dijous, 14 d’octubre de 2010

A tot arreu, un de Banyoles

Algú va titllar aquest bloc de "xovinista estripat". Era pel fet que sempre parlàvem de Banyoles i que Banyoles era, per nosatres, el ring-ring del món. Heus aquí una nova demostració que mai parlem de més. Quin ha estat el succés mundial més impressionant dels darrers anys? La proclamació de Barcelona com a candidata d'uns jocs fantasmals d'hivern? Para quiet. El fet que a Perpinyà hi aixequin un teatre? No fem riure. Nova York revisitada per Obama? Re, fred-fred. El fenonem mundial evident i inquestionable és que trenta-tres miners han ressucitat com Llàtzers ultramoderns: des del cor de la terra fins a la superfície terrestre. Una mena d'anada a la lluna però a l'inrevés. En aquest fenomen que serà recordat pels segles dels segles de la mateixa manera que encara recordem la manera que van matar Juli Cesar, la passada dels elefants pels Pirineus portant les tropes d'Anibal, la batalla de Waterloo o les expedicions suïcides a l'Antàrtida. Estem parlant de Xile i aquell desert inabastable, terrorífic i les profunditats d'unes mines no aptes per a mecs i tiquis-miquis. Va resultar que 32 homes de pedra van ser sepultats en un accident nefast producte de l'afany de quatre amos malparits. Fins aquí tot correcte. Llavors va ser quan Xisca, veient la dimensió que agafava tot plegat, es preguntà: "com pot ser que no hi hagi ningú que sigui de Banyoles?" I tot seguit vam concloure que sense algú de Banyoles seria molt difícil apel.lar aquella màxima de "salveu-me primer a mi, que sóc de Banyoles". Llavontes va ser quan vam agafar el tiu més a prova de bomba que tenim i que de nom acostuma a respondre per Samora. El Gallegu és al.lèrgic a la pols, el nostre contramestre Pep sortir de Banyoles li fa angúnia, en Vaqueta va dir que tenia massa feina a la fundació, en Mastegatatxes és com és i jo la claustrofòbia em rosega per dintre. En Molina, com sempre, no contestava el mòbil, què hi vols fotre. En Llamaraques tenia classes a l'Institut del Teatre i el Director Comercial era a Corea del Nord presentant un festival. Total, no ens va quedar més remei que avisar en Samora. Dit i fet. El nano va entrar al catau vestit de gàrgola de foc i va decidir a quedar-s'hi. Hi estava tan bé que no en volia sortir. A la fi, no va tenir més remei que pujar per aquella mena de supositori anomenat Fènix. La cosa no va ser fàcil perquè va ser necessari aixamplar la màquina, reforçar-la i aguantar els ossos del nostre amic. Va pujar com va pujar: ara s'aturava, ara bufava, ara picava contra la pedra i ara semblava que anava cap per avall. Quan va sortir, les imatges que heu vist per la tele han estat falsejades pel servei d'intel.ligència xilè. La realitat de la sortida és que en Samora va beure en porró un trago llarg, va cardar un petardu contra la càpsula Fènix que la va deixar partida per la meitat i va cridar "Banyoleeeeeeeeeeeees" d'una manera tan forta, tan bèstia, tan tremenda, que va estar a punt de provocar una altra esquerda fatal sobre aquella mina. Per comptes de carretejar-lo cap a l'hospital, li van donar un bitllet de Teisa i ara és camí cap a Banyoles. Explicarà el que vulgui, ja sabeu com és, però aquesta és la pura veritat.