diumenge, 19 de desembre de 2010

Que ho pagui l'Angeleta

Cardeu un cop d'ull a casa vostra. I digueu-nos: quants productes alemanys teniu. La cosa és fàcil perquè aquesta gent del nord, durant aquest mig segle, ens ha venut de tot. Des de piles a neveres, passant per embuts, mocadors d'eixugar-nos el nas i robots de cuina. El que ha endossat aquesta gent és monumental. Fins i tot, al garatge, podem tenir-hi algun auto de procedència germànica. Això, primer. Ara els alemanys tenen la barra de dir-nos malgastadors. Té collons. Es com si un venedor de llibres t'engaltés, durant anys i panys, tota sèrie d'enciclopèdies inservibles i t'oferís còmodes pagaments a terminis. Després de comprar-li setanta mil volums i gastar-te una picassada en euros, el venedor et digués: "Ep, noi, has estirat més el braç que la màniga". I tu, ingènuament, li responguessis: "Fota'm un cop de mà, ara, va, que ja t'ho pagaré". I, ell, marrà, que "nonis" que per pagar-li els llibres has d'apagar la calefacció, donar-te de baixa del telèfon, treure quasi totes les bombetes de casa i no sé quants sacrificis més. Doncs això és el que ens fan els amics alemanys. Primer es van fer la barba d'or venent-nos de tot i ara ens ho volen fer pagar de mala manera. Queda clar que la culpable és aquesta senyora amb cara de pàmfila que es fa dir cancellera. Cancellera és una paraula horrible que s'ajusta amb aquesta senyora d'ulls bovins, de galtes plenes, que fa la pinta d'una governanta amb fuet i mala jeia. No, senyora, a nosaltres no ens vingui amb romanços. Xisca de Gardi no pagarà: es declarà profundament insolvent. I menys pagararem a gent tant cap quadrada, que mengen mantega a cabassats i beuen cubells de cervesa aigualida. Re. Ni un xavo sortirà de les nostres butxaques, Angeleta. I no només això: cada cop que anem a un bar, o a qualsevol establiment, i ens portin la dolorosa nosaltres direm allò "Que ho pagui l'Angeleta". I tant campantes. I avui pau i demà glòria. Vetaquit.

divendres, 10 de desembre de 2010

Està bé, el puta

No pot ser d’altra manera. Trobar-se a algú a qui s’aprecia i valora sempre és agradable, però quan poc més de mig minut de conversa et deixa la certesa que aquell individu proper està en hores altes, la satisfacció és enorme. Per això, i com deia, no pot ser d’altra manera, estic content.
La persona que m’he trobat, encara no fa vint minuts, caminava pel Passeig de la Indústria ocupant totes dues voreres. Malgrat les seves més aviat poc generoses dimensions, i més ara que assegura haver-se reconciliat amb els darrers traus del cinturó, el paio de qui us parlo marxava decidit carrer amunt a l’alçada de la casa de la Vila, cap dret i amb una trempera d’espatlles que anul·lava absolutament el poder de reclam del conjunt de guirnaldes nadalenques que llueix la casa consistorial.
De bones a primeres no l’he vist, però com fa la gent que es mira el món de cara, m’ha cardat un xiulet que m’ha fet girar a l’instant. Veure’l amb aquella melena que ja feia temps que no lluïa m’ha fet adonar que feia massa dies que no coincidíem. Tot seguit he pensat que de tots, és el pentinat que més bé li queda, i no només això, sinó que aquell luc augmenta el poder i la força visual de la seva imatge.
Hem recorregut escassos trenta metres de costat, ell a peu i jo amb bicicleta, doncs en igualtat jo hagués estat absolutament incapaç de mantenir-li el ritme. Temps just i la capacitat de síntesi pertinent per explicar-me que anava a comprar una carpeta per adjuntar la documentació que alguna infeliç misèria assalariada a hisenda li reclamava. Res... una futilesa que no venia a representar ni la xavalla que li queda a un adolescent a les 7 de la matinada del dissabte de Carnestoltes, però ja només el “tiquismiquisme” d’un xupatintes de l’administració, a qualsevol ésser mortal hi hagués cardat el jorn enlaire. Doncs no, aquest contratemps i el seu somriure mentre m’ho explicava no ha fet més que reforçar el convenciment que el puta està en més que bona forma. Aleshores és quan he pensat que la meva alegria devia ser proporcional, si fa o no fa, a la ràbia que sentiria aquella infeliç misèria assalariada a hisenda, si veiés amb quina afició el meu amic es disposava a fer-los entrega de la documentació i una grapadet de mainada mercantil, tot adornat amb una carpeteta ben xula.

diumenge, 5 de desembre de 2010

103 anys

L'àvia de Can Castañer ha temptat el Temps i la Raó. I s'ha plantat als 103 anys amb convicció i puny de ferro. En els temps petits ja la recordo gran i la recordo enèrgica, forta, capaç de fer quadrar a aquells marrecs impossibles que erem nosaltres. Aquella senyora d'edat, prima, de tarannà sever aconseguia el que no aconseguia la resta: abaixar-nos el cap. Ni la policia, ni l'exèrcit, ni la secreta, ni els jutges ho haurien fet. Ella, amb la seva mirada, amb paraules decidides, sense necessitat de recórrer als crits, ens anyocava. Aquella asturiana criada a Banyoles va contribuir necessàriament a la nostra educació: va colpejar el ferro de la nostra burriqueria fins a donar-li un mínim de forma, fins que la cosa no semblà tan primària, tan rude, tan barroera. Em trobo amb en Loren al Passeig, ens saludem efusivament, i em comenta l'aniversari de l'àvia. I me n'alegro de tot cor, amb el convenciment que aquella energia feta dona forma part dels meus dies, i que el seu centenari és un orgull per a tots els qui l'hem tractada. 103 anys no és cap gesta, no és cap glòria, és, en el seu cas, una determinació, una juguesca sobre el calendari gregorià. En la seva bicicleta, i el pedalar lent, la recordo, la veig i sempre la veuré. Si el món disposés de gaires asturianes de l'estil i la condició de l'àvia dels Castañer, tots els maldecaps i totes les tribulacions s'haurien acabat. L'energia i el convenciment haurien aplastat el mal i haurien vençut el dolor. Per molts anys, doncs, i moltes gràcies de tot cor.

divendres, 3 de desembre de 2010

Filtracions a dojo

El boig que filtra tots els documents oficials del Pentagon s'ha fixat amb la nostra comarca. Aquest beneit, per força, havia de cardar el nas a casa nostra. I l'ha cardat d'allò més. D'entrada ha publicat la fòrmula secreta de la Tortada amb anotacions del Senyor Boadella. Després ha filtrat la composició exacta de l'aiga de la Puda i la raó per la qual no raja i qui és el tarambanes que l'estira per regar quatre tomateres. L'insensat d'aquesta pàgina tabé ha publicat els plànols secrets de les bombes inventades pel senyor Fèlez, gran entre els grans. Tabé ha explicat com s'ho feien els de Can Plami per fer aquells sifons i com els de Can Comas apliquen els últims retocs per fer els seus memorables secrets. No contents amb això, han filtrat les penúltimes pàgines de l'última novel.la d'en Solana(s) i la primera estrofa d'un poema inacabat d'en Salvador Oliva. Ho han publicat tot. Han publicat, els de Wikiliks, una radiografia d'en Samora quan es va trencar coll i barres i els resultats de colesterol del Contramestre. Una factura de Can Trui de l'any 1931 i un bitllet de la TEISA guixat pel mateix senyor Butinyà. Cap secret ha quedat sense saber-se: converses de veïnes en el rentador de Serinyà, converses de dimecres al mercat, de barberia de Can Dutras, de l'estanc de les Cases Barates, crits del camp del Banyoles i, fins i tot, han grabat un tros de sardana d'en Saderra. El cas és que a Casa Ciutat s'ha convocat una reunió d'urgència i s'ha decidit la creació d'un gabinet de crisi encapçalat pel senyor Rector, un veterinari, l'agutzil, el batlle d'aigües, el delegat de protecció civil i un pintor paisatgista. Això per començar. Tot està a l'espera que s'hi afegeixin un xofer de la TEISA, el regidor de via pública, un que s'ha parat per ell, el decurió dels Manaies i el campaner del Monestir pel que pugui passar. La vila està alerta davant la possibilitat que puguin aparèixer més secrets i secreters. La consternació és total. I s'han venut totes les espelmes i totes les enganyifes de Can Mateu. Les Gàrgoles de Foc s'han ofert per patrullar de nit als carrers. Ningú toca vores. L'Atlètic mentrestant entrena sense cap novetat i és l'única notícia positiva en aquest apocalipsi lleuger. Dos més dos ja no fan quatre, com era costum i com ens havien ensenyat a estudi.

dijous, 2 de desembre de 2010

La NASA ha vist marcianos

Tal i com deia aquell que anava a buscar aiga a la Font del Molí: "el cel e' molt gros, hi ha d'haver-hi marcianos per força". El prenien per boit. No el tenien per re'. L'home, per sortir de dubtes, va trucar a la NASA i va tenir la santa llet que el telefonista era de Crespià i eren mig parents. El telefonista va dir-li "de moment, no hem pa trobat re', i això que es fa un fart de taialar el cel que és un contentu". Van quedar que l'avisaria en cas que s'hagués descobert un ovni, un platillo volant, un beneit de color verd o un marciano. Aquell home que anava a buscar aiga a la Font del Molí se n'havia de sentir de tots colors. "Tarambana, com vols que hi hagi marcianos, si Adanieva no tenien coets i es van haver de quedar aquí baix" (A Banyoles pronunciem Adam i Eva tot d'un plegat, com si fossin una sola persona, soms així) Altres li feien pam i pipa o l'escarnien. Com no podia ser d'altra manera, un altre gamerús va batejar aquell home com en "Quimet Marciano" i aquell motiu ha acompanyat tota la família i la seva casa durant anys i panys. En Quimet Marciano, el de l'aiga de la Font del Molí, cada nit quan surt a tirar les quatre peles de poma al femer mira cap al cel i espera, com un nen pitit, que surtin els marcianos d'algun costat d'Afrodita o de Venus o de Malitsiga. El cas, però, és que la nit passada va rebre una trucada que el va esverar. "Tafot, qui truca a aquestes hores" va dir la Remei, la seva dona, amb els rulos al cap. En Quimet va acostar-se al telèfon amb l'ai al cor i el va despejar. Reconegué la veu que parlava a l'altre costat, era aquell noi de Crespià, mig parent seu, que trebaiava a la NASA. El de Crespià va dir "nano, calça't, hem talaiat un platillo volant més gros que la Mare de Déu del Món". Es veu que avui, dilluns, a les vuit del vespre, la NASA anunciarà un fet revelador que en Quimet Marciano ja sap. Demà, quan tothom quedi amb un pam de nas, i tot el món vagi ple que hi ha ovnis i gent rara, en Quimet anirà a buscar aiga a la Font del Molí, i amb el cap ben alt, i amb un orgull molt nostre, dirà "Cagom la mare que us va hasta parir, que en sou de burros i senglars, ja us ho deia jo, però vosaltres marrans-marrans.." I en Quimet marciano passarà a dir-se Quimet el Savi. I, ves a saber, podé el primer lloc que trepitgin els marcianos de la nostra terra serà la Font del Molí i preguntaran "No heu pa' vist aquell noi de Mianigues que es diu Quimet?" I llavors, en Quim Nàndez, diria que la gent va quedar estupefacta.