dimecres, 24 de novembre de 2010

Tabé m'agrada el tennis

Una capital, ho hem dit, no e' pa' ben re' si no disposa d'una gran rivalitat futbolística. L'estimada Liverpool es desviu amb l'enfrontament entre el Liverpool i l'Everton. A Glasgow es cuiden matar els del Rangers contra els nostres estimats Celtics. A Roma hi ha la lluita caníbal entre la Lazio i el club que porta el mateix nom de la ciutat. A totes les capitals d'importància tenen dos equips a mata i degolla. A Uot només tenen un equip i el mateix passa amb aquella urbs provinciana que diu tenir quatre rius però que només té un equip i encara gràcies. A Banyoles, com era d'esperar, ja s'ha començat a forjar una rivalitat espantosa, cruel, carnívora, entre els dos equips de la ciutat: el que duu el mateix nom que la vila i el nostre Atlètic. Una rivalitat que va creixent, que separa famílies, que trenca amistats de tota la vida, que encén els ànims i que esvera el més calmat. Nosatres estem amb l'Atlètic perquè toca, perquè tenim raó i "vols fer el favor de callar la boca, gamerús". I en aquest aire de rivalitat, de cairuts contra rodons, ja comencen a créixer els nostres vailets. Tothom sap que l'Atlètic ha començat a treballar el fútbol base i que la nostra mainada és la millor del món. Els vailets s'emmirallen amb aquest club gloriós que ja és líder i que no pararà fins fer saltar la banca i apoderar-se de la glòria de l'olimp. Preguntat un vailet perquè jugava a l'Atlètic i perquè no ho feia a l'altre club de la ciutat que li reportaria més benefici, va respondre amb una frase que ja hauria d'estar pintada amb lletres d'or al nostre camp "Tabé m'agrada el tennis". Cosa que vol dir que prefereix jugar al que sigui abans de jugar amb un altre equip que no sigui l'Atlètic. Amb aquesta mainada fanatitzada i entregada només podem fer que comprar vitrines ben grosses perquè, en un futur proper, les omplirem de trofeus. El món està esperant aquest vailet i els seus companys perquè recullin els grans honors del fútbol. Guanyarem. I serà molt més aviat del que tots nosaltres pensem. Guanyarem perquè tabé ens agrada el tennis però som fanàtics de l'únic equip que és de part de bo.

dimarts, 23 de novembre de 2010

Reconeixement a Xisca de Gardi

Aquest espai ha estat considerat, per la junta central d’internet, com a blog Ni-Ni. La nostra manca absoluta d’activitat i el “ni fer ni deixar fer” que ens caracteritza ens ha dut a rebre aquesta condecoració.
Un cop rebuda la notificació que ens assabentava de la nostra nova situació, hem encarregat al nostre bufet “d’abogats” que tramiti tota la documentació necessària per tal de rebre els ajuts i subvencions pertinents amb què el govern obsequia a la gent que, com nosaltres, es resisteix a acceptar que fer alguna cosa de profit hagi de ser sinònim de fer qualsevol tipus d’esforç.
Estem bé, estem tranquils, estem relaxats i amb la mà a punt per rebre la morterada.
Això si que és un reconeixement com Déu mana i no aquesta collonada del Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

dijous, 4 de novembre de 2010

El govern fa bé la feina

No parlem mai del govern de la metròpoli perquè no trobem oportunitat de fer-ho. Des de la colònia hi ha tanta distància que no sabem què es pasta allà baix. Però vet aquí que han tret una llei interessant. Potser l'única interessant des que va començar l'ocupació. Es la llei dels cognoms. Resulta que a partir d'ara la mainada rebrà el cognom en funció de l'ordre alfabètic dels cognoms dels pares. Magnífica idea que posa les coses al seu lloc. Posem exemples: si una noia amb cognom Aguirre es junta amb un element que es fa dir Zamora, el primer cognom de la mainada serà Aguirre i s'ha acabat el cuentu. La cosa és d'un sentit comú que tira d'esquenes perquè ja són ganes de tenir un cognom amb una lletra tan reculada com la Z. I tan impronunciable. I tan estranya que s'ha associat a la signatura que un bandit fa amb l'espasa. La llei del nostre govern posarà les coses al seu lloc. L'ordre alfabètic regeix el diccionari i la guia de telèfons, regeix l'ordre de qualsevol classe entenimentada. En aquest ordre, aristocràtic i il.lustrat, la Z ocupa l'últim lloc, la fi del diccionari i les lletres, un finisterre de la saviesa i una Nova Terra on l'inconegut es barreja amb la barbàrie, l'incivisme i, si m'apureu, la mala fe. Per últim, els presidents de la metropoli, els pitjors, han tingut zetes en el seu cognom.

Dibuix linial

Teníem a l'Institut un mestre de dibuix que ens feia anar molt rectes. He oblidat el seu nom. El dibuix linial m'ha semblat sempre una cosa ridícula i força inservible. De què li serveix a la gent un compàs, un tiralinies, un rotring o un cartabó? De res. Els únics que en deien bé eren els de les papereries que es feien la barba d'or amb les nostres comandes: que si carpetes, que si regles, que si mandangues. Tot aquell patir, per res. Perquè l'arquitecte, quan ha de dibuixar, ho fa amb un llapis i guixa la paret de les cases i després et porta la factura feta amb impressora i para de comptar. El delineant quan dibuixa ja ho fa amb ordinador i així anar fent. Aquell mestre, despòtic i inflexible, ja n'era conscient que tot allò no ens serviria de ben re. Però jo sospito que fruia fent-nos dibuixar aquelles impossibles coses geomètriques. Fruia encara més quan repassava els treballs amb l'afany i el zel d'un guardià de camp de concentració. I trobava taques, imperfeccions, dobles ratlles i algun forat de tant passar-hi la fulla d'afaitar per dissimular les restes d'una escorreguda de tinta. L'home, sense pietat i sense caritat, suspenia a mitja classe. I era llavors quan aquella aula de dibuix es convertia en una metàfora de les desigualtats: per un cantó els bons, els que seguien, els que aconseguien salvar totes les dificultats, una classe de privilegiats, els nobles i els aristòcrates del dibuix i per un altre cantó els demés, els pàries, els miserables, els que mai aconseguíem resoldre aquella geometria de la complicació, aquell enfilall de rectes i corbes, de paràboles i circumferències. El mestre, amb el seu mocador al coll, ens mirava com un general observaria una tropa de reclutes que no poden sortir del fang. L'any següent alguns vam passar-nos a hogar i almenys vam aprendre a fer madalenes i truites de carbassó, coses que encara ens serveixen per alguna cosa. Els altres van continuar amb les taques de tinta i amb el compàs. Atrapats per una cosa tan perillosa i tan criminal com la recerca de la precisió. Precisió deia el mestre sense riure mai, sense mostrar cap gota de misericòrdia. Les madalenes, mestrestant, feien l'olor deliciosa del forn i no presentaven cap taca de tinta.