divendres, 10 de desembre de 2010

Està bé, el puta

No pot ser d’altra manera. Trobar-se a algú a qui s’aprecia i valora sempre és agradable, però quan poc més de mig minut de conversa et deixa la certesa que aquell individu proper està en hores altes, la satisfacció és enorme. Per això, i com deia, no pot ser d’altra manera, estic content.
La persona que m’he trobat, encara no fa vint minuts, caminava pel Passeig de la Indústria ocupant totes dues voreres. Malgrat les seves més aviat poc generoses dimensions, i més ara que assegura haver-se reconciliat amb els darrers traus del cinturó, el paio de qui us parlo marxava decidit carrer amunt a l’alçada de la casa de la Vila, cap dret i amb una trempera d’espatlles que anul·lava absolutament el poder de reclam del conjunt de guirnaldes nadalenques que llueix la casa consistorial.
De bones a primeres no l’he vist, però com fa la gent que es mira el món de cara, m’ha cardat un xiulet que m’ha fet girar a l’instant. Veure’l amb aquella melena que ja feia temps que no lluïa m’ha fet adonar que feia massa dies que no coincidíem. Tot seguit he pensat que de tots, és el pentinat que més bé li queda, i no només això, sinó que aquell luc augmenta el poder i la força visual de la seva imatge.
Hem recorregut escassos trenta metres de costat, ell a peu i jo amb bicicleta, doncs en igualtat jo hagués estat absolutament incapaç de mantenir-li el ritme. Temps just i la capacitat de síntesi pertinent per explicar-me que anava a comprar una carpeta per adjuntar la documentació que alguna infeliç misèria assalariada a hisenda li reclamava. Res... una futilesa que no venia a representar ni la xavalla que li queda a un adolescent a les 7 de la matinada del dissabte de Carnestoltes, però ja només el “tiquismiquisme” d’un xupatintes de l’administració, a qualsevol ésser mortal hi hagués cardat el jorn enlaire. Doncs no, aquest contratemps i el seu somriure mentre m’ho explicava no ha fet més que reforçar el convenciment que el puta està en més que bona forma. Aleshores és quan he pensat que la meva alegria devia ser proporcional, si fa o no fa, a la ràbia que sentiria aquella infeliç misèria assalariada a hisenda, si veiés amb quina afició el meu amic es disposava a fer-los entrega de la documentació i una grapadet de mainada mercantil, tot adornat amb una carpeteta ben xula.

1 comentari:

Sacutell ha dit...

Sembla que estem en hora baixa?