dissabte, 25 de setembre de 2010

La Triopssea

Suposem que deixem anar un triops al començament del rec Major. Un triops al qual, prèviament, li hem encastat un microxip que ens permet seguir-lo per GPS. Aquestes coses es fan avui dia, no és pas ciència ficció. El dipositem solemnement a l’aigua, i convindria que fessin acte de presència les autoritats polítiques, intel•lectuals i eclesiàstiques perquè això podrí acabar tenint conseqüències greus, com es veurà. El triops es deixa arrossegar pel corrent, rec avall, i nosaltres el seguim fins que el perdem de vista. L’alcalde pot dir algunes paraules, el bisbe unes benediccions i els periodistes poden fer fotos i intervius. Després, marxem tots al centre de control que haurem instal•lat al Passeig i muntem un dispositiu de guàrdies de vint-i-quatre hores.
Des dels nostres monitors podem seguir la trajectòria del triops. Els triops són éssers senzills, sense gaires estudis i només pensen en menjar, dormir i cardar; sempre que poden, van en línia recta. L’endemà, el triops baixa ja pel Terri i li falta poc per empalmar amb el Ter. Tres dies després, de matinada, desemboca en el mar a prop de l’Estartit. Immediatament, el corrent se l’emporta cap el sud-est. El diumenge de Rams, el triops deixa enrere Barcelona i es dirigeix cap el Golf de Sant Jordi. Menja i dorm bé, però no troba altres triops amb les quals relacionar-se i això li amoïna. Per Pasqua Florida creua l’estret de Gibraltar i s’endinsa en l’oceà Atlàntic, immens i misteriós. Al centre de control tots aplaudim emocionats. Sabem que, si enganxa els alisis, serà capaç d’arribar a Amèrica.
Però, per Corpus, el triops s’engolfa. Fa voltes i voltes al mig de l’Atlàntic sense cap sentit: no avança, no retrocedeix, no va enlloc. El desànim s’apodera del centre de control. L’ombra del fracàs planeja pel Passeig. Què està passant? Els patrocinadors protesten, indignats, i amenacen amb accions legals. (Amb aquesta gent, alerta: convé adoptar una actitud activa, preocupada, com si s’estigués fent tot el que es pot. Si no, deixen de pagar els gintònics.)
Els experts –se’ls reconeix perquè exigeixen Seagram’s– arriben a una conclusió demolidora: el triops ha anat a parar al Mar dels Sargassos on, segurament, ha trobat congèneres d’altres parts del món. Les femelles americanes de l’espècie ‘longicaudator’, cosmopolites, sofisticades i de costums liberals, haurien fascinat fàcilment el nostre triops, el qual, no havent sortit mai d’Espolla, s’ha begut l’enteniment. Acabarà irremeiablement arruïnat, vençut pel vici, lliurat a la degradació. L’entenem, és clar –fins i tot hi ha qui sent com una enveja– però no s’hi pot fer res.
Llavors, quan tot sembla perdut, arriba un cicló tropical amb la seva força apocalíptica, purificadora, inexorable, i xucla el pobre triops que, l’únic que pretenia, era ser feliç. De sobte, la formidable tempesta anul•la el senyal GPS i perdem tot contacte amb l’intrèpid viatger. Amb els monitors en blanc, sense noticies d’ell, els minuts cauen com lloses al centre de control. Es parla en veu baixa. Hi ha cua als lavabos. Alguns baixen el cap i ajunten les mans, en humil actitud de pregària. Finalment, es restableix el senyal. El triops sura plàcidament per la tropopausa, a deu mil metres d’alçada. Es desferma una alegria incontenible que ens obliga a treure les nostres vuvuceles i bufar fins a l’extenuació.
Atret pel anticicló de les Açores, el triops viatja ara cap el nord-est, sense que ell ni nosaltres podem fer res al respecte, afortunadament. No el podem veure, però és fàcil imaginar que procura mirar endavant amb els dos ulls normals mentre que amb el tercer, l’ull dorsal, llança llargues mirades plenes de tendresa i nostàlgia cap el Mar dels Sargassos. Un viatger s’enfronta sovint a conflictes emocionals de difícil solució, obligat a deixar enrere, enganxats a les bardisses del camí, trossos de la seva ànima esparracada; la vida mateixa és com un viatge i tots som en realitat viatgers. Sí, un altre gintònic per a mi també, gràcies.
La trajectòria del triops es corba amb elegància a la dreta alhora que perd altura lentament, tot seguint amb indolència les pautes de l’anticicló. Ell no ho sap, però una borrasca s’ha obert pas a traïció per l’idíl•lic camp d’altes pressions i amenaça amb destruir el seu delicat equilibri. De sobte, sense entendre res del que passa, el triops es veu arrossegat per la violència caòtica d’un front fred, puja vertiginosament fins nou mil metres, gira, s’atura un moment, i es precipita sense alè cap el buit amb una acceleració infernal, envoltat d’aigua, gel, llamps i trons, al mig d’una voràgine dantesca, un cafarnaüm ensordidor. Nosaltres, que seguim la seva trajectòria per GPS, obrim els paraigües i marxem corre-cuita cap a l’estany.
Per una casualitat d’aquelles que donen sentit a la vida, el triops ve a caure just davant dels Banys Vells. El recollim, el reanimem, el declarem banyolí de l’any i el tornem a casa seu on podria explicar les seves aventures als seus nets si no fos perquè els triops no els saben reconèixer. Animals primitius, creuen que tothom és fill de tothom. I així, una vegada més, queda científicament demostrat allò que ja sabíem tots: l’estany és el centre del món.