dimarts, 31 d’agost de 2010

Els Fortuny d'Esponellà

Esponellà és la part de la nostra comarca que s'estén sobre el dolç Terraprim. Esponellà ja és terra de confluència amb l'Empordà, i això ens fa rics, variats i complerts. Tenim de tot com l'aparador de les millors confiteries. Per què s'ha perdut el terme confiteria bescanviant-lo pel postís pastisseria? Fa ser més català? Cosa absurda perquè confiteria ve de confit i això ho trobem catalaníssim ja que a Orfes, ho sap prou bé en Barretina, hi havia hagut el ball del Confit que feia peça amb el Ball del Tortell que encara es dança a Esponellà. I ja que tornem a ser en aquest poble del Fluvià avui hem sabut que tornen a tenir Baró després d'uns plets successoris tan típics en la nostra pàtria. El senyor Epifani de Fortuny s'ha fet càrrec de la baronia i nosaltres que hom celebrem. Estava clar que la baronia havia de recaure amb un dels Fortuny i és bo que recaigui amb un baró que s'anomena Epifani, el nom fa la cosa, li dóna esplendor, prestància, saber estar. Imaginen-mos que la casa hagués recaigut amb un Kevin o un Jonathan. Quin desastre, quin final de raça, quin epitafi per una baronia tan distingida i tan assenyalada. Recordem que els barons d'Esponellà són els amos i senyors del noble Castell, on un dels seus avantpassats, en un atac de fúria, va donar mort al rector per una missa començada abans d'hora. Aquesta gent té estirp, noblesa reculada, història de pedres senyalades i consignades. Llarga vida a Epifani de Fortuny, baró d'Esponellà. Tan de bo aquesta família pugui, algun dia, aixecar de nou el castell i tornar a aquella vida d'homenatges, àpats, combats, gresques, tornejos, assalts i algun que altra mal ús que sempre ve bé per servar la tradició. Si aixequessin de nou el castell seria convenient disposar d'una masmorra per tancar-hi malfactors comarcals per posar una mica d'ordre i concert al Pla de l'Estany. Jo ja els proposaria noms com també m'oferiria per alguna feina d'escrivent que sempre és necessari en tota família nobiliària. Doncs això, salutacions als Fortuny i molta sort en això de la Baronia.

diumenge, 22 d’agost de 2010

Sidral Brugulat

Catalunya sempre ha disposat de grans i petits fabricants. El fabricant català és un visionari, un home de món, algú que serva en el seu cap un torrent d'ideies, un estimbarro d'il.lusions i unes quantes manies. El fabricant del país té l'ànima dividida com tot bon català: és a dir porcions de rauxa i porcions de seny a vegades a a parts iguals. Tot això m'ha passat per la cabòssia en llegir, a destemps, l'entrevista que en Vadoret de Besalú li fa al Senyor Xena de Banyoles. El senyor Xena és un d'aquests fabricants, un home que reconeix que la dèria de fer vi seria fabulosa si no se l'hagués de vendre. El fabricant català no és home de vendes, és home d'impulsos, d'aventures, de capficaments més o menys endreçats, de cops de sang, de tancar-se en un taller fins que surt la cosa de l'enginy i s'inventa l'ictineu o el xupa-xup, o la mery o el que faci falta. Llavors s'ha de vendre i és quan el fabricant del nostre país s'arronsa i li ve aquella vergonya del temps petits. Als nostres fabricants els agrada viatjar i són gent viatjada, i per això els productes d'aquesta terra poden anar molt lluny, però el fabricant d'aquest país sent una gran contracció a l'hora de parlar de preus i de descomptes, de trocs i de tractes. Per això aquest país ja té els tractants de bestiar que poden vendre quasi tot amb una facilitat que enlluerna. Però el fabricant no és capaç de posar preu a les seves creacions, a les seves dèries, a les seves aventures fascinants. I sovint encongeix les espatlles i deixa que algun negociant de bestiar es faci amb la part comercial de la cosa. Al nostre país sempre hi ha gent com el senyor Brugulat que un dia va inventar-se això del sidral i ho va posar en sobres molt minúsculs. Algú li devia dir que Brugulat no era un nom comercial però ell marrà va entestar-se en etiquetar així el seu producte. Va pensar que una dèria sorgida del seu caparró havia de portar necessàriament el cognom de la família. Algú pot preguntar-se, als ulls d'avui, per què servia el sidral Brugulat i no sabríem massa bé què contestar. Fequis que ens cardàvem cabassats de sidral. Hi xucàvem esprits i ens els anàvem menjant amb aquella barreja de gustos dolços i picants. Alguna vegada havíem provat de vessar el sidral a l'aiga i obtenir així un sucedani de les Fantes o Mirindes. Allò tenia un resultat molt justet, però estic segur que tenia potencial comercial. Però el Senyor Brugulat ja en feia prou amb el seu Sidral i no li calia una nova aventura de consequències incertes. Alguna vegada m'he preguntat si el Brugulat del sidral tenia res a veure amb el Brugulat de l'Acadèmia Abat Bonito. Tots dos havien protagonitzat romàntiques aventures empresarials amb la mainada com a client bàsic i fonamental. En fi, llarga vida als nostres fabricants.

dimecres, 18 d’agost de 2010

Cuques de llum de Chernobyl a l’Estany de Banyoles

Ens tenen acollonits i ningú sap com han arribat a casa nostra. Ja fa prop d’un meset que fan guàrdia des de la font del Vilà i fins a tocar al camp de futbol del filial de l’Atlètic. De forma endreçada i en fila índia controlen tota aquesta zona màgica del nostre santuari d’aigua. Les bestioles, de desproporcionades dimensions, només poden haver sortit d’aquesta zona ucraïnesa situada prop de la frontera amb Bielorrússia, deserta des de la xafada nuclear del 86 i que tantes mutacions ha engendrat.
Aquestes cuques de llum de pam per pam provinents de l’est, curtides de part de bo després de peleiar amb ones electromagnètiques i partícules madamecurienianes, han de tenir una mala hòstia que riu-te’n tu de la d’algun algun conegut comerciant de la nostra ciutat. A resultes, doncs, tenen bloquedes la sortida sud de les casales i l’accés a la nova mansión situada on anys enrere hi teníem l’anyorat Barbiland.Clamem al cel l’arribada d’un nou Sant Mer que les faci fugir a cops de manyagues o la presència d’algun valent cavaller que a trucs de massa restauri la històrica calma lumínica d’aquella zona i la tranquil·litat dels habitants de les nostres contrades.
Com ho veieu vosaltres, xinos?