc a treure'm els pèls del nas amb palillos. Per acabar-ho d'adobar, no heu notat que darrerarment en Sacutell no escriu cap comentari? I no heu notat que cada vegada hi ha més comentaris en xino. Això és perquè en Sacutell ja s'ha rebatejat i es fa dir Li-Shing-Piao.

Els estanquers

Ahir al vespre regava les tomateres i vaig sentir tres o quatre pets de petardus. No gaire re. Vaig sortir a treure el cap i algú es passejava amb el pendó dels estancs. Es van reunir tres o quatre que cridaven com beneits i vaig dir-me "deu ser el patró dels estanquers" i me'n vaig anar cap a jeure. La bandera dels estancs, per si ningú ho sap, és un retall de la nostra senyera. Es veu que un estanquer no se li va acudir re més que copiar la senyera perquè va pensar "coi, aquesta bandera si que fa goig i porta sis o set segles passejant com una reina pel món" i heus aquí com la va convertir en la bandera oficial dels estancs. Llavors va venir un espanyol i com que li faltaven insignies pel seu invent va dir "quina bandera més castissa que tenen, els estanquers" i ja veus que se la va fer seva per aquest artefacte d'estat. Ahir, doncs, els estanquers de la província devien fer festa perquè no paraven de remenar el seu pendó i cridar com beneits. Es clar que els estanquers que conec són gent més aviat civilitzada, d'ordre, que parlen amb l'istil i la gràcia que parla el país, i els que vaig veure eren més aviat gent per civilitzar. No serà que els estanquers subcontracten les seves festes patronals a gent forastera? Al cap i a la fi, també van subcontractar la seva ensenya a uns altres. Coses rares. Podé sóc jo que he agafat un cop de calor i no giro gaire rodó. Vet aquí.

dilluns, 5 de juliol de 2010

El Tribunal i la Constitució

Finalment hi ha hagut sentència. Ja trigaven. El Tribunal de l'era de Can Lura ha dictat sentència al recurs que Xisca de Gardi va presentar contra el Constitucional Espanyol. Des del 1978 que Xisca de Gardi havia presentat el recurs veient el nayp de la Constitució. El problema és que el Tribunal de l'era de Can Lura s'agafen les coses d'aquella manera. Per començar, i el dia que el vam presentar, van dir "això s'ha de mirar bé perquè encara penríem mal". Va passar tot un any amb les seves collites d'ais, d'enciams, de patates, de tomates de Montserrat i de tomates de penjar, de cols i de bròquils, d'olives i el Tribunal no va pa' dir pa' re'. L'avi Lura, el president, tenia prou feina a l'hort i feia que el portaveu del Tribunal fos qui parés els trucs. El portaveu era en Siset de Can Garganta i com era més aviat quec no l'enteníem pa de re. Van fer que preparés la ponència de sentència un esquena-dret. I com que sempre jeia, sempre era a l'hostal jugant al canari i o cardant-se uns cargols a la tornem-hi, la feina era per fer. El Tribunal es va reunir a l'hort al pic de l'istiu de l'any següent, pensàvem que hi hauria sentència, però no-nis. El Tribunal es va galdir set o vuit xindries, tres o quatre melons i després va cardar una becaina sota la figuera. Estàvem arreglats. Van treure la ponència a l'esquena-dret i li van donar a un borni. Com que el borni tenia l'ui a la birulé, no hi havia pas maneres de fer-li escriure re. Cardava cada esgrigot! La mare que el va hasta parir. El borni, en cabat, va escriure la sentència en un tros de fui i llavors el seu fill pitit s'hi va eixugar el cul un dia que anava lleuger de ventre. Au torna a començar. Els del tribunal es van passar quatre o cinc anys cardant-se els plats pel cap. Que si es deien el nom del porc, ara renyien i demà anaven a plantofades. Després s'hi va haver de posar hasta el batlle d'aigües perquè la cosa hagués acabat de qualsevol manera. Van cardar a fora quinze o vint magistrats i van nomenar de nous. Una nova ponència va ser encarregada a un de Falgons. Van passar cinc o sis anys més i, recoi, la sentència no arribava. A la fi, van trobar el de Falgons a mercat i li van dir "què, morenu, no hem pa' d'anar acabant". El de Falgons va respondre "què vos dir, ara sí que no t'entenc". Els altres van afegir "collons, la sentència, que n'estem avorrits de tant esperar". El de Falgons va respondre tan campante "cordills, fa sis anys que la vaig cardar a la bústia de davant de Cal Ferrer". Va resultar que els de la lleva de la guerra del carlí van fer un àpat a l'hostal i com que després del tiberi anaven una mica torrats li van cardar foc a la bústia i la sentència va quedar socarrimada com un pèl de truja. La mare d'en tano, un altre cop sentència nova i aquesta vegada la van encarregar a n'en Quimet de Cal Mestre que com que el seu pare era mestre d'escola no va voler apenre a lligir per fer la guitza a n'el pare. Així que ja ens tens esperant quatre o cinc anys més a que el magistrat anés a estudi i sabés lligir i escriure. En va apenre, es va emprejar amb l'avi Lura i en cabat no va voler fer la ponència. Ja anem acabant. La cosa no hi havia maneres de desembussar-la. Era com una espina de peix que et queda clavada a la gola i no hi ha pas maneres que baixi. S'hi va presentar el rector de Pujarnol i va cridar l'alto als magistrats: "no us en dóna vergonya, gamerussos, goita jo em pensava que us trobaria trebaiant en la sentència i us he trobat aquí fent titits amb el porró, el Déu que us pela". La sentència no arribava. Va venir la de l'Estatut abans que la del Tribunal de l'Avi Lura. I quan els nostres magistrats, amb els peus amb remull a l'aigua fresca del rec i amb una arengada a la mà, van saber la sentència de l'Estatut van acordar, tots, per unanimitat: "Cordills, vist que ja ens han donat pel sac, acordem que la Constitució ja se la poden fotre pel dallonsis". Feta aquesta declaració solemne van traguejar una mica de vi novell que aquella hora del vespre passava d'allò més bé.