dijous, 14 d’octubre de 2010

Cert, vaig ser el número 13.

En veure que fins i tot les previsions del temps més optimistes asseguraven que cauria el cel i davant un inexplicable llarg cap de setmana, vaig aprofitar per demanar-li a en Coro que em portés a cardar un volt amb la seva piragua. Un parell de palades seves i quan encara no havia paït els popets de can Ralita ja em trobava estirant les cames per fer gana al desert xilè d'Atacama. Se sobte em vaig trobar al mig d'un sidral de càmares, gent amunt avall traginant trípodes, micròfons i gairebé tots ells amb el telèfon a l'orella i els auriculars penjant del coll. Això és cosa d'aquell en George Lucas que ja deu estar rodant la vint-i-cinquena entrega de la Guerra de les Galàxies, em vaig dir, i com que no feia massa que havia estat al desert tunissià de Matmata vaig pensar que cardaria bona feina d'anar-los a donar un cop mà per si necessitava refrescar la memòria respecte l'anterior filmació.
De camí vaig notar que el meu organisme necessitava imperiosament respondre a aquell parell de cafès i la cervesa que no feia massa m'havia pres assegut sota una volta de la plaça major i així que el vaig trobar, em vaig tancar dins el que creia que era un lavabo d'aquests mòbils que avui dia s'instal·l a qualsevol obra Un cop a dins d'aquell habitacle minúscul i quan encara no havia trobat l'interruptor de la llum, tot plegat va començar a bellugar-se de mala manera. Qui collons eren aquells cabrons que m'estaven sabotejant la pixada? Allò no parava i aquell trontoll s'havia convertit en rutinari i constant, cosa que no va fer més que incrementar la urgència de les meves necessitats fins que a les fosques i sense possibilitat de reconèixer l'orifici adequat, vaig aconseguir alleugerir líquids. Vint minuts més tard, a l'interior d'aquell espai transportable es va recuperar la calma i quan vaig obrir la porta per sortir-ne el decorat d'exteriors havia canviat completament.
Visca la tecnologia i els efectes especials i... PATAM! Eencara no havia tingut temps d'aixecar el puny, un casc amb frontal incorporat va impactar contundentment contra la viga nassal del meu rostre, cardant-me un trau del que ben aviat en va regalimar una via de sang. Vaig endevinar d'on provenia, doncs només un d'entre un grup de persones que devien fer cua per evaquar necessitats mostrava el seu cap al descobert. Quina mala llet, precisament el que més cara de bulldog i més gruixudes em dirigia les paraules. Anava xop i estava emprejat ben bé com si algú se li hagués pixat a sobre. Vaja... A l'instant, em van agafar un parell per banda i em van cardar fora a clatellades d'aquell wàter.
Un noiet bolivià, del grup dels del casc, em va explicar que formava part d'un grapat de 33 miners que havien quedat entrampats a gairebé un quilòmetre sota terra feia més dos mesos despré, que hi havia hagut moments que fins i tot els havien dat per morts i justaments aleshores, començava una delicada operació de recat. Resulta, també, que allò que ja havia concebut com un lavabo, era la peça clau per al rescat, la càpsula que els havia de retornar a la superfície i per acabar de resultar, mentre anciosament el capatàs esperava l'arribada d'aquesta tot mirant enlaire, algú, o sigui jo, l'havia obsequiat amb mig litre d'aigües menors.
Sense voler, la meva s'havia convertit en la vida menys preuada de totes aquelles i de la qual ningú hauria de passar comptes si tips de foscor i embriacs de claustrofòbia, els miners decidien que jo no tornaria a veure la llum del sol.
Dec la meva vida a la superstició. A partir d'ara la malastrugança serà la meva religió i els mal “farios” la constitució. Un cop van ser salvats els dotze primers miners, es va liar un espetec d'hòsties per no ser el número tretze. Un quart d'hora de discussió xilena que va acabar quan el bolivià em va proposar a mi com a passatger del viatge de la mala sort. Així doncs, en Samora va ser el rescatat número 13.
A la sortida, una nova plantufada, aquesta del president Piñeira, i cop de genoll als picarols de l'Evo Morales, que aguardava darrera seu, i que sembla que hi comença a trobar la gràcia a aquest gest.