dilluns, 5 de juliol de 2010

El Tribunal i la Constitució

Finalment hi ha hagut sentència. Ja trigaven. El Tribunal de l'era de Can Lura ha dictat sentència al recurs que Xisca de Gardi va presentar contra el Constitucional Espanyol. Des del 1978 que Xisca de Gardi havia presentat el recurs veient el nayp de la Constitució. El problema és que el Tribunal de l'era de Can Lura s'agafen les coses d'aquella manera. Per començar, i el dia que el vam presentar, van dir "això s'ha de mirar bé perquè encara penríem mal". Va passar tot un any amb les seves collites d'ais, d'enciams, de patates, de tomates de Montserrat i de tomates de penjar, de cols i de bròquils, d'olives i el Tribunal no va pa' dir pa' re'. L'avi Lura, el president, tenia prou feina a l'hort i feia que el portaveu del Tribunal fos qui parés els trucs. El portaveu era en Siset de Can Garganta i com era més aviat quec no l'enteníem pa de re. Van fer que preparés la ponència de sentència un esquena-dret. I com que sempre jeia, sempre era a l'hostal jugant al canari i o cardant-se uns cargols a la tornem-hi, la feina era per fer. El Tribunal es va reunir a l'hort al pic de l'istiu de l'any següent, pensàvem que hi hauria sentència, però no-nis. El Tribunal es va galdir set o vuit xindries, tres o quatre melons i després va cardar una becaina sota la figuera. Estàvem arreglats. Van treure la ponència a l'esquena-dret i li van donar a un borni. Com que el borni tenia l'ui a la birulé, no hi havia pas maneres de fer-li escriure re. Cardava cada esgrigot! La mare que el va hasta parir. El borni, en cabat, va escriure la sentència en un tros de fui i llavors el seu fill pitit s'hi va eixugar el cul un dia que anava lleuger de ventre. Au torna a començar. Els del tribunal es van passar quatre o cinc anys cardant-se els plats pel cap. Que si es deien el nom del porc, ara renyien i demà anaven a plantofades. Després s'hi va haver de posar hasta el batlle d'aigües perquè la cosa hagués acabat de qualsevol manera. Van cardar a fora quinze o vint magistrats i van nomenar de nous. Una nova ponència va ser encarregada a un de Falgons. Van passar cinc o sis anys més i, recoi, la sentència no arribava. A la fi, van trobar el de Falgons a mercat i li van dir "què, morenu, no hem pa' d'anar acabant". El de Falgons va respondre "què vos dir, ara sí que no t'entenc". Els altres van afegir "collons, la sentència, que n'estem avorrits de tant esperar". El de Falgons va respondre tan campante "cordills, fa sis anys que la vaig cardar a la bústia de davant de Cal Ferrer". Va resultar que els de la lleva de la guerra del carlí van fer un àpat a l'hostal i com que després del tiberi anaven una mica torrats li van cardar foc a la bústia i la sentència va quedar socarrimada com un pèl de truja. La mare d'en tano, un altre cop sentència nova i aquesta vegada la van encarregar a n'en Quimet de Cal Mestre que com que el seu pare era mestre d'escola no va voler apenre a lligir per fer la guitza a n'el pare. Així que ja ens tens esperant quatre o cinc anys més a que el magistrat anés a estudi i sabés lligir i escriure. En va apenre, es va emprejar amb l'avi Lura i en cabat no va voler fer la ponència. Ja anem acabant. La cosa no hi havia maneres de desembussar-la. Era com una espina de peix que et queda clavada a la gola i no hi ha pas maneres que baixi. S'hi va presentar el rector de Pujarnol i va cridar l'alto als magistrats: "no us en dóna vergonya, gamerussos, goita jo em pensava que us trobaria trebaiant en la sentència i us he trobat aquí fent titits amb el porró, el Déu que us pela". La sentència no arribava. Va venir la de l'Estatut abans que la del Tribunal de l'Avi Lura. I quan els nostres magistrats, amb els peus amb remull a l'aigua fresca del rec i amb una arengada a la mà, van saber la sentència de l'Estatut van acordar, tots, per unanimitat: "Cordills, vist que ja ens han donat pel sac, acordem que la Constitució ja se la poden fotre pel dallonsis". Feta aquesta declaració solemne van traguejar una mica de vi novell que aquella hora del vespre passava d'allò més bé.

1 comentari:

陳登陽 ha dit...

當一個人內心能容納兩樣相互衝突的東西,這個人便開始變得有價值了。............................................................