dijous, 29 de juliol de 2010

Atlètic 2.0

Hem sentit l'himne del nostre Atlètic a càrrec dels Josephine Libido. Fa mija hora que l'he sentit i encara em dura l'estaborniment. He hagut de cardar el cap sota l'aixeta i encara em dura la patacada. Tinc cap rodo. La lletra d'Atlètic 2.0 em rodola pel cap com un rierenc i no em puc treure del cap els cops de guitarra dels Josephine Libido. En Samora m'havia avisat que es tractava d'una peça sensacional. I com que jo a en Samora no me'l crec gaire he obert la cançó pensant que al cap d'uns instant ja li estaria maleint els ossos. Però vetatquit que he quedat amb un pam de nas. I encara em dura l'estaborniment i el cop de calor. Encara em dura la patacada. Encara em dura la sorpresa. L'Atlètic no ha pas gonyat ben re dels títols que reparteix la miserable Federació Espanyola. Però ha gonyat honor d'haver-se creat i orgull de defensar Banyoles i tota la comarca. Ha gonyat el tenir la condícia de creure's que el futbol de part de bo encara existeix. No ha gonyat trofeus però ha gonyat l'estima d'una part essencial de la gent d'aquest país. L'Atlètic, a més a més, ja té música per caminar cap a la glòria. I té el video del director comercial. I ens té a nosatres. Que s'apartin els atres, que ve l'Atlètic i tot el que representa. Josephine Libido, per exemple.