dimecres, 29 de setembre de 2010

Sant Miquel, conte per vailets no descreguts

De sobres és conegut que Sant Miquel i altres van fer fora el dimoni de les portes del cel. Si fa o no fa, va haver-hi un jec de llenya que deu n'hi do. El dimoni i la resta de la seva tropa va tirar cap avall amb el cos masegat i veient la padrina per tot arreu. Llavors Sant Pere va pujar xino xano cap al despatx de l'Esperit Sant que era el que estava de guàrdia del triumvirat i li va fer saber la gesta. L'Esperit Sant va plegar ales i va gratar-se el bec. Rumiava la manera de recompensar aquell Sant Baró de nom Miquel i el va cridar al seu despatx. Sant Miquel no les tenia totes perquè allà dalt et podien dir macu com engegar-te a pastar fang. L'Esperit Sant estava de bones, havia menjat blat de moro i aquell matí més aviat estava de bones. Què vols per haver cardat a fora en Pere Botero i tota la patuleia? Sant Miquel s'ho va rumiar: "home em cardaria gràcia tenir un tros de terra en nom meu, però si no pot ser, no pot ser". Un tros de terra? Llavors l'esperit Sant va pensar en quin tros de terra seria mereixedor d'aquell home que havia salvat el cel de les grapes del sofre, les banyes i tota aquella corrua de dimonis. Va mirar el mapa de la terra i va veure que tot estava disponible. Però hi havia deserts i Sibèries, hi havia illes plenes de mòsquits i ciutats carregades de portland. Però es fixà en un tros del mapa que des del cel es veia d'un esplèndid que tirava d'esquenes. Un país petit, amb alguna muntanya i molt de verd, amb estanyols i bona gent. L'esperit sant va fer la pregunta: "T'agrada això de la Vall de Campmajor?" El Sant s'ho va mirar i no va dubtar ni un trist instant. "Doncs tot teu" va afegir l'Esperit Sant i va preparar l'informe de cessió del nom perquè fos signat per la resta del triumvirat. Des d'aquell dia, el paradís duu el nom de Sant Miquel de Campmajor.