diumenge, 22 d’agost de 2010

Sidral Brugulat

Catalunya sempre ha disposat de grans i petits fabricants. El fabricant català és un visionari, un home de món, algú que serva en el seu cap un torrent d'ideies, un estimbarro d'il.lusions i unes quantes manies. El fabricant del país té l'ànima dividida com tot bon català: és a dir porcions de rauxa i porcions de seny a vegades a a parts iguals. Tot això m'ha passat per la cabòssia en llegir, a destemps, l'entrevista que en Vadoret de Besalú li fa al Senyor Xena de Banyoles. El senyor Xena és un d'aquests fabricants, un home que reconeix que la dèria de fer vi seria fabulosa si no se l'hagués de vendre. El fabricant català no és home de vendes, és home d'impulsos, d'aventures, de capficaments més o menys endreçats, de cops de sang, de tancar-se en un taller fins que surt la cosa de l'enginy i s'inventa l'ictineu o el xupa-xup, o la mery o el que faci falta. Llavors s'ha de vendre i és quan el fabricant del nostre país s'arronsa i li ve aquella vergonya del temps petits. Als nostres fabricants els agrada viatjar i són gent viatjada, i per això els productes d'aquesta terra poden anar molt lluny, però el fabricant d'aquest país sent una gran contracció a l'hora de parlar de preus i de descomptes, de trocs i de tractes. Per això aquest país ja té els tractants de bestiar que poden vendre quasi tot amb una facilitat que enlluerna. Però el fabricant no és capaç de posar preu a les seves creacions, a les seves dèries, a les seves aventures fascinants. I sovint encongeix les espatlles i deixa que algun negociant de bestiar es faci amb la part comercial de la cosa. Al nostre país sempre hi ha gent com el senyor Brugulat que un dia va inventar-se això del sidral i ho va posar en sobres molt minúsculs. Algú li devia dir que Brugulat no era un nom comercial però ell marrà va entestar-se en etiquetar així el seu producte. Va pensar que una dèria sorgida del seu caparró havia de portar necessàriament el cognom de la família. Algú pot preguntar-se, als ulls d'avui, per què servia el sidral Brugulat i no sabríem massa bé què contestar. Fequis que ens cardàvem cabassats de sidral. Hi xucàvem esprits i ens els anàvem menjant amb aquella barreja de gustos dolços i picants. Alguna vegada havíem provat de vessar el sidral a l'aiga i obtenir així un sucedani de les Fantes o Mirindes. Allò tenia un resultat molt justet, però estic segur que tenia potencial comercial. Però el Senyor Brugulat ja en feia prou amb el seu Sidral i no li calia una nova aventura de consequències incertes. Alguna vegada m'he preguntat si el Brugulat del sidral tenia res a veure amb el Brugulat de l'Acadèmia Abat Bonito. Tots dos havien protagonitzat romàntiques aventures empresarials amb la mainada com a client bàsic i fonamental. En fi, llarga vida als nostres fabricants.

1 comentari:

Sacutell ha dit...

Vendre es el difícil, però és el que dona el benefici i del sidral només en queda el record. Jo diria que la marca era Bragulat i no Brugulat com el Dire i l’Insti.