diumenge, 11 de juliol de 2010

Xisca de Gardi hi era

El que sempre ha mantingut Xisca de Gardi: "el nostre país no l'anyocaran pas mai". D'entre les cendres sembla surt una brasa. I la brasa sempre aprofita un cop de vent per començar a cremar. I quan comença a cremar ja surt aquella flama viva i eixerida. Així ha estat Catalunya al llarg d'aquestes tres-cents anys d'ocupació i miseria, de càstig i humiliació. Molta de la gent que ha vingut abans que nosaltres ha tingut la temptació de cardar el barret al foc, de dir "no hi ha res a fer, ara sí que ens tenen vençuts". Però el país se'n surt. Ahir cap a Barcelona vam marxar set o vuit autocars per fer tronar la veu de la comarca, altres hi van anar en cotxe i jo crec que algú hi va arribar a peu. I a Barcelona ens vam trobar amb els nostres compatriotes i pel cap baix jo diria que erem més d'un milió i mig, pla més. No erem pas una gentada, erem una gentada i mitja. Una fabulosa gernació de personal de totes les edats, famílies senceres, gent de totes les procedències i, fins i tot, colors. I això que en el recompte es deixen els que no anant a la manifestació hi eren amb l'esperit. Perquè molta gent gran es va quedar a guardant la mainada petita o guardant-se de la calor, els pagesos guardaven la collita, els botiguers feien les vendes del dissabte, els sanitaris vetllaven els hospitals i els forestals els nostres boscos. Tots nosaltres sabíem que a casa s'hi havia quedat vint vegades més gent de la que havia pujat als autocars. I per aquesta gent vam cridar i vam desfilar. I aquesta gent també s'ha de sumar a la Catalunya que reneix. No és una Catalunya pitita-pitita com alguns voldrien, és una Catalunya que té al darrera un passat gloriós i té per davant el millor futur. El que s'escriu amb la paraula llibertat. Xisca de Gardi hi era.

2 comentaris:

ju吳phe宇te佳ns ha dit...

時間可證明一切~你的BLOG是我覺得不賴的..................................................................

Nuri ha dit...

Jo no hi vaig poder anar, perquè acabem d'obrir la Taverna de Smaug i m'havia de quedar a fer guàrdia, prò la Sandra em va prometre que ja cridaria per mi, i ho devia fer perquè l'endemà estava ben afònica, jo!