dijous, 4 de novembre de 2010

Dibuix linial

Teníem a l'Institut un mestre de dibuix que ens feia anar molt rectes. He oblidat el seu nom. El dibuix linial m'ha semblat sempre una cosa ridícula i força inservible. De què li serveix a la gent un compàs, un tiralinies, un rotring o un cartabó? De res. Els únics que en deien bé eren els de les papereries que es feien la barba d'or amb les nostres comandes: que si carpetes, que si regles, que si mandangues. Tot aquell patir, per res. Perquè l'arquitecte, quan ha de dibuixar, ho fa amb un llapis i guixa la paret de les cases i després et porta la factura feta amb impressora i para de comptar. El delineant quan dibuixa ja ho fa amb ordinador i així anar fent. Aquell mestre, despòtic i inflexible, ja n'era conscient que tot allò no ens serviria de ben re. Però jo sospito que fruia fent-nos dibuixar aquelles impossibles coses geomètriques. Fruia encara més quan repassava els treballs amb l'afany i el zel d'un guardià de camp de concentració. I trobava taques, imperfeccions, dobles ratlles i algun forat de tant passar-hi la fulla d'afaitar per dissimular les restes d'una escorreguda de tinta. L'home, sense pietat i sense caritat, suspenia a mitja classe. I era llavors quan aquella aula de dibuix es convertia en una metàfora de les desigualtats: per un cantó els bons, els que seguien, els que aconseguien salvar totes les dificultats, una classe de privilegiats, els nobles i els aristòcrates del dibuix i per un altre cantó els demés, els pàries, els miserables, els que mai aconseguíem resoldre aquella geometria de la complicació, aquell enfilall de rectes i corbes, de paràboles i circumferències. El mestre, amb el seu mocador al coll, ens mirava com un general observaria una tropa de reclutes que no poden sortir del fang. L'any següent alguns vam passar-nos a hogar i almenys vam aprendre a fer madalenes i truites de carbassó, coses que encara ens serveixen per alguna cosa. Els altres van continuar amb les taques de tinta i amb el compàs. Atrapats per una cosa tan perillosa i tan criminal com la recerca de la precisió. Precisió deia el mestre sense riure mai, sense mostrar cap gota de misericòrdia. Les madalenes, mestrestant, feien l'olor deliciosa del forn i no presentaven cap taca de tinta.