dimecres, 21 de juliol de 2010

En Marti, barber de Santa Maria

El carrer Santa Maria és el carrer dels barbers per excel.lència. En Marti, pronunciat amb l'a tònica, n'era un d'ells. En Marti era un barber pagès, o sigui que combinava el menar un hort amb l'esquilar. Potser per això era el barber preferit dels hortolans i dels pagesos banyolins. En Marti podia interrompre el taiat de cabeis amb comentaris sobre les patates que acabava de collir. I vet aquí que feia aixecar la concurrència i la portava fins a la rebotiga i allà, amb l'orgull que ha de tenir tot hortolà, ensenyava les patates que havia acabat de treure de l'hort. A can Marti no s'acostumava a parlar de política, ni de fútbol, ni de controvèrsies vàries, allà es parlava de les coses de part de bo: dels assumptes de pagès. En Marti no tenia pressa per esquilar, ni la clientela per desfilar. Allà s'hi entrava al vespre del dissabte i se'n sortia inveriablement de matinada, cap a les dugues tocades la gent enfilava les llums primes del carrer Santa Maria, potser després d'haver sentit els dos retocs amargs de la campana. Avui tot són corredisses, la gent va obligada pel rellotge, per l'agenda, va de bòlit i fa tard a tot arreu. Seria impossible una barberia fina com de la Can Marti on el temps és un concepte relatiu, i s'allarga o s'encogeix sense que dingú hi pari atenció. Ben sopat del dissabte cap a Can Marti, trico-trico, i llavors a deixar fer, a fer-la petar, a participar en una conversa d'assumptes de pagès, a aixecar-se i fer un cop d'ull a les patates noves d'en Marti. Aquell home, petit, no gaire cosa, que caminava una mica coix, ens ha deixat el rastre i el senyal que haurien de seguir tots els barbers i tots els seus parroquians: temps per xerrar, temps per esquilar, temps llarg que va caient a poc a poc i sense neguit del gran rellotge de sorra de la vida. Temps per sortir amb el cap pelat i veure com a Santa Maria repiquen les dugues i queda encara tota la nit per acabar d'arribar a casa i mirar, de reüll, els horts i pensar que les nostres patates potser seran millor que les d'en Marti.

2 comentaris:

Sacutell ha dit...

Ens manca el llibre dels barbers banyolins. Be, ens manquen moltes coses però aquesta també. Podria explicar l’època que calia visitar-los cada setmana els adults i un cop cada quinze dies els més petits. Afaitat setmanal i poda estàndard quinzenal. Seqüència sagrada i respectada arreu sense discussió. Faltaven dies pels Beatles i les seves innovacions.
Cap problema per triar barber. Per barri, per ideologia i per tipus de conversa. Totes les opcions, però totes dins del marc esquifit i espantat del franquisme omnipresent.
¡Ni es sentia a dir que ningú canvies de barber! Era una opció per la vida i que hipotecava per generacions. Justet els provocats per greus ofenses o per demostrar la superació de l’adolescència. Podies canviar de casa, de feina i de barri, fins i tot de dona temps a venir, però mai de barber. Ni el canvi de poble eximia del retorn periòdic per complir el ritual.
El meu, o millor dit la meva opció paterna, va ser en Pepet Llevadora, de nom marcat per l’ofici de la dona, ajudat pel seu fill en Quim de renom també Llavadora tot assenyalant nissaga com correspon a la fidelitat de la clientela. Era opció de barri, la Plaza de España com en deien alguns i just darrera la bústia de Correos, dits també d’España pels mateixos.
I va durar tan com calia i fins que el canvi va arribar als darrers reductes de l’ortodòxia local. Ara els hi diuen perruquers i no demanis que t’afaitin, conformat que no et parlin malament del tripartit i de que amb la Guardia Civil si que hi havia ordre.

Sacutell ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.