dimecres, 29 de setembre de 2010

Sant Miquel, conte per vailets no descreguts

De sobres és conegut que Sant Miquel i altres van fer fora el dimoni de les portes del cel. Si fa o no fa, va haver-hi un jec de llenya que deu n'hi do. El dimoni i la resta de la seva tropa va tirar cap avall amb el cos masegat i veient la padrina per tot arreu. Llavors Sant Pere va pujar xino xano cap al despatx de l'Esperit Sant que era el que estava de guàrdia del triumvirat i li va fer saber la gesta. L'Esperit Sant va plegar ales i va gratar-se el bec. Rumiava la manera de recompensar aquell Sant Baró de nom Miquel i el va cridar al seu despatx. Sant Miquel no les tenia totes perquè allà dalt et podien dir macu com engegar-te a pastar fang. L'Esperit Sant estava de bones, havia menjat blat de moro i aquell matí més aviat estava de bones. Què vols per haver cardat a fora en Pere Botero i tota la patuleia? Sant Miquel s'ho va rumiar: "home em cardaria gràcia tenir un tros de terra en nom meu, però si no pot ser, no pot ser". Un tros de terra? Llavors l'esperit Sant va pensar en quin tros de terra seria mereixedor d'aquell home que havia salvat el cel de les grapes del sofre, les banyes i tota aquella corrua de dimonis. Va mirar el mapa de la terra i va veure que tot estava disponible. Però hi havia deserts i Sibèries, hi havia illes plenes de mòsquits i ciutats carregades de portland. Però es fixà en un tros del mapa que des del cel es veia d'un esplèndid que tirava d'esquenes. Un país petit, amb alguna muntanya i molt de verd, amb estanyols i bona gent. L'esperit sant va fer la pregunta: "T'agrada això de la Vall de Campmajor?" El Sant s'ho va mirar i no va dubtar ni un trist instant. "Doncs tot teu" va afegir l'Esperit Sant i va preparar l'informe de cessió del nom perquè fos signat per la resta del triumvirat. Des d'aquell dia, el paradís duu el nom de Sant Miquel de Campmajor.

dilluns, 27 de setembre de 2010

Silenci

Un tal Darder va donar la seva col.lecció a la vila de Banyoles. En Darder tenia la pinta dels exploradors de principis de segle: mirada arrauxada, barba, tocat de barret, i una expressió en la boca que només els savis poden arribar a fer. Aquell home ens va deixar les seves bèsties dissecades i algunes restes humanes perquè fossin exhibides a la nostra vila. Banyoles va muntar un grau sarau amb l'arribada d'en Darder. Se li va dedicar una festa, la del peix, i tabé un passeig al seu honor i la seva glòria. Va obrir-se el Museu i vam ser la sensació del país: només nosaltres teníem aquella fabulosa col.lecció del que llavors se'n deia història natural. El Museu va anar fent vida gràcies als Marín que el tenien a tocar dels nassos i procuraven bé prou per la seva integritat. De petit, un dia de cada dia, la Lola Marín ens deixà entrar cap dins. I va ser la visita més impressionant que jo recordo: endisar-nos en aquelles sales, contemplant aquelles vitrines, aturant-nos davant el Negre, captivats per les pells humanes i per la mòmia. Tot allò era sorprenent i ens remitia a les pel.lícules d'aventures que veiem als Catòlics. Al cim, ens vam explicar que el gos i la lleona que hi havia allà exposats tenien a veure amb el fatídic final d'en Darder. Misteri, foscor, preguntes sense resoldre, mirades monstruoses, voleu un altre escenari per la imaginació d'un vailet? Temps després vaig escriure un primer conte dedicat al Darder que ja he perdut per culpa de la meva habitual desgana. I el primer article que vaig escriure al Punt el vaig dedicar al Darder i a la polèmica amb aquell metge de Cambrils. Va ploure molt i vaig topar-me amb aquell metge en un dels estrambòtics programes que feiem a Ràdio Banyoles. Recordo també una divertida passejada nocturna pel museu de la mà d'aquella companyia de frenopàtic que encara s'anomena Babaus. Una passejada que em recordava la primera visita que vaig fer-hi essent només un vailet. Recordo que en les pàgines de Xisca vam esmentar la inauguració del nou i remodelat Museu. Avui Casa Ciutat ha decidit tancar el museu els dies de cada dia. Sobre les portes tancades penso en la primera visita de vailet, en el conte perdut, en aquell article primerenc d'un que volia ser articulista, en aquell programa de ràdio que vés a saber com es deia, en el Doctor Arcelin que ja és mort, en el Negre que no se sap on reposa, i en aquella tortada tour embogida de Babaus. Penso, recordo i només escolto silenci al meu voltant.

dissabte, 25 de setembre de 2010

La Triopssea

Suposem que deixem anar un triops al començament del rec Major. Un triops al qual, prèviament, li hem encastat un microxip que ens permet seguir-lo per GPS. Aquestes coses es fan avui dia, no és pas ciència ficció. El dipositem solemnement a l’aigua, i convindria que fessin acte de presència les autoritats polítiques, intel•lectuals i eclesiàstiques perquè això podrí acabar tenint conseqüències greus, com es veurà. El triops es deixa arrossegar pel corrent, rec avall, i nosaltres el seguim fins que el perdem de vista. L’alcalde pot dir algunes paraules, el bisbe unes benediccions i els periodistes poden fer fotos i intervius. Després, marxem tots al centre de control que haurem instal•lat al Passeig i muntem un dispositiu de guàrdies de vint-i-quatre hores.
Des dels nostres monitors podem seguir la trajectòria del triops. Els triops són éssers senzills, sense gaires estudis i només pensen en menjar, dormir i cardar; sempre que poden, van en línia recta. L’endemà, el triops baixa ja pel Terri i li falta poc per empalmar amb el Ter. Tres dies després, de matinada, desemboca en el mar a prop de l’Estartit. Immediatament, el corrent se l’emporta cap el sud-est. El diumenge de Rams, el triops deixa enrere Barcelona i es dirigeix cap el Golf de Sant Jordi. Menja i dorm bé, però no troba altres triops amb les quals relacionar-se i això li amoïna. Per Pasqua Florida creua l’estret de Gibraltar i s’endinsa en l’oceà Atlàntic, immens i misteriós. Al centre de control tots aplaudim emocionats. Sabem que, si enganxa els alisis, serà capaç d’arribar a Amèrica.
Però, per Corpus, el triops s’engolfa. Fa voltes i voltes al mig de l’Atlàntic sense cap sentit: no avança, no retrocedeix, no va enlloc. El desànim s’apodera del centre de control. L’ombra del fracàs planeja pel Passeig. Què està passant? Els patrocinadors protesten, indignats, i amenacen amb accions legals. (Amb aquesta gent, alerta: convé adoptar una actitud activa, preocupada, com si s’estigués fent tot el que es pot. Si no, deixen de pagar els gintònics.)
Els experts –se’ls reconeix perquè exigeixen Seagram’s– arriben a una conclusió demolidora: el triops ha anat a parar al Mar dels Sargassos on, segurament, ha trobat congèneres d’altres parts del món. Les femelles americanes de l’espècie ‘longicaudator’, cosmopolites, sofisticades i de costums liberals, haurien fascinat fàcilment el nostre triops, el qual, no havent sortit mai d’Espolla, s’ha begut l’enteniment. Acabarà irremeiablement arruïnat, vençut pel vici, lliurat a la degradació. L’entenem, és clar –fins i tot hi ha qui sent com una enveja– però no s’hi pot fer res.
Llavors, quan tot sembla perdut, arriba un cicló tropical amb la seva força apocalíptica, purificadora, inexorable, i xucla el pobre triops que, l’únic que pretenia, era ser feliç. De sobte, la formidable tempesta anul•la el senyal GPS i perdem tot contacte amb l’intrèpid viatger. Amb els monitors en blanc, sense noticies d’ell, els minuts cauen com lloses al centre de control. Es parla en veu baixa. Hi ha cua als lavabos. Alguns baixen el cap i ajunten les mans, en humil actitud de pregària. Finalment, es restableix el senyal. El triops sura plàcidament per la tropopausa, a deu mil metres d’alçada. Es desferma una alegria incontenible que ens obliga a treure les nostres vuvuceles i bufar fins a l’extenuació.
Atret pel anticicló de les Açores, el triops viatja ara cap el nord-est, sense que ell ni nosaltres podem fer res al respecte, afortunadament. No el podem veure, però és fàcil imaginar que procura mirar endavant amb els dos ulls normals mentre que amb el tercer, l’ull dorsal, llança llargues mirades plenes de tendresa i nostàlgia cap el Mar dels Sargassos. Un viatger s’enfronta sovint a conflictes emocionals de difícil solució, obligat a deixar enrere, enganxats a les bardisses del camí, trossos de la seva ànima esparracada; la vida mateixa és com un viatge i tots som en realitat viatgers. Sí, un altre gintònic per a mi també, gràcies.
La trajectòria del triops es corba amb elegància a la dreta alhora que perd altura lentament, tot seguint amb indolència les pautes de l’anticicló. Ell no ho sap, però una borrasca s’ha obert pas a traïció per l’idíl•lic camp d’altes pressions i amenaça amb destruir el seu delicat equilibri. De sobte, sense entendre res del que passa, el triops es veu arrossegat per la violència caòtica d’un front fred, puja vertiginosament fins nou mil metres, gira, s’atura un moment, i es precipita sense alè cap el buit amb una acceleració infernal, envoltat d’aigua, gel, llamps i trons, al mig d’una voràgine dantesca, un cafarnaüm ensordidor. Nosaltres, que seguim la seva trajectòria per GPS, obrim els paraigües i marxem corre-cuita cap a l’estany.
Per una casualitat d’aquelles que donen sentit a la vida, el triops ve a caure just davant dels Banys Vells. El recollim, el reanimem, el declarem banyolí de l’any i el tornem a casa seu on podria explicar les seves aventures als seus nets si no fos perquè els triops no els saben reconèixer. Animals primitius, creuen que tothom és fill de tothom. I així, una vegada més, queda científicament demostrat allò que ja sabíem tots: l’estany és el centre del món.

divendres, 24 de setembre de 2010

Sóc fora, què hi vols fotre!

A Xisca de Gardi hem estat aquests dies molt ocupats. Tot va començar fa uns dies quan vaig rebre una trucada a quarts de cinc de la matinada. Quan vaig agafar el mòbil vaig adonar-me que a la pantalla hi sortien lletres xines. Tafot, vaig pensar, qui deu ser que truca per oferir-me un xop-suei? Al despenjar vaig escoltar la veu de l'assessor de contraespionatge del govern de Corea del Nord, un tal Siset, de Vilavenut, que fa anys que va penjar els hàbits de rector de Rocacorba per demanar asil a l'ambaixada nordcoreana. Mossèn Randell, era així com el conexíem llavors, va dir-me que m'esperaven a la capital de Corea del Nord per un tema "molt delicat". Un avió de l'exèrcit coreà m'esperava al camp d'aviació de Martís. Vam enlairar-nos després de tocar l'himne amb una trompeta de plàstic que m'havia tocat en una tòmbola a l'Aplec de Sant Mer. El viatge en avió va ser, en paraules d'en Mastegatatxes, rocambolesc. El vol va patir dos o tres intents de segrest per part de pirates aeris, l'ajudant del pilot va cardar un pet com una aglà de tant de bitxo confitat com s'havia cardat, l'hostessa va resultar una tergivesti, una ala de l'avió va caure daltabaix de Xina, vam estar a punt d'estimbar-nos sobre Austràlia. Total, vaig rojar quinze o setze vegades, em va venir caprodo, caparrasa, engins, i vam acabar aterrant al palau presidencial estrompassant amb vint o trenta tancs de fireta. Des d'aquell dia, i recordo el número ni el mes, estem tancats a la zona noble del palau per decidir un afer importantíssim. La successió del líder. Abans, emperò, he hagut de dir que no conec el director comercial i que no sé pa ben re de l'obra de teatre on escarneix el govern nordcoreà. De moment ja hem decidit que l'hereu no seré jo. Em fotia manra governar tant lluny de casa i haver-me d'estirar els ulls i crepar-me el cabell. Això sí, em cardava gràcia tenir missils a la meva disposició i pensar quin tipus de venjança podria fer contra els meus, molts, enemics. El més segur és que l'hereu sigui l'Elvis ja que, com sap tothom, no la va pas dinyar. El rei viu a Corea del Nord i es passa tot lo dia mirant capítols de l'Abeja Maya. Vet aquí.

Hores baixes a Xisca de Gardi

Hem fracassat i estem dessolats. Ho hem intentat tot i per totes bandes però no ens n’hem sortit. Tot un any d’inacabables accions i immaculada conducta per res. Per segona vegada, el Banyolí de l’any ha passat de llarg de Xisca de Gardi.
Quan fa un any, en assemblea extraordinària, ens conjuràvem per situar-nos en destacada posició entre tot possible candidat, absolutament ningú de nosaltres contemplava una altra possibilitat que no fos la d’obtenir tant preuat guardó.
Estem desfets... Ens hem gastat fins l’últim caler en pernils, sopars, “passes” per Melianta (sabem que van arribar a destí però ignorem si han estat utilitzats), en entrades d’Aphònica i fins i tot en produïr una obra de teatre amb l'únic objectiu de fer-nos populars entre tots vosaltres. No us penseu que ens va sortir barata la criatura... Llogar gent que ompli tot el Municipal durant tants de dies no fou qüestió de calderilla. Ens vàrem veure forçats a pagar plus de nocturnitat, festiu de Sant Martirià i fins i tot un complement de perillositat. Tot plegat a més de cent euros per butaca i dia, per no parlar de la morterada que costaren els serveis un director com Déu mana i uns actors de reputació que ens fessin semblar mitjanament decents.
En fi..., tres-cents seixanta cinc dies de camises planxades, d’afaitada diària, de dutxa setmanal, de vetllar les aparences i tot per rè. I ara què?
El Comitè d’Orriols fa cinc dies que no diu ni piu i no només ens ha fet mutisme sinó que ha començat a pixar-se al llit. En Mastegatatxes deambula pels carrers sense solta ni volta. Ahir va entrar a la ferreteria Puig i li va demanar un gintònic a l’Estevet. Aquest, com fa sempre que no té el que li demanen, me’l va enviar a can Manxa (o can Taca, com en diu ell). Ens ha ben perdut l’oremus en Mastegatatxes... En Pep, pobric, tota la setmana que passeja amunt i avall amb el tren pinxo preguntant-se quan arribarà a Girona. El Gallego ha promès no sortir de casa fins que no tingui instal·lat el uindous vista al seu nou ipad mentre Vaqueta ha estat vist vagant per la gran capital amb el xandall d'en Pochettino. Jo, gràcies a la meva inconsciència, continuo sense acabar d’entendre que el que ens ha passat representa el més gran cop de paiella de la nostra història.

dimarts, 7 de setembre de 2010

Adéu, estiu

Gràcies a Déu! Quan tothom parla de la depressió post vacances, quan teles, ràdios i diaris omplen el cel d’ones i pàgines d’articles que lamenten el retorn a les obligacions rutinàries i de les tardes fosques, qui signa aquesta misèria d’escrit exclama Gràcies a Déu!
Amb els dies llargs, les vacances, els viatges, les tardes i vespres de terrassa amb gintònic i totes les delícies estivals que us puguin caure al pensament, també marxen els més emprenyadors inconvenients que maltracten la meva existència.
Si, celebro la fi de les rodanxes a les camisetes i que quan arriben aquestes dates començo a guanyar la batalla a les mosques. Aquelles males putes que toquen els ous a tota hora i que no hi ha manera d’atrapar-les s’han convertit en uns insectes burros i lents que tontegen que és un contento i cauen com elles mateixes amb una facilitat desmesurada. La mosca, si sempre fos setembre, ja seria un animal extingit.
Perquè anar a comprar a l’estiu carda fàstic. N’hi ha que no aixequen persianes fins les deu i a les tardes ja ni obren. D'altres van ratats de gènero perquè a l’estiu tot es fa malbé de seguida i a d'altres ja no els queda gairebé res i esperen a setembre que els arribarà la nova temporada.
Eh!, i que no se’t espatlli el cotxe, que si tens la llet de trobar un taller obert pensa que t’hauran de canviar una peça que no els arribarà fins que treballin a fàbrica. Quina merda l’estiu per tot aquell a qui li han plantificat un lot complert de contenidors al davant la porta de casa i participa en diferit de la sardinada dels veïns... Per aquests, per d'altres i per mil motius més
M’he guardat, però, el trumfo pel final:
GRÀCIES A DÉU que s’acaba l’estiu perquè torna l’Atlètic, diguem-ho clar. A prendre pel sac els tornejos de tercera amb camps de futbol plens de gentussa amb la cara pintada i trompetes emprenyadores. Futbol és l’Atlètic, una mica el Girona i el Barça i para de comptar.
Amb el setembre arriba el futbol de part de bo. L’Atlètic torna amb un equip tremendu que ja només de posar-s’hi s’ha adjudicat el seu torneig, el més important del món Torneig dels Gladiadors.
L’Atlètic d'enguany té cares noves però manté la fórmula de l’èxit, el combinat perfecte de veterania, joventut, en Feli, en Runi en Lari i en Txirri, el timó a les mans d’en Refeques i l’afició sota la batuta d’en Ditus. Màgia pura. Enteneu perquè m’agrada que s’acabi l’estiu?