dilluns, 25 d’octubre de 2010

El Senyor Parnau

El Senyor Parnau ha rebut l'homenatge de la seva gent, els del Foment de la Sardana. Cosa que significa que una part bàsica de Banyoles ha reconegut la feinada del Senyor Parnau. A Banyoles les coses no duren gaire, això ja ho deia en Manel Saderra tot lamentant-se de la fi prematura de la Polifònica. I és cert. Som(s) caníbals de mena i ens devorem i ho trinxem tot amb una alegria que fa feredat. Qualsevol projecte, per més endreçat que sigui, en mans de banyolins pot acabar com el rosari de l'aurora. Però el Senyor Parnau ha aconseguit una cosa inaudita en el cosmos banyolí: pujar el Foment, multiplicar-lo, fer-lo perdurable en el temps, fer-hi brotar i rebrotar projectes i, finalment, cedir el testimoni sense cap divisió, controvèrsia o maldecap. Al cim, la seva tropa, els seus, li han dedicat un homenatge sorpresa enmig del Concert de Música per Cobla d'aquesta anyada de Sant Martirià. El Senyor Parnau ha rebut els honors sense fer-ne gaire escarafalls, sense aquell carregament dels homenatjats, amb una naturalitat tan sorprenent com ho ha estat el propi homenatge. Si mirem la feinada del Senyor Parnau en aquests vint-i-sis anys al càrrec del Foment ens vindrà cap rodo. No només ens deixa bagatge i balanç sinó que deixa un llegat d'unitat i concòrdia, d'estima i consideració, de fet sardanístic i de fe en la nostra cultura. El Senyor Parnau deixa el Foment sense arestes, sense guerres colossals, sense complots destructius, i això, tractant-se de la nostra capital i del nostre món cultural, és una excepció digníssima, és d'una anomalia històrica que mereix tots els honors. Les viles que es fan grans són perquè en l'escudella del seu cens d'habitans hi ha alguna perla com el Senyor Parnau. Nosaltres, els de Xisca de Gardi, amb el contramestre Pep de Can Blat de Coure al capdavant, només podem fer que donar les gràcies a aquest cavaller de la Sardana.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Sant Joan el Baptista per Sant Francesc.

Hi he tornat.

No me'n he pogut estar, volia tornar a veure-la, l'arqueta.

Però, pel que hi ha de més sagrat...han engiponat la plaqueta amb el nom de cada personatge i m'han posat el pobre Sant Francesc, amb els braços oberts mostrant els estigmes i l'hàbit amb cinyell, i a sota una placa que diu Sant Joan el Baptista...com si hi hagués la possibilitat de confondre'ls!!! El baptista s'ha de representar amb el cap tallat, o batejant Jesus, però mai amb estigmes i vestit de frare.

Ai, ai, ai...els nous estudiosos de la història de l'Art, com patinen en iconografia. Com ho vegi el doctor Yarza, els estirarà les orelles.

A veure si algun dels xiscaires que estigui viu encara fa alguna gestió amb l'Ajuntament o el bisbat per corregir la malifeta.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Novetats a Ca la Brugada.

Hi ha gent que quan et comenta que se li ha fotut una història al cap ja pots començar a treure l’agenda. Saps que allò ja té dia i hora i tu, en aquest cas jo, hi estàs implicat fins al coll encara que no en tinguessis constància. Un d’aquests exemplars a Banyoles porta el nom de Francesc Viladiu.
Justament aquest diumenge passat, quan es complia el tercer aniversari de la publicació en aquest blog de l’escrit que precisament porta per títol “L’Emèrit Viladiu”, el tàndem Viladiu/Amela havia convocat tota una brigada, ordenada en horaris, per una missió d’extrema delicadesa: Executar tasques de neteja, ordenació i reestructuració de Ca la Brugada.
Una jornada excepcional entremig de relíquies de desigual valor, d’un descomunal còctel de documents i troballes inhòspites compartida amb un grup de mitòmans de les nostres coses de sempre, i per tant també i sobretot de Ca la Brugada.
Era vital mantenir l’equilibri entre l’impuls de cardar-ho tot a la bassa i la temptació de preservar-ho tot. Un pols entre l’anar per feina i la nostàlgia.
L’ambient era el de les grans ocasions i la maquinària de treball funcionava a la perfecció, només condicionada a voltes pel duel particular que mantenien la Brugui i en Viladiu que des de primera hora no havien deixat de vigilar-se de cua d’ull. Respecte el que calia llençar i el que no, en Francesc ja havia advertit que el peritatge de la Maria Àngels no ens duria enlloc, doncs havia adoptat la postura de decretar de vital importància fins l’última partícula de pols que viatjava per l’atmosfera d’aquella botiga. I així, tot allò que en Viladiu havia aconseguit fer desaparèixer subtilment, podia tornar a aparèixer a l’altra punta de mostrador de forma no menys dissimulada.
Curiosos i més mitòmans se succeïen arrupits davant la persiana mig baixada i en Toni Torras, retratera en mà, no desaprofità l’ocasió d’immortalitzar les històriques escenes.
A quarts de deu de la nit de diumenge disset d’octubre de dos mil deu, finalitzava la més important obra de restauració mai vista.
Xisca de Gardi fa una crida a tota la ciutadania a visitar el temple de la venda en unes dates tan màgiques com és la proximitat de la nostra Festa Major. Certifiquem que Ca la Brugada manté intacte la força del reflex del que som nosaltres i la gent com nosaltres d’ara i tots els temps. Es demana paciència a tota la clientela de testos, ciris i planter de Ca la Brugada, doncs la Maria Àngels fa saber que es troba en període d’adaptació de la nova distribució i aquest necessita el seu temps. Així mateix, anunciar-vos que molt properament la botiga encararà la tan esperada campanya de Nadal amb tot allò indispensable pel tió. Ja per finalitzar, a tots aquells que tenen la mà llarga, Xisca de Gàrdi els adverteix que s’han instal·lat càmeres de videovigilància controlades simultàniament des del Pantàgon i el Kremlin, i no només això, sinó que la nova distribució ha dotat a la Brugui d’un excel·lent camp de visió i a hores d’ara ja us tenim a tots clixats. Quedi dit.

dilluns, 18 d’octubre de 2010

la creu i l'arqueta

Confesso que poca cosa he pogut aportar darrerament al meu bloc preferit, puix he estat uns mesos catatònic amb tot el batibull de si sóm una nació, una república, un Estat o una autonomia. Jo em pensava que tot això ja ho vam deixar ben resolt llavors, en vida meva, quan a les Corts Catalanes vam aconseguir de tenir el pany i la clau de la caixa, però sembla que més tard, la vam perdre, la caixa, amb la clau i el pany i tot, i mai més els hem trobat.

Ara que ja m'he recuperat, m'arriben dues notícies colpidores, de coses que també hem perdut: m'he assabentat que el fragment de la Vera Creu que vaig portar d'Egipte amb tota mena de penes i treballs i que va anar a parar a l'ànima del Sant Crist de Santa Maria dels Turers, va esdevenir gairebé clandestina durant segles, car el monestir es va afanyar a prohibir que s'ostentés com autèntica reliquia; i, per fer-ho pitjor, sembla que "algú" se la va vendre per un grapat de florins d'or o com coi es volgués dir la moneda de llavors, i ara campa en un Museu dels Estats Units, perduda per als banyolins. Curiós interès el dels que reneguen del món de la matèria en nom del món de l'esperit, per obtenir peces d'or, ben materials. Un dia d'aquests, hauré d'anar a Nova Iork i recobrar-la, amb els fantasmals poders que em dóna el meu esperit inquiet; segurament em costarà menys ara que quan vaig obtenir-la de les mans de l'emir Fakhr al-Dihn Utman al-Nasirí.

A més, hem perdut, per què ens l'han robada, l'arqueta d'argent de les relíquies de Sant Martirià, que jo no he vist mai completa, car estava mort quan la van fer i quan la van robar. Sembla que estava mal custodiada i un belga mal parit se la va endur i la va fer a miques i les va subhastar. Doncs qui va comprar-li al lladre ha tornat a cobrar per tal que els banyolins la recuperessin, i encara no tota, que ens manquen algunes de les figures... Em vaig filtrar per la paret de Sant Esteve l'altre dia, per veure la casa dels meus enemics, i, casualment, hi havia tot de prohoms amb l'arqueta recobrada, i amb els dits de l'esperit la vaig acaronar voluptuosament, tant que crec que la ministra de Cultura es va estremir en la seva intimitat, i us puc ben jurar que és esplendorosa, l'arqueta, no la ministra...I el bisbe, amb una creu que amb prou feines hauria pogut arrossegar el Natzarè, ben cofoi que estava de recuperar-la, amb els diners d'altri.

Ja cal que la protegim bé, que si no l'haurem de tornar a pagar...i, per moltes vegades que la paguem, mai serà ben bé nostra.

dijous, 14 d’octubre de 2010

A tot arreu, un de Banyoles

Algú va titllar aquest bloc de "xovinista estripat". Era pel fet que sempre parlàvem de Banyoles i que Banyoles era, per nosatres, el ring-ring del món. Heus aquí una nova demostració que mai parlem de més. Quin ha estat el succés mundial més impressionant dels darrers anys? La proclamació de Barcelona com a candidata d'uns jocs fantasmals d'hivern? Para quiet. El fet que a Perpinyà hi aixequin un teatre? No fem riure. Nova York revisitada per Obama? Re, fred-fred. El fenonem mundial evident i inquestionable és que trenta-tres miners han ressucitat com Llàtzers ultramoderns: des del cor de la terra fins a la superfície terrestre. Una mena d'anada a la lluna però a l'inrevés. En aquest fenomen que serà recordat pels segles dels segles de la mateixa manera que encara recordem la manera que van matar Juli Cesar, la passada dels elefants pels Pirineus portant les tropes d'Anibal, la batalla de Waterloo o les expedicions suïcides a l'Antàrtida. Estem parlant de Xile i aquell desert inabastable, terrorífic i les profunditats d'unes mines no aptes per a mecs i tiquis-miquis. Va resultar que 32 homes de pedra van ser sepultats en un accident nefast producte de l'afany de quatre amos malparits. Fins aquí tot correcte. Llavors va ser quan Xisca, veient la dimensió que agafava tot plegat, es preguntà: "com pot ser que no hi hagi ningú que sigui de Banyoles?" I tot seguit vam concloure que sense algú de Banyoles seria molt difícil apel.lar aquella màxima de "salveu-me primer a mi, que sóc de Banyoles". Llavontes va ser quan vam agafar el tiu més a prova de bomba que tenim i que de nom acostuma a respondre per Samora. El Gallegu és al.lèrgic a la pols, el nostre contramestre Pep sortir de Banyoles li fa angúnia, en Vaqueta va dir que tenia massa feina a la fundació, en Mastegatatxes és com és i jo la claustrofòbia em rosega per dintre. En Molina, com sempre, no contestava el mòbil, què hi vols fotre. En Llamaraques tenia classes a l'Institut del Teatre i el Director Comercial era a Corea del Nord presentant un festival. Total, no ens va quedar més remei que avisar en Samora. Dit i fet. El nano va entrar al catau vestit de gàrgola de foc i va decidir a quedar-s'hi. Hi estava tan bé que no en volia sortir. A la fi, no va tenir més remei que pujar per aquella mena de supositori anomenat Fènix. La cosa no va ser fàcil perquè va ser necessari aixamplar la màquina, reforçar-la i aguantar els ossos del nostre amic. Va pujar com va pujar: ara s'aturava, ara bufava, ara picava contra la pedra i ara semblava que anava cap per avall. Quan va sortir, les imatges que heu vist per la tele han estat falsejades pel servei d'intel.ligència xilè. La realitat de la sortida és que en Samora va beure en porró un trago llarg, va cardar un petardu contra la càpsula Fènix que la va deixar partida per la meitat i va cridar "Banyoleeeeeeeeeeeees" d'una manera tan forta, tan bèstia, tan tremenda, que va estar a punt de provocar una altra esquerda fatal sobre aquella mina. Per comptes de carretejar-lo cap a l'hospital, li van donar un bitllet de Teisa i ara és camí cap a Banyoles. Explicarà el que vulgui, ja sabeu com és, però aquesta és la pura veritat.

Cert, vaig ser el número 13.

En veure que fins i tot les previsions del temps més optimistes asseguraven que cauria el cel i davant un inexplicable llarg cap de setmana, vaig aprofitar per demanar-li a en Coro que em portés a cardar un volt amb la seva piragua. Un parell de palades seves i quan encara no havia paït els popets de can Ralita ja em trobava estirant les cames per fer gana al desert xilè d'Atacama. Se sobte em vaig trobar al mig d'un sidral de càmares, gent amunt avall traginant trípodes, micròfons i gairebé tots ells amb el telèfon a l'orella i els auriculars penjant del coll. Això és cosa d'aquell en George Lucas que ja deu estar rodant la vint-i-cinquena entrega de la Guerra de les Galàxies, em vaig dir, i com que no feia massa que havia estat al desert tunissià de Matmata vaig pensar que cardaria bona feina d'anar-los a donar un cop mà per si necessitava refrescar la memòria respecte l'anterior filmació.
De camí vaig notar que el meu organisme necessitava imperiosament respondre a aquell parell de cafès i la cervesa que no feia massa m'havia pres assegut sota una volta de la plaça major i així que el vaig trobar, em vaig tancar dins el que creia que era un lavabo d'aquests mòbils que avui dia s'instal·l a qualsevol obra Un cop a dins d'aquell habitacle minúscul i quan encara no havia trobat l'interruptor de la llum, tot plegat va començar a bellugar-se de mala manera. Qui collons eren aquells cabrons que m'estaven sabotejant la pixada? Allò no parava i aquell trontoll s'havia convertit en rutinari i constant, cosa que no va fer més que incrementar la urgència de les meves necessitats fins que a les fosques i sense possibilitat de reconèixer l'orifici adequat, vaig aconseguir alleugerir líquids. Vint minuts més tard, a l'interior d'aquell espai transportable es va recuperar la calma i quan vaig obrir la porta per sortir-ne el decorat d'exteriors havia canviat completament.
Visca la tecnologia i els efectes especials i... PATAM! Eencara no havia tingut temps d'aixecar el puny, un casc amb frontal incorporat va impactar contundentment contra la viga nassal del meu rostre, cardant-me un trau del que ben aviat en va regalimar una via de sang. Vaig endevinar d'on provenia, doncs només un d'entre un grup de persones que devien fer cua per evaquar necessitats mostrava el seu cap al descobert. Quina mala llet, precisament el que més cara de bulldog i més gruixudes em dirigia les paraules. Anava xop i estava emprejat ben bé com si algú se li hagués pixat a sobre. Vaja... A l'instant, em van agafar un parell per banda i em van cardar fora a clatellades d'aquell wàter.
Un noiet bolivià, del grup dels del casc, em va explicar que formava part d'un grapat de 33 miners que havien quedat entrampats a gairebé un quilòmetre sota terra feia més dos mesos despré, que hi havia hagut moments que fins i tot els havien dat per morts i justaments aleshores, començava una delicada operació de recat. Resulta, també, que allò que ja havia concebut com un lavabo, era la peça clau per al rescat, la càpsula que els havia de retornar a la superfície i per acabar de resultar, mentre anciosament el capatàs esperava l'arribada d'aquesta tot mirant enlaire, algú, o sigui jo, l'havia obsequiat amb mig litre d'aigües menors.
Sense voler, la meva s'havia convertit en la vida menys preuada de totes aquelles i de la qual ningú hauria de passar comptes si tips de foscor i embriacs de claustrofòbia, els miners decidien que jo no tornaria a veure la llum del sol.
Dec la meva vida a la superstició. A partir d'ara la malastrugança serà la meva religió i els mal “farios” la constitució. Un cop van ser salvats els dotze primers miners, es va liar un espetec d'hòsties per no ser el número tretze. Un quart d'hora de discussió xilena que va acabar quan el bolivià em va proposar a mi com a passatger del viatge de la mala sort. Així doncs, en Samora va ser el rescatat número 13.
A la sortida, una nova plantufada, aquesta del president Piñeira, i cop de genoll als picarols de l'Evo Morales, que aguardava darrera seu, i que sembla que hi comença a trobar la gràcia a aquest gest.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

El Negre és viu

Recentment han aparegut a la premsa sensacionalista un seguit de notícies i articles assegurant que el Negre està enterrat sota el banderí de corner d’un camp de futbol, a Botsuana. És absolutament fals. M’ho va explicar ell mateix.
Després de ser acomiadat del Darder, el Negre va haver de buscar-se la vida i va rodar una mica pel món. Entre altres coses, va aprendre a tocar el piano. I ara treballa tocant per les nits a un night-club molt conegut d’una ciutat nord-africana. Un lloc molt agradable, em va explicar: paguen bé i no fan preguntes sobre el passat. Es fa dir Sam.
Vam parlar d’això i allò. Ell és una persona molt culta, naturalment: s’ha passat la vida dins un museu. Va criticar abastament el model DMP, pel qual han rebut el premi Nobel d’economia els seus creadors, Diamond, Mortensen i Pissarides. Segons Sam, es tracta d’un model rudimentari, incomplet, que no va al fons de les coses. Ell, Sam, ha creat un altre model que demostra que si s’anul•len tots els subsidis d’atur i les pensions de jubilació, es privatitzen la medicina, l’educació i el transport públics i, a més, molt important, s’obliga a la gent a treballar sense cobrar, l’economia entra en una espiral de productivitat i competitivitat fabulosa, com no s’ha vist mai abans. Em va ensenyar els gràfics i són irrebatibles. Espera que, un cop ho tingui tot passat en net, li donin un Nobel a ell també.
Li vaig dir que a Banyoles feia molt mal temps, que ja no és el que era i que potser no valia la pena plantejar-se tornar a viure-hi.

dimarts, 5 d’octubre de 2010

Notes de societat

Al mercat esbardellat- nom que el Contramestre de Can Blat de Coure li dóna en aquesta pulecra del facebook- he fet amistat amb el Negre del Darder. Què hi vols fotre! El Senyor Samora em demana alguna opinió sobre una notícia apareguda a la premsa en que el Nostre Negre jau enterrat en el còrner d'un camp de fútbol de Botswana. A algú li pot semblar un escarni o un mal lloc per reposar i esperar l'eternitat. A mi, fanàtic del fútbol, em sembla fascinant. A tots els fanàtics ens haurien d'enterrar al nostre camp predilecte. Tant per tant jo triaria San Mamés i ja podria ser com aquells canonges les despulles dels quals se serven en sepultures de pedra a les Catedrals. Posats a triar triaria el còrner d'Ingenieros de San Mamés. Altres amics meus confiarien les seves restes en el mig camp del Barça on els Xavi i companyia comencen a teixir les seves meravelloses jugades. S'hi s'ha d'escollir un lloc del Nou Camp per descansar en pau el lloc on es congrien totes les meravelles. El nostre Negre, sense saber-ho, ha deixat un Museu per un camp de fútbol i és ben bé que un camp de fútbol tabé és com un museu: s'hi guarden i conserven joies fonamentals del patrimoni futbolístic, s'hi exhibeix i s'hi ensenya, s'il.lustra i es conrea la saviesa. Qui sap si algun dia, un metge tiquismiquis, acudirà al camp i s'esfereirà perquè en el ditxós còrner hi ha enterrat un pobre home. I remourà cel i terra. I llavors els presidents de fútbol rebran les envestides dels ministres. I el metge marrà, i els presidents acabaran canviant el Negre enterrat en el còrner per algun calé per arreglar la grada. Cordills. El Negre, diran, serà sepultat amb honors. Temps després algú el trobarà dins el maleter d'un Simca 1200. I què creieu que passarà, a la fi, amb el camp de futbol? I què passarà amb el Simca 1200 i amb el Negre del Darder? Segur que es troba amb un altre metge perapunyetes. I avui pau i demà glòria. Tornant a les notes de societat, que perdo el fil i em faig gran, el dissabte que ve em toca substituir al gran Xena en el seu programa radiofònic. Demano comprensió als dos convidats: els savis Angel Vergés i Josep Maria Massip. Demano al Senyor Samora s'abstingui de comentaris punyents. Demano a l'audiència, la que sigui, una mica de clemència papal.

diumenge, 3 d’octubre de 2010

Joan Crous, el meu veí

Els veïns són una mena de família d'estar per casa i jo diria que els veïns són per a tota la vida. I ho són encara que ells deixin de ser veïns teus i tu te'n vagis a un altre continent. Perquè queden els records i la impressió de formar part d'una mateixa comunitat. Queda la memòria que reté i serva els noms, les cares, els passatges i les facècies, queden les olors i els colors, els noms de les cases i les cares dels més grans que ja no hi són. Tot això em passa per la barretina llegint el diari i veient com el banyolí Joan Crous ha exposat a Palafrugell en una parada de la seva peripècia per Itàlia. En Crous és un dels meus veïns del carrer Nou, fill d'aquella botigueta d'ultramarins situada just a tocar la plaça del Monestir. La seva mare, la Carmelita, regentava aquell negoci mantenint un equilibri ponderat entre el sentit comercial i la conversa. En aquelles botigues d'abans se sabia quan s'hi entrava però era difícil conèixer l'hora de sortida. Les cues eren circumstancials i volgudes, la gent hi estava bé i participava de la conversa general a la vella manera de les tertúlies de les penyes del cafè. Vaig arribar a sospitar que hi havia gent que anava a Ca la Carmelita a comprar uns tristes unces de formatge ratllat per poder participar d'aquelles substancioses tertúlies. En Joan va créixer en aquell ambient i ja diran els seus biogràfs si en la seva vocació d'escultor hi ha tingut influència l'aire pesant del Monestir, les bafarades pageses del Carrer Nou i aquella botigueta amb les seves tertúlies i el govern impetuós i sarcàstic que imposava la seva mare. Aquell vailet va doctorar-se en Història de l'Alimentació- qui sap si l'ambient, les flaires i les textures de la botiga van empènyer-lo a aquest doctorand- i s'ha plantat a Bologna on projecta, pensa, i regira tot el que després s'esculpeix. Entro en el seu web i veig, de nou, la seva fesomia i penso que els veïns malgrat les distàncies, les separacions i el temps impossible seguim compartint un univers de dies i de rostres anomenat Carrer Nou.